Presentació del meu llibre "EL RETORN DE LA PRIMAVERA. La meva experiència amb el càncer de mama"

LA MINYONA. Relat finalista premi Mercè Rodoreda 2010. Molins de Rei

                                            

 

                                                     LA MINYONA        

Hola... Puc passar....? No faig pas nosa? Si molesto tornaré més tard. Com que fa molta estona que no s’aixeca d’aquí, he pensat que li vindria bé una  tassa de cafè, l’he acabat de fer, i fa una oloreta tan bona...Ara li aniré a buscar.

Ai, senyor! Ja fa cinquanta anys que pujo aquí. Es recorda de quan érem joves? Com que si fa o no fa tenim la mateixa edat... He pujat de tantes maneres... A ple hivern, amb un fred que pela i a l’estiu amb aquell sol que es comença a aixecar i que sembla com qui res, però que al cap d’una estona ja comença a fer de les seves i et deixa baldat i suat i les cames no et porten i a la tardor amb aquelles ventades que et despentinen els cabells i les idees i et fan marxar les cabòries i la memòria i fins i tot et fan agafar una calipàndria. He pujat embarassada de la meva Isabel i després amb ella al costat de ben menuda i quan va anar al col·legi la pujava cada estiu perquè no sabia on deixar-la. I la Isabel jugava amb les seves filles i jo estava molt contenta perquè totes tres la volien. A vegades he pujat morta de son per d’haver passat la nit llegint alguna novel·la o per haver-la passada en  blanc per culpa de les meves cames i dels dits de les mans, és aquest maleït dolor, l’artritis, si a la nit no em prenc res no em deixa aclucar l’ull. Ara, mentre pujo em venen els records, els vaig teixint com qui fa un jersei d’aquests tan complicats i de mica en mica em va venint tota la vida. Però cregui’m, ara ja em costa molt de pujar i volia dir-li...

Avui quan pujava roinejava una mica i en canvi ara miri quin dia tan bonic que fa, de mica en mica els dies ja es van allargant i amb aquest bon temps per tot arreu broten fulles com petites llances i les flors comencen a despuntar i els estornells i els pinsans llueixen les plomes noves i quin goig que comença a fer tot plegat.

Ahir, dins d’una capsa de sabates que havia deixat a l’armari, en una prestatgeria ben amunt, hi vaig trobar unes fotografies i unes postals d’aquelles antigues que ens escrivíem pels sants. Ara ja no es fan aquestes coses, un cop de telèfon si te’n recordes i s’ha acabat. Fotografies de les nenes amb les palmes i per Nadal davant del pessebre.

A la gran costava poc de fer-la contenta, li donàvem un got amb una canyeta i  s’entretenia fent bombolles de sabó i les mirava fins que es desfeien, s’hi embadalia amb les bombolles, blaves, rosades, verdes, morades...de tots colors. També s’entretenia llegint  i  m’explicava contes de princeses i de follets que ella deia que vivien al bosc. Jo de moment, pujant i baixant  no n’he trobat mai cap, però estic segura que han de ser per aquí en algun lloc, o potser només són en els contes que explicava la Núria, tinc els meus dubtes, potser algun dia d’aquests en trobaré algun per aquí, potser ja hi són i no noto res, ves. Però una vegada, em va passar una cosa que no sé, no l’he explicada mai a ningú però quan pujava cap aquí em va semblar que sentia unes veuetes, de fet no les sentia, només que era com si a cada pas que jo feia, amb la fressa de les sabates el terra gebrat gemegués i em volés dir alguna cosa. Però el trosset de bosc que travessa el camí no és un bosc fosc i espès, un bosc encantat, vaja, és un bosc on el sol  travessa el fullam i se senten els ocells i es alegre.

La mitjana, l’Alba, tan rebufona,  també era bastant dòcil, però  jo  ja deia de sempre que havia nascut per tenir servei i no una minyona com jo sinó cosa refinada. Plorava i plorava fins que aconseguia el que volia i li agradava entrar a la seva habitació i posar-se les seves perles, i el seu perfum. Se’n recorda? I quan es va enfilar a la barana de la galeria amb el paraigua vermell i la vaig abastar amb les mans que em tremolaven? I que de ben petita ja volia ser gran.

La petita, l’Anna, va ser la que em va portar més problemes, me’n feia de tota mena per veure si em podia fer enfadar i sempre que podia em feia quedar malament, de vegades me’n deia cada una que tenia ganes de fondre’m, i quan venia a remenar a la cuina i jo l’avisava perquè tenia por que es cremés o s’embrutés feia com si sentis ploure. I aquella vegada que va agafar l’escopeta de balins que en Pepet tenia darrera la porta de la quadra i tot jugant li va tirar un balí a la gran?  Sort que li va quedar entre la pell i l’os. Quin espant i quins crits de tots plegats fins que vam veure que no era res i el senyor que no tenia mai un reny per a les nenes, la va agafar ben fort  per l’orella i ella es va estar dos dies quieta i emmurriada. I vinga a remenar a la cuina, i emportar-se menjar d’amagat per donar-lo al fill dels masovers, però en fi, van ser les meves princessetes durant molt temps, amb aquells vestits brodats de les festes i les sabates i els barrets...

Moltes alegries ens van donar les nenes, però també molts ensurts, el temps de les caigudes amb bicicleta i dels braços trencats, les varicel·les i els refredats. Mare meva! I el temps dels contes, quantes vegades li hauré sentit dir “Hi havia una vegada...” I tota la mainada  que venia del poble a jugar, que s’enfilaven als arbres per abastar cireres o prunes i baixaven al riu a banyar-se.

I quan jugaven a fora a fer flams i a fer pa... No les deixàvem entrar a la cuina però elles jugaven a coure al costat de l’era, sota l’om. El pa rodó i el pa de barra, i els llonguets ben senyalats. Eren unes trapelles.

El que li deia, ara ja em costa molt de pujar i hem parlat amb el meu home, que per cert no es troba gens bé, l’altra dia va caure tant llarg com és, va patinar a l’entrada de casa perquè jo havia fregat i ell no se n’havia adonat, i com que és tant espantadís i va quedar tant ple de nafres vam anar a cal metge  i vinga a renyar-lo, a ell i a mi també. Que si havia guanyat pes, que si els ossos, que si la mala circulació, que si la pressió massa alta...Ves qui li demana que sigui tant desagradable, es pensa que ho sap tot, fins que me’n vaig cansar i li vaig dir  “Per cert, per l’edat que té s’ha envellit força, té unes bones entrades i força cabells blancs”. Apa! I el que em vaig callar, li hauria d’haver dit “Vostè també s’ha engreixat una mica doctor” que de pes també n’ha guanyat, i fa una bona panxa. De petit semblava una mica encantat i sempre anava amb els genolls pelats. Se’n recorda? El sap aquell acudit? El de Déu  que es disfressa de metge? Al pobre Pau de can Dot també el renya, i  mira que En Pau està bé de salut per l’edat que té, ja se sap, vuitanta cinc anys són vuitanta cinc anys, passeja amb el seu gos havent dinat i es fa uns bons requisits, a ell sempre li han agradat uns bons rostits amb patates i un got de vi i totes aquestes coses, però quan venen el fill i la jove ja hi som, veduretes, ni una mica de greix enlloc,  gens de vi, una truiteta, peix a la planxa i s’ha acabat. La vida és molt complicada, sembla que tot sol hagi d’estar malament, però més malament està quan hi son ells. No sé ben bé perquè ho deia tot això. Ah! I a més ells sempre van a des hores, ell està acostumat a dinar sempre a la una i a sopar a les vuit però noi... I el gos, no els hi agrada gens el gos, quan ells hi són no el volen dins la casa de cap manera.

Ara que ja se sap, la jove és de can Teulats, mira que els hi agradava fer-se veure i fer el merda, ja ho sé que no els venia d’aquí, però si podien et rebaixaven, vaja com se’ls gastaven, i tothom sabia que es dedicaven al contraban i que s’hi van fer rics i a sobre,  sempre darrera el capellà, la protecció divina i tot volien comprar i potser algun piset al cel  pel mateix preu i la gent fent-los-hi la gara-gara, ja fa vergonya. Però en Jaume de cal Escolà que els hi feia una mica de tot i que sempre remenava per la casa els hi feia el pes. Si ho sabessin que s’emportava el bon vi de les ampolles que ells encetaven i els hi omplia del vi de la bota de cal Ferrerot i que se’ls hi venia la fruita a cabassos. Una vegada em van venir a buscar perquè hi anés de minyona. Se’n recorda? No em va ni passar pel cap, i els dies que va durar la murga, es devien pensar que em deixaria enlluernar. Però que no ho sabien que ningú podia suportar els acudits poca soltes d’en Quim? Ja era un bon gall de galliner ja, amb aquella llengua que tot sovint se li desfermava  i amb aquells ulls que furgaven les jovenetes. I la seva dona era com una pedra, però no com una pedra d’aquestes boniques per posar en un penjoll  o un anell, sinó una pedra per esclafar el que no s’avenia als seus capricis, això si, sempre tenia aquella mitja rialleta de sobrada a punt. Ara que ja podien ben presumir, les filles eren unes bledes i el seu fill un perdonavides, mai més ben dit. Ui, els hauria de veure. La petita, una joia com la seva mare i el seu home, un poll ressuscitat, molt fanfarronejar de viatges i  de restaurants cars i sobretot no els portessis la contrària, com si fossin dues criatures llengudes i això que ja no són de la primera volada, que ja ronden la cinquantena. Fa pocs dies els vaig veure comprant a cal Ferrerot, els hauria d’haver sentit, són d’aquella mena de gent que ho saben tot, que no se saben estar quiets, que fan veure que tot els va com una seda, sempre d’aquí cap allà perquè bé han d’omplir les hores i no tenen el tris-tras de la casa i dels fills que donen vida i alegria i  que no els hi ha passat mai res, amb aquella videta que els va tan bé, mentre no se’ls trenqui cap fil perquè serà una sorpresa i grossa. I la gran els va sortir amb aquell ciri trencat de donar-li carbasses a l’hereu de La Serra i el xàfec que va  haver d’entomar del seu pare i ella li va dir que si no la deixava estar li diria a la mare que l’havia vist amb la mainadera dels veïns  ben abraçats a la Font de la Prada i ho va dir cridant, plena de ràbia i la dona d’en Quim ho va sentir i els veïns també i fins al forn van arribar els crits i ho va sentir tothom i llavors la dona d’en Quim va fer veure que es trobava malament, perquè en sap molt de fer comèdia i tothom va haver d’estar per ella i metges amunt i metges avall i cures de repòs i una bona cara de salut que feia i al final la gran va fer el que va voler i es va casar amb el petit de cal Esquerra que no tenia ni un ral i que era una mica tarambana i van marxar cap a ciutat, i no han tornat mai més. Però  això són històries de fa tants anys...

Ja em perdonarà si dic disbarats, de fet avui estic una mica tèrbola i només em surten les coses que no vull dir, i les que li vull dir no em venen de cap manera. I quan em venen no sé com les he de dir.

Ara ja em costa molt de pujar...Avui quan pujava, el ramat era al camp dels Aires i m’he fixat amb en Llorenç que també coixeja, a mi no m’ha vist, el tenia d’esquena i m’he adonat que caminava una mica torçat, sempre diu que li falta oli als engranatges, però ara em sembla que se li han  rovellat del tot i em sembla que li passa una mica com a mi, que no sap com fer-ho per dir-li...

Vostè sempre ha estat una persona impecable, amb els seus vestits tan senzills i tan elegants i amb un tracte tan exquisit. Vostè sap tantes coses... Però mai m’ha fet sentir malament per ser més ignorant. Es recorda de quan em va donar aquell vestit de seda natural per anar al casament del meu germà? Tothom em deia que estava tan elegant i em feien bromes i tot, no d’aquelles que burxen sinó bromes d’aquelles maques que t’afalaguen i et fan gràcia.

I aquell sentit de l’humor que jo no tinc i aquelles coses tan enginyoses que em diu de vegades “Rosa fes-me una infusió d’aquelles bones, que em faci oblidar les penes, més ben dit que me les esborri del tot, les penes i els mals records” Tan debò que la tingués a les mans la recepta per fer un beuratge  semblant.

Ara ves, m’ha vingut al cap quan a l’estiu buidàvem la bassa i agafàvem els crancs, quina festa que fèiem...I quan van comprar l’auto, quan les nenes encara eren petites i el servei que va fer a molta gent del poble quan estaven  malalts o s’havia de baixar a la ciutat per alguna urgència.

De vegades només amb la seva mirada em donava forces per fer les coses, jo sempre he estat una mica covarda, però vostè m’ha donat forces. Forces per enfrontar-me a les males llengües com la de la modista quan li va agafar la dèria de criticar la meva Isabel. Jo no ho sabia i ben tranquil·la que hi anava. La modista,  xerrava i xerrava que et feia venir maldecap, jo de vegades perdia el fil del que deia perquè em posava a pensar en les meves coses i quan em demanava la meva opinió ja no sabia on passava, però me n’alegrava de no haver de dir res perquè no era massa de fiar, i el que havia de vigilar és que les costures les fes del dret i que no deixés bosses enlloc. Però em van dir que ella i la seva cosina  sempre criticaven la Isabel, tan bonica, tan amable i tan ben vestida, de vegades amb els vestits que li donaven les seves filles i que ella mateixa s’arreglava. Però la Isabel era de la mateixa edat que la filla de la seva cosina una filla única i mimada que no valia res, no és que fos lletja però leri-leri i que per postres parlava xava com els estiuejants, ja veu quina cosa més artificial en una noia que no ha sortit mai de la comarca. Era natural que no perdonessin el goig que feia la Isabel i la miressin amb una mica de malvolença. Era natural que xerressin al cosidor, davant de totes les senyores que les volien escoltar. Era tan bonica que només podien fer una cosa, criticar-li  coses que no tenien cap mena d’importància, impertinents xerraires i males llengües això és el que eren. Vol saber perquè la criticaven? Perquè li tenien molta enveja, vet-ho aquí. A mi aquells comentaris em  van fer molt mal i no hi vaig anar més  i  vostè em va fer anar a aprendre a cosir amb la seva modista i el mal se’m va anar fonent i llavors les van entomar amb mi, però que es facin repicar, ara són dues velles com jo i al cosidor només hi ha pols.

Ja veu que els meus pensaments es disparen com perdigons i en totes direccions, però la meva vida hagués estat molt diferent del que ha estat si no hagués vingut aquí. I la confiança que m’ha donat  per explicar-li coses que mai hagués gosat explicar a ningú, aquestes coses que no es poden compartir així com així, perquè la gent et traeixen fàcilment. I l’ajuda del seu marit quan la Isabel va voler anar al conservatori, això si que no li podrem pagar mai.

Es recorda de la fira de tardor? I les bandades d’ocells que anunciaven l’arribada de l’hivern?  Ens venia una mena d’enyorança de l’estiu que s’acabava i les nenes tornaven a l’escola i tornaven els dies curts i freds. Llavors els dies passaven poc a poc, tant era el dilluns com el dijous, més ben dit si els haguéssim capgirat hagués estat igual. Però el dissabte, quan arribaven les nenes era una disbauxa de rentar roba i posar-ho tot a punt per marxar el dilluns al matí i quan eren fora, tornem-hi, cinc dies sense nom.

M’he dit que no passaria d’avui que no parlés amb vostè, ja fa molts dies que li vull dir i aquesta nit no he pogut dormir dels nervis i els ulls em fan pampallugues. Només anava pensant com han anat passant els anys, no em podia parar de cap manera. Aquells rostits de les festes, i aquells Nadals i les comunions de les nenes. Aquells dies anava  traient el fetge per la boca i no tenia ni un moment per mi, no podia ni  pensar. I la cuina amb el foc a terra i les pomes escalivades. Quantes coses...Però no vull tornar-ho a recordar perquè se’m farà més difícil. Ja ho sé que xerro massa, però en té la culpa aquest neguit que tinc per haver de dir-li  això.

Ja ho sé, ens n’han passades de tots colors, però hi ha hagut molts bons moments, jo diria que la majoria, els Nadals amb els nens i la Nit de Nadal i totes les preparacions i tot l’enrenou i riures i baralles... I el pessebre, se’n recorda del pessebre  a l’entrada amb el senyor posant els llumets i quanta gent el venia a veure...Quin temps! I les celebracions familiars, i les tardes d’estiu remenant pel jardí amb aquella olor de sol i amb les roses color carn i color sang  i les dàlies i els crisantems, en teníem de tots colors, i fèiem uns rams molt bonics, amb una branqueta de lilà al mig, com dues floristes. Sembla mentida com passa la vida, oi senyora? I els dies que un cop jo tenia la feina enllestida anàvem a passejar i de vegades em deia “ja pots marxar cap a casa, per avui ja n’hi ha prou” i jo baixava pel camí de pressa de pressa, per no perdre ni un minut d’aquell temps regalat. Ah!, però res tan bo com els nostres jocs de cartes a les tardes d’hivern. Quina delícia, amb el cafetó al costat i les galetes o un trosset de pastis de formatge o de poma. Els jocs que m’ha ensenyat i que jo després he pogut ensenyar als meus néts.

Senyora, jo no la voldria pas deixar, però...Ja coneix el meu home... Què me’n diu?

Ai senyora, si la trobaré a  faltar... Les llistes de les coses per comprar, les llistes de les coses que havíem de fer els dies de cada dia, les llistes dels encàrrecs  i les llistes del que havíem de fer quan hi havia convidats: netejar, parar la taula amb les estovalles maques, guarnir la taula,  preparar els rams de flors. I pel seu sant festa grossa.

En fi senyora, no vull pensar en que serà trist acomiadar-me, ja la vindré a veure, i li portaré pastissets de nata i només vull pensar en els bons moments i en la sort que he tingut de tenir-la a vostè per a tot. I quan vingui parlarem de les coses alegres que tenim a dintre ben endintre i que sembla que les coses tristes s’hi aplanin a sobre i les tapin ben tapades, però nosaltres només parlarem de les coses boniques.

Bé senyora, el que li volia dir ja li he dit. Ai senyora, si veiés la cara  de cansada que fa, està com el paper... Senyora...Valga’m  Déu ! Senyora!!

Ai, Senyor! Mare de Déu! Però si és morta.

                                                                                                Maria Carme Canadell 2010