RECORD PER A LA MONTSERRAT BAU

I el record és com un llarg passeig per la muntanya,

on cada vessant, cada revolt, ens revela un paisatge nou.

És com la dolça pluja d’on brolla la tendresa: recordes aquell dia,

aquell instant, aquell mot...

Montserrat, quan et vaig conèixer ja portaves les ales posades i el dolor que vas viure durant els últims anys les va anar fent més grans i més amples fins aquell dia de juliol que emprengueres el vol.

Jo sabia bé que te n’anaves, però encara que sapiguem que no hi ha remei, que algú ha de marxar del nostre costat, en el fons sempre queda l’esperança que pugui passar un miracle i tot acabi bé. Per això la marxa dol tant.

Quedava tant per fer...

Tant per parlar...

Tant per compartir…

Sempre que ens veiem, sempre que parlàvem, em quedava una gran preocupació. Què passaria amb la teva malaltia? Fins a quin punt en sabies la gravetat? Però em feia preguntes que no tenien resposta perquè el més important era tenir esperança. Aquell esforç que prou que coneixies, de persistir quan res no ens és propici.

Tal com deia Emily Dickinson:

                                                    

És l'esperança aquesta cosa amb plomes
que es posa a l'ànima,
i sense paraules la seva cançó entona
i mai no calla...

Al voltant d’un cafè, d’un sopar o d’un dinar, vam compartir una realitat que, quan ens trobem a l’altra banda, no hi pensem, que sembla que ens quedi llunyana , que no és per a nosaltres, que com un lleuger vel ens separa dels que no l’han sentida com a pròpia. La realitat dels tractaments i dels canvis tan físics com emocionals que la malaltia ens porta. Dels dies que ens visita el desànim i aquella sensació desagradable de por i d’incertesa.

Però tu eres una dona de mil batalles i vas  desafiar la malaltia amb una voluntat fèrria.

Quan vaig començar a escriure “El retorn de la primavera”, et vaig comentar alguns paràgrafs en els quals et vas trobar identificada, però no vas poder veure el llibre, perquè, malauradament, per a tu la primavera no retornaria, tal com havia decidit el destí amb la seva capriciosa i de vegades tan injusta arbitrarietat.

Sempre et recordaré llegint el meu conte Bombolles de sabó, aquelles bombolles tan fràgils com els sentiments, com el teu estat en aquells moments.

Montserrat, et voldria abraçar a través d’aquestes paraules, segur que allà on siguis t’hauran rebut amb els braços oberts i tu amb aquesta manera de fer tan particular no deixaràs a ningú indiferent al teu voltant.

Gràcies per donar-nos força, el teu record ens ajudarà a  poder anar  superant  els obstacles d’aquest caminar diari, i fins que algun dia ens tornem a trobar.