Cada any per Nadal, al menjador de casa hi havia un avet, l’arbre
més bonic del món, ple de llumets, angelets daurats i estrelles argentades.
Eren ornaments molt bonics i solemnes que havien estat de l’àvia. L’estrella
que brillava al cim era una estrella molt especial, una autentica peça
d’orfebreria. Era de bronze, amb relleus i pedretes vermelles i blaves incrustades. Aquella estrella era una
obra d’art que havia fet un amic de l’àvia feia molts anys i era com una joia.
A primers de desembre, la mare havia anat a buscar els ornaments i
els havia deixat sobre la taula del quarto de rentar, al costat de la panera de
roba per planxar i arran de la finestra.
Des d’allí les estrelles i els angelets podien veure tot el que
passava a fora: a la nit les estrelles dalt del cel i de dia els ocells
que prenien el sol sobre la tanca del
jardí.
L’estrella de bronze, havia sentit explicar tantes històries des
de la seva posició privilegiada al capdamunt de l’arbre de Nadal... havia
sentit tantes cançons de pastors i de muntanyes, d’àngels que cantaven, de
l’estrella que guiava els tres reis, que volia sortir a trobar totes aquelles
meravelles.
- Qui podés volar... jo voldria la llibertat com els ocells, per
poder veure tot el que passa aquí a fora- va dir la bonica estrella de bronze.
- Si, aquí no hi ha res d’interessant- va contestar una altra
estrella que també era molt bonica, tenia
dibuixos amb brillantets que li anaven d’una punta a l’altra i es delia per presidir l’arbre.
-
Qui podés volar, veure de prop les
estrelles, els arbres, el riu i la lluna d’estiu.
-
Perquè no marxes? Aprofita que la finestra és oberta i marxa a descobrir el
món, no vulguis quedar-te aquí, només tu pots canviar el teu destí.
- Però jo no he volat mai...
- Fes una embranzida el més ràpid possible, si no ho intentes no
ho pots saber.
L’estrella de bronze va
provar de saltar el més lluny possible. Va obrir les ales com una papallona i es va posar a volar com si tal cosa, va passar per sobre la tanca del jardí i va volar enllà,
enllà, fins que va trobar les primeres
clapes de neu.
L’estrella de brillantets
va pensar...“aquesta ja ha acabat el seu regnat al capdamunt de l’arbre”.
Però la llibertat té un preu i a
la bonica estrella de bronze de seguida li van quedar les puntes
gelades.
Va veure un bosc amb pins molt alts i bonics, quina olor més bona,
i en va triar un per posar-se a la punta. Tan bon punt es va deixar anar sobre
l’última branca va caure daltabaix. Al peu dels arbres no hi havia regals de
Nadal i va picar contra una pedra que li va bonyegar l’esquena.
La muntanya era molt més gran que el menjador i ara ja sabia que no es podia mantenir enfilada a cap arbre sense l’ajuda
de les mans dels de casa.
Cap al migdia va passar un ramat, el gos la va bordar i la va fer
rodolar fins al costat d’un camí i allí la va deixar enfangada i plena d’herbes
que se li enganxaven a les fines pedretes incrustades.
Els rossinyols anaven amunt i avall de la carena i ni se la
miraven perquè ella no era una estrella de veritat, només era una estrella
d’arbre de Nadal.
Va arribar la nit, una nit clara i estrellada i ella ben glaçada
va somiar que tornava a casa.
L’endemà, tota enfangada no podia aixecar el vol. De mica en mica
va anar giravoltant fins arribar al riu i s’hi va acostar per rentar-se, però
l’aigua no va tenir contemplacions, la va arrossegar riu avall fent
tombarelles. Finalment va quedar aturada entre unes pedres sota un pont que
donava pas des d’una vora a l’altra d’una gran ciutat, i allí va passar la nit.
Aquella nit va conèixer l’urpa del gel que com un aspre mantell la
va cobrir completament.
L’endemà, quin brogit sobre el pont i ella allà encallada i
cansada, sense poder-se moure i amb tot de fulles a sobre. Va arribar un
pescador i com que li feia nosa, d’un cop de peu la feu anar a l’altra banda
del riu.
L’estrella es va posar a plorar.
- Vent, ventet, porta’m a casa.
- On ets que no et veig?
- Aquí, aquí, una mica més avall.
El vent, gran viatger, sabia el que li passava a la pobrissona
estrella de l’arbre de Nadal, va bufar i bufar i se la va emportar.
Quin
pessigolleig tornar a veure la finestra per on havia
sortit. Hi havia una petita escletxa i de pressa es va ficar dins de casa. Tots els ornaments eren allà, encara
no havien guarnit l’arbre i amb una mica de sort no s’haurien adonat de la seva
absència.
Quan la mare va anar a buscar els ornaments i la va agafar es va
quedar tota parada.
- Vaja! On vas tota
bonyeguda. Nens !! Qui ha jugat amb l’estrella de Nadal?
És el dia abans de la Nit de Nadal, a casa tot és silenci, cap
soroll, els nens dins els seus llits esperen l’endemà. L’avet del menjador
s’ha poblat de llumets i l’estrella que brilla al capdamunt està serena i feliç.
S’adona que tot el que anava a buscar a l’altra cantó de la finestra ho té
allí, perquè en aquella casa, al cor dels que hi viuen hi ha: muntanyes
nevades, pastors, àngels, el nen de l’estable, el riu ...i la lluna d’estiu.
Text: Maria Carme Canadell
Dibuix: Maria Rosa Terradellas
