ELS CABELLS DE LA CAROL
Oh!, els pobres cabells
de la Carol són tota una història. Els tenia fins i una mica esquerps. De
petita, quan li rentaven el cap, li posaven vinagre a l’aigua de l’última esbandida perquè deien
que els cabells quedaven més fins i brillants. La Carol no podia suportar
l’olor del vinagre, però durava poca estona, perquè quan tenia el cabell eixut
ja no se sentia aquella olor àcida i esquerpa.
De jove li agradaven
llargs, llisos, bonics, brillants i això era tot un repte. Gairebé no li
quedaven mai com ella volia, però tenia molta paciència.
Finalment, després d’anar
a una bona perruqueria, va aprendre a eixugar-se els cabells amb el raspall i
l’assecador i utilitzar els
acondicionadors i les mascaretes. El resultat era bo i va començar a estar
contenta. Si bé no tenia gaire cabell i el tenia molt fi, després d’haver-lo
rentat i eixugat li quedava bonic a l’alçada de les espatlles. L’endemà ja no
li quedava tan bé i aleshores el recollia amb una cua o unes pinces.
Els cabells eren la
seva debilitat, però era pràctica i
aquella mitja melena era la seva salvació.
Però es veu que no n’hi
havia mai prou, que el seu aspecte no era de l’agrat d’alguns familiars perquè fa molts anys, al voltant de la taula de
Nadal, li van dir que sempre portava el cabell igual i que semblava una monja.
La Carol en aquella
època admirava la gent culta i intel·ligent. Ara només admira les bones
persones.
