L’AVET TONET I EN PINET
En una esplanada a la vora d’un
riu petit i eixerit, hi creixien una colla d’avets i un pinet. El més vell era
en Tonet, un avet de fullatge espès, savi i alegre. En Pinet era molt presumit,
cada dos per tres s’emmirallava a l’aigua i es trobava tan bonic que cada dia
que passava agafava més fums.
Cada any, quan el Nadal era a
prop, els homes de la casa Gran, arribaven a l’esplanada per tallar l’arbre de
Nadal. Aleshores, en Tonet, deia molt baixet a tots els arbres que torcessin el
coll, que s’arrupissin tant com poguessin i que pleguessin les fulles. Com que
tots el creien, els homes passaven de llarg perquè no veien cap arbre que els
hi fes el pes. Aquell any tots van fer cas dels consells d’en Tonet. Tots menys
en Pinet. Com que li agradava de fer-se veure, va estirar les seves branques i
va aixecar el caparró amb insolència.
Els homes van donar un cop d’ull
al voltant i van veure en Pinet que tot estarrufat els deia: “mireu que sóc
bonic”.
Els homes se li van acostar i li
van clavar la destral fins que va caure a terra mig desmaiat.
El van portar dins el jeep fins
al davant d’una casa molt gran i el van posar dins d’una torratxa.
Cap al tard van arribar els nens
i tots plegats, grans i petits, van començar a penjar-li coses boniques entre
les branques: boles daurades, angelets, sanefes amb bombetes petites, llaços
vermells i verds rivetats d’or i al capdamunt de tot li van posar una estrella
molt grossa i brillant.
En Pinet no s’hi veia de content.
Si el poguessin veure en Tonet i tota aquella colla d’avets, com els faria
dentetes...
A la nit, tot de llumets van
brillar com estrelles al mig de les seves branques i ell sentia un pessigolleig
d’alegria dintre seu. Tot era una meravella i al cap de pocs dies tot es va
convertir en una festa. Els nens reien i cantaven i desembolicaven els regals
que li havien posat al voltant, i ell s’estarrufava i es donava molta
importància.
Passaren els dies i arribà el nou
any i els Reis i el dia que els nens tornaren a l’escola.
Un matí, li van arrencar tots els
ornaments sense cap mirament mentre les seves punxes queien a terra. El van
treure de la torratxa i el van arrossegar de mala manera cap al llenyer tot deixant
darrere seu un rastre d’agulles seques.
Pobre Pinet, com gemegava, com
demanava que el deixessin tornar al bosc, però va ser en va, el van tirar sobre
un pilot de llenya i el van oblidar.
El pobre Pinet, desfigurat, sec i
malgirbat, cada dia quan sortia el sol, aixeca la mirada cap a la clariana del
bosc i des d’allà li arribava una remor que l’amanyaga: Eren en Tonet i els
petits avets que el volien consolar.
Maria Carme Canadell
