Petit grup: Veieu aquesta flor?
Avui, tot i que el dia era plujós i fred he sortit a passejar. En mig de les
fulles seques, aquest clavell treia el caparró.
Les gelades i el mal temps han fet desaparèixer les flors més vistoses,
però aquest clavell de pastor, senzill i bonic, seguia al peu del camí. Així
heu de fer vosaltres, malgrat les dificultats, heu de ser valents i anar sempre
endavant, endavant i endavant.
Avui us dedico un conte que en el
seu dia va tenir un premi. Es diu “Sorpresa”. Espero que el llegiu.
Fins aviat.
SORPRESA
Sempre m’havia agradat molt l’esport i somiava en ser professora de gimnàstica o de
ballet. La professora d’educació física de l’institut era molt simpàtica i
m’encoratjava en aquella meva il·lusió i
sempre em deia que era una noia disciplinada i constant.
Només hi havia un problema, jo era una noia una mica més
pleneta que les meves amigues, totes eren molt fines i estilitzades, sobretot
la Fifina. La Fifina era el centre d’atenció de la classe, sempre anava vestida
a l'última, amb uns looks impressionants i totes les noies volien ser amigues seves.
Més ben dit, les noies i els nois. I també volia ser professora d’educació
física.
Després de moltes bregues amb els de casa, havia aconseguit
anar a classe de ballet. A casa no hi havia gaire diners i les classes de
ballet eren caríssimes, però les noies que anaven a ballet eren aquell grup estilós i glamurós que jo tant admirava.
La professora de
ballet era la mare de la Fifina i era com una model de passarel·la, portava
malles vistoses i ajustades, bodys de somni i faldilles que tenien molt
moviment.
Cada any, per la festa major, a la plaça del poble es ballava
el ball del ciri, una dansa solemne interpretada per sis parelles de balladors
i la professora de ballet era l’encarregada de triar i preparar les noies que
l’havien de sortir a ballar. Més endavant s’hi afegien els nois.
Algunes d’aquelles noies que anaven a ballet ja havien ballat
el ball del ciri i jo desitjava amb
totes les meves forces que aquell any em triessin a mi, volia ballar el ball
del ciri encara que només fos una vegada. Em sabia tots els passos de memòria,
havia assajat a casa, m’havia passat hores i hores davant el mirall amb la música
del ball popular a tot drap i fins al defalliment. Havia treballat molt i ho
feia molt bé, els meus moviments eren harmoniosos i perfectes i ja em veia amb
el vestit tradicional i la mantellina blanca.
I va arribar el dia en què la professora de ballet havia de
dir el nom de les noies que aquell any sortirien a ballar. Va anar dient els
noms de totes les escollides, un darrere l’altra, i finalment va dir el nom de
la Fifina, però no va dir el meu nom. Quan va acabar, en veure la meva
cara de sorpresa, sense embuts i amb veu aspre em va dir que jo
estava massa grasseta i que no quedaria bé amb el vestit que s’havia de portar
per fer la dansa. Només podien sortir les noies més esveltes.
M’hagués volgut fondre. Vaig quedar tan aclaparada que no vaig
saber que fer i davant les noies de la classe em vaig aguantar les ganes de
plorar, però sortint, camí de casa, esblaimada, per culpa de la ferida que
acabava de rebre, els meus ulls començaren a vessar llàgrimes cara avall.
Quan vaig arribar a casa em vaig tancar a la meva habitació i
em vaig mirar al mirall. Sí, jo feia una talla quaranta i elles una talla
trenta-sis. Aquell vespre, quan la mare em va posar el sopar al davant em va
venir pànic. Tenia gana però gairebé no vaig menjar. No em volia engreixar.
Però no vaig dir res a la mare, no la volia fer patir.
L’endemà a classe no em podia concentrar, les mans obrien els
llibres, però el meu caparró era unes files més endavant on la Fifina i les
seves amigues només feien que xiuxiuejar, dir-se coses a l’orella i riure tot
dissimuladament. Jo intuïa el que deien, però no em pensava que fossin tan
cruels. Es veu que la Fifina deia que la seva mare no m’havia triat per fer la
dansa perquè semblaria una granota, i
les altres servils i llepones encara reien aquella gràcia que a mi em feia tan
mal.
El trajecte fins a l’escola de ballet se’m va fer etern,
normalment era un camí que m’agradava fer, però aquell dia cada passa m’apropava
al moment d’enfrontar-me amb les mirades de tota aquella colla de noies que al
cap i a la fi moltes vegades m’havien ignorat completament. Els genolls em
tremolaven i quan vaig arribar no em vaig veure en cor d’entrar.
Havia d’admetre que la Fifina i les seves amigues em feien
por. Dia darrera dia m’havia esforçat per ser-ne amiga, m’havia dit a mi
mateixa que els greuges que rebia de part d’elles no tenien importància encara
que sabés del cert que jo no era admesa en els seus secrets. Aquella nova befa, la d’haver estat rebutjada per fer
el ball, duraria molts dies i si convenia, la Fifina, ja la coneixia, hi faria
els afegits necessaris per a poder-me ridiculitzar encara més. No podia anar a
ballet i sentir tota l’estona aquella sensació de sentir-me de menys o de
sentir-me insignificant o ignorada completament. Però de fet aquesta sensació
la tenia sempre. Sempre m’havia sentit diferent i m’havia volgut fer un lloc en
el lloc equivocat, esperant que algun dia les coses canviessin i que aquella colla de bledes assolellades m’acceptessin
de ple en el grup.
Quan vaig arribar a casa tenia mal de cap. La mare em va
posar el termòmetre i tenia febre. L’endemà la febre encara havia pujat més i
la doctora va venir a visitar-me. Els dos dies següents els vaig passar al llit
adolorida, em feia mal tot i una colla de paraules suraven entre els meus somnis
“no, tu ets massa grasseta, semblaries una granota”. Aquells dies semblava que
anés ficada en un gran globus, un globus immens que anava travessant els núvols
i no trobava el lloc on havia d’aterrar. La febre va anat passant, però em vaig
haver de quedar tota la setmana a casa, em sentia molt dèbil.
Una tarda, quan els pares marxaren a treballar em vaig ficar
a llit i em vaig mig endormiscar i entre aquella boirina transparent que m’embolcallava
vaig sentir una veu que em deia “vols ajudar-nos a entrenar l’equip de bàsquet”
i jo deia “no, jo no puc, vaig a ballet” i això no era cap somni, ho podia
sentir amb tota claredat. M’ho havien demanat al començament del curs, però jo
estava massa obcecada amb la Fifina, les seves amigues i el ballet i havia rebutjat de seguida
l’oferiment. En aquell moment vaig sentir que les fades bones acabaven de
visitar-me. Em vaig incorporar al llit, potser encara hi seria a temps, havia
de trucar a l’entrenadora de bàsquet. Vaig agafar el telèfon i li vaig enviar
un missatge. De seguida em va contestar i em vaig adonar que hi havia un altre món lliure, ample i
magnífic i moltes coses per descobrir.
Em vaig reincorporar a l’institut. Vaig sortir de casa amb la
meva bossa d’esport. Fora classes de ballet, fora sabates de ballet i
ballarines, fora roba de tul i... Adéu Fifines. Fora xerrameques ridícules,
secrets a l’orella i ximpleries. Benvinguts xandalls i sabates d’esport.
Aquell mateix dia, l’entrenadora em va passar a recollir a
l’institut per anar juntes al pavelló. L’entrenadora era l’Íngrid, una noia
molt bonica però de complexió forta i esportiva que va deixar la Fifina i la seva colla amb la boca badada.
Lluny de l’univers de la Fifina em vaig sentir alleugerida i
a poc a poc vaig anar recuperant la confiança en mi mateixa, de mica en mica vaig
anar trobant el meu lloc i vaig anar fent altres amistats. Ja no em preocupava
la talla i em veia molt bé quan em mirava al mirall.
Quan van arribar les proves d’accés a la universitat jo vaig
sobrepassar la nota de tall per entrar a la carrera que m’havia de portar a ser
professora d’educació física i... Sorpresa! la Fifina no va arribar a la nota i
no hi va poder entrar. Sí, la vida està plena de sorpreses!
Maria Carme Canadell Verdaguer
