QUAN ENCARA, APARENTMENT, NO HAVIA PASSAT RES
Manifest
i Parlament 11 de setembre de 2013 a Sant Vicenç de Torelló
Santvicentencs.
Autoritats que ens representeu.
És un honor per a
mi poder dir aquestes paraules en un dia tan assenyalat i tan ple de simbolisme
com l’11 de Setembre.
Sant Vicenç és un
poble actiu i dinàmic, amb una gran riquesa cultural i acollidor.
I aquests trets que el
caracteritzen, son el fruit dels homes i les dones que el formen. Uns trets que
ens representen com a catalans. Catalunya, terra de pas i d’acollida i exemple
d’esforç i sacrifici.
L’11 de setembre
és la memòria, és l’orgull d’un poble combatiu, l’orgull d’un poble que no s’ha
rendit ni es rendirà mai. És el record d’aquell 11 de setembre de 1714 en què
Barcelona va caure davant les tropes borbòniques després de molts mesos de
resistir heroicament el setge.
Aquest va ser
l’inici de l’abolició dels drets històrics de Catalunya.
Amb la victòria
dels borbons, es va abolir la Generalitat, el Consell de Cent i totes les
institucions catalanes i es va decretar
que el castellà fos la llengua dels actes oficials i de l'ensenyament.
El decret de Nova
Planta, és la peça clau de l’ uniformisme despersonalitzador que va modificar
radicalment tota l’estructura judicial i administrativa de la Nació Catalana. Va
implicar la destrucció total de les institucions catalanes i la repressió
violenta, en tots els àmbits, contra tothom qui s’havia compromès en la
resistència contra les tropes borbòniques. Tota oposició al nou règim fou
sufocada sense contemplacions.
Però els catalans
no es descoratjaren, els seus anhels no es van apaivagar i lluitaren fidelment per a recuperar el que
els definia com a poble i el poble va
renéixer amb consciència de si mateix.
Farem un gran pas
i recordarem l’època de la dictadura. Des del començament, la dictadura franquista,
desplegà tots els seus mecanismes per suprimir la democràcia i les llibertats,
tant col·lectives com individuals. El règim franquista va abolir la
Generalitat, el Parlament i l’Estatut d’Autonomia. També va prohibir el català
i totes les expressions dels símbols
nacionals catalans. Qualsevol manifestació d’identitat catalana era castigada
per un estat autoritari que exalçava la figura del general
Franco i que pretenia esborrar qualsevol manifestació cultural i lingüística
que no encaixés en l’uniformització de " la unidad de España".
Així, doncs, el govern franquista
va imposar d’una manera inflexible, l’espanyolització en tots els àmbits de la
vida oficial i quotidiana. Per això es va reprimir i perseguir sistemàticament
la llengua catalana, amb la voluntat de fer-la desaparèixer i la nostra cultura
va esdevenir durament malmesa i castigada. Als nostres escriptors, els va
costar molt recuperar el vincle amb el passat silenciat, per arribar a establir
amb el present un lligam de normalitat i continuïtat.
Fixem-nos que la
llengua és una de les armes més importants i
que sempre utilitzen els que ens volen esclafar com a poble, no tan sols
econòmicament sinó traient-li tot el que el que el defineix, la cultura i la
llengua. Perquè la llengua és l’ànima d’un poble.
El
llenguatge és una facultat única i comuna de l’espècie humana, amb el
llenguatge podem expressar els nostres pensaments i sentiments, i per a
comunicar-nos, utilitzem,
alguna
de les, aproximadament, sis mil llengües que hi ha al món.
És
difícil establir amb precisió les llengües que hi ha, però segons els
geolingüístes, les xifres no solen baixar de les quatre mil cinc-centes i
gairebé mai pugen més enllà de les sis mil.
Cada
llengua va lligada a una cultura, una cultura que deixa les seves empremtes en
el lèxic de la llengua. Hem de defensar i conèixer profundament la llengua
pròpia, perquè cada llengua té una capacitat definidora de la identitat de
l’individu i del grup i hem de
valorar-la i protegir-la.
De
fet, la situació lingüística del món està vivint un període de recessió
accelerada, i hi ha especialistes que han alertat sobre l’extinció ràpida de
moltes llengües. Es calcula que al segle XXI, si no hi ha cap canvi, es
produirà la desaparició de gairebé la meitat de les llengües existents.
Per
això quan els catalans reivindiquem la nostra llengua, no ho fem d’una forma arbitrària,
sinó que ho fem perquè sabem que hi ha
una realitat lingüística, la dels estats que tendeixen a prioritzar una sola
llengua a efectes oficials i posen en perill les altres llengües que no
coincideixen amb la seva.
Ens
hem d’estimar la llengua que fem servir, la que expressa el nostre designi, els
nostres sentiments, la nostra opinió, les nostres preguntes i les nostres
respostes. Tenim el deure i el privilegi de preservar la nostra llengua, perquè
tots necessitem una transmissió oral i una narrativa en la qual ens hi puguem
reconèixer i identificar com a poble.
I
necessitem una literatura que tingui un
paper fonamental i que per damunt de tot ens porti a aqueta revenja que
consisteix en recuperar la memòria, copsar la nostra realitat i recuperar les
veus silenciades amb la llengua i el llenguatge.
Desprès
d’haver caminat milers i milers de quilòmetres, després que molts catalans
s’hagin quedat pel camí sempre tornem al principi.
Actualment,
l’hostilitat i l’agressivitat més manifestes cauen sobre nosaltres, de
part d’un estat espanyol segur del seu poder, un poder que nosaltres mateixos
li hem donat. Un estat segur de l’efecte
de les seves mentides, amb funció anestesiant,
contra una Catalunya arrossegada pels mitjans de comunicació amb una eloqüència
que escandalitza, frivolitzant sobre la nostra llengua i la nostra economia
entre amenaces i improperis. I Catalunya
no és un dibuix sobre un mapa, Catalunya som nosaltres, cada un de
nosaltres és un tros de terra, que no pot perdre la seva dignitat.
Llavors, és
natural que emprenguem una nova lluita pel catalanisme, per la nostra
supervivència i el nostre progrés i vulguem assolir la nostra plenitud
nacional, amb serenitat, amb fermesa i sense temença, recordant un gloriós
passat i esperant un futur més gloriós encara. Un futur lliure i sobirà.
Acabo
amb les tres últimes estrofes d’un poema de Salvador Espriu
“Nosaltres tots castellers”
Homes,
la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.
Agermanem-nos
sota l'esplendorosa
pau d'un llarg dia.
Per servir l'únic
senyor que tots triàvem:
el
nostre poble.
Moltes gràcies a tots. Bona Diada Nacional i Visca Catalunya !
Maria
Carme Canadell Verdaguer, 11 de setembre de 2013
