LA BUFANDA
L’Anna va deixar la bossa de la compra
sobre la taula de la cuina. Es va treure l’abric i la bufanda i va posar-se les sabatilles. Mentre anava
endreçant les coses al seu lloc, va sentir un cop sec al sostre i un plany
dolorós.
El cor li va fer un salt. “Una altra
vegada, si almenys en Jordi hagués arribat...” No gosava moure’s i escoltava
sense ni respirar. Va sentir com si una cosa s’arrossegués per terra i un plor
de criatura. Després una veu d’home que deia “Què t’has cregut...”, però no hi
va haver cap resposta. Al cap d’un moment es va sentir alguna cosa que queia per terra i es trencava.
Estava cansada d’aquell terrabastall que
dia sí i dia també se sentia al pis de dalt. Ara se sentia música, sempre
passava igual, primer el merder i després la música. Potser els haurien d’avisar, ja n’havien parlat amb el
seu home i estaven decidits a fer alguna cosa.
L’Anna gairebé no els coneixia, feia poc
que s’havien instal·lat al pis de dalt i només els havia trobat un parell de
vegades a l’ascensor. Sabia que ell es deia Eric i que ella es deia Gina,
estava escrit a la bústia. Ell era un home amable i educat, molt ben vestit,
amb la seva jaqueta de pell i la seva
bufanda. Ella una dona jove, pàl·lida, amb la cabellera clara i llarga i amb
un ble de cabells que li queia sobre l’ull dret.
En Jordi va obrir la porta i l’Anna va
sortir a rebre’l amb un dit als llavis, demanant silenci. Tornaren a escoltar
tots dos. Malgrat la música, van sentir un cop que va retrunyir violentament i
els plors de la criatura se sentiren molt més forts.
-Déu del cel, què deu passar?- va sospirar
l’Anna mirant amb ulls plorosos el sostre.
En Jordi, que ja estava cansat d’aquell
daltabaix, sense pensar-s’ho més, va tornar a obrir la porta i va sortir al
replà, pujà per l’escala decidit i trucà
a la porta del cinquè primera.
El va obrir l’home. Portava la nena al
braç, que anava plorant i sanglotant.
L’home, amb una rialla amable, va explicar
que la nena cada dia abans d’anar a dormir feia una rebequeria monumental i que
els sabia greu si els havien molestat, i molt finament se’l va treure de sobre.
Era la veritat de la veritat? L’Anna i en Jordi es van malfiar, les seves
explicacions feien tuf de mentida i es
van quedar amb ganes d’explicar el que passava i posar les coses clares. Si
tornaven a sentir cap més crit, cap més cop, cap més plor, trucarien als mossos
d’esquadra.
L’endemà, l’Anna el va veure al garatge
que marxava, amb l’anorac de marca i la bufanda llarga de ratlles blaves. No
sabia què pensar. En lloc del cotxe, havia agafat la moto i va marxar com un
esperitat.
Quan ell va haver marxat, la Gina va notar
que unes manetes li tocaven la cara. La boira que l’envaïa des de feia hores
començà a desfer-se. Amb moviments lents va fer lloc a la nena perquè pugés al
llit i amb un somriure, la pobra Gina va fer oblidar a la nena tota la por
passada. Li feia molt més mal aquella por de la nena que els seus morats i les
seves crostes. La nena, amb el caparró amagat en el pit de la mare, li podia
sentir els batecs dolorosos del seu cor.
-Déu meu, ajuda’ns- va suplicar la Gina
estrenyent la nena amb els seus braços dolorits; de mica en mica, noves forces
ompliren el seu malmès i fràgil cos.
Aquella nit, el cel s’havia començat a
enfonsar enmig d’una boira espessa quan li va clavar aquell cop de peu al
ventre. Va tancar els ulls i es va convertir
en un colom que amb ales de foguera sortia corrents per la finestra vestit de pena, cridant en
silenci, buscant la pau, una branqueta d’olivera, una fulla de menta, una flor,
una gota d’esperança. Dins la boira, lava ardent li cremava les entranyes i
becs d’ocells li furgaven les vèrtebres.
Estava tota trinxada.
Els blaus se li enfilaven pels braços i la
pell assedegada s’obria a la carn sota el coll, als llavis i als ulls malmesos.
Però els llavis havien après a callar. Ni
llàgrimes ni plors. Sabia que si plorava
encara cobraria més. La boca tancada, les paraules anul·lades, sense
veu, però darrere els ulls hi havia xiscles i udols.
Quan la nena li va tocar la cara amb les
manetes, la boira va començar a desfer-se. La nena li va fer petonets als dits
amb la seva boca petitona i la mare es va posar a riure, oblidant la seva sort
amb el cor ple de pau.
Ja res no la podria aturar, cap més
ploranera amagada, s’ho jugaria tot abans no li rebentés el cap amb qualsevol objecte i llavors plors
i esqueles i la nena sense mare. Somnis enderrocats, somnis ofegats, però no,
havia arribat el dia, el seu cos sencer ho sabia, tot era a punt, secret i ben
amagat, havia d’esperar l’hora. Havia
arribat el dia, marxaria havent dinat tal com ja tenia estudiat. Havia
d’aprofitar aquell últim bri de valentia i triar la vida. La vida li pertanyia.
Sortosament no tenia res trencat, la
pallissa havia estat més violenta que altres vegades, la tirava a terra,
l’aixecava agafada dels cabells i la tornava a estomacar fins que tornava a
caure a terra. Tenia una bona ferida al front que s’havia saturat amb
steri-strips i estava molt inflada, tenia les mans marcades al coll i sang seca
al voltant dels llavis.
Cada dia era pitjor, havia fet tot el que
ell deia, havia deixat de veure les amigues, la família, però res, sempre hi
havia un nou motiu per a esclafar-li la cara contra les rajoles del bany o per
tirar-li la planxa pel cap.
Es va aixecar a poc a poc del llit,
gairebé no es podia tenir dreta, però era forta. Va aixecar la nena, la va
vestir i van esmorzar. El sol entrava pels finestrals i s’estenia per tota la
cuina i el menjador, era un dia esplèndid. Faria un bon dinar, el que a ell li
agradava, tenia el congelador ple. I, havent dinat, quan ell tornés cap a la
feina, ella i la nena marxarien.
Tot era a punt dins l’armari de la nena.
S’hauria acabat el silenci. S’hauria acabat el cop va i el cop ve sense que la
gent notés res. Tot estava calculat. Ho havia preparat amb precisió, com si es tractés d’una
presonera de guerra.
Ja gairebé estava a punt d’arribar el seu
botxí i la Gina ho tenia tot preparat. Aleshores es va adonar que tenia el
mòbil parat, s’havia descuidat de carregar-lo. Déu del cel, segur que l’Eric havia trucat més d’una
vegada, “sembla que ho facis expressament”, li diria només d’entrar a casa.
Tot feia olor del rostit que hi havia al
forn, voltat de patates, cebetes i xampinyons, les copes de vidre a punt de
posar-hi les boles de gelat de maduixa i iogurt
i ell no arribava. Que estrany! La Gina mesurava la casa d’un cap a
l’altre, tot era al seu lloc, amb
l’ordre que ell exigia, sense plantes, sense flors, perquè a ell no li
agradaven. Les rajoles, netes i brillants. El terrat, despullat, sense olor de
primavera ni el refilet atrevit de cap d’ocell.
