DISSIDENT adj. i subst. m. i f.
ETIM.: pres del llatí dissĭdente, mat. sing.
Separat d’una comunitat, secta, partit, associació,
d'una creença o d'un grup perquè ja
no està d'acord amb les seves idees.
El dissident deixa de reconèixer la legitimitat de
l’autoritat a la qual havia estat sotmès.
Una de les utilitzacions més freqüents del terme
apareix en els règims totalitaris per fer referència a aquells que s’oposen al
sistema polític i social imperant. Els dissidents solen estar perseguits,
censurats, empresonats, torturats i fins i tot fusilats per les autoritats.
Al món occidental hi ha exemples històrics de
persones considerades dissidents. Als països totalitaris, els dissidents són
sovint empresonats sense acusacions polítiques explícites o perquè donen suport
a llibertats civils com la llibertat d’expressió.
Encara que aquest terme s’utilitza dins l’esfera política, actualment
hi ha qui l’utilitza com a insult per a desacreditar una altra posició o un
altre punt de vista tan vàlid com el d’ell o que vol marxar d’una situació
d’opressió. En tot cas qui l’utilitza sempre pensa que el dissident és inferior.
Una persona a qui s’ha de silenciar perquè està en desacord amb el que ell
pensa i decideix.
