dilluns, 14 de març del 2022

DISSIDENT


DISSIDENT


 

DISSIDENT adj. i subst. m. i f.

ETIM.: pres del llatí dissĭdente, mat. sing.

Separat d’una comunitat, secta, partit, associació, d'una creença o d'un grup perquè ja no està d'acord amb les seves idees.

El dissident deixa de reconèixer la legitimitat de l’autoritat a la qual havia estat sotmès.

Una de les utilitzacions més freqüents del terme apareix en els règims totalitaris per fer referència a aquells que s’oposen al sistema polític i social imperant. Els dissidents solen estar perseguits, censurats, empresonats, torturats i fins i tot fusilats per les autoritats.

Al món occidental hi ha exemples històrics de persones considerades dissidents. Als països totalitaris, els dissidents són sovint empresonats sense acusacions polítiques explícites o perquè donen suport a llibertats civils com la llibertat d’expressió.

Encara que aquest terme s’utilitza dins l’esfera política, actualment hi ha qui l’utilitza com a insult per a desacreditar una altra posició o un altre punt de vista tan vàlid com el d’ell o que vol marxar d’una situació d’opressió. En tot cas qui l’utilitza sempre pensa que el dissident és inferior. Una persona a qui s’ha de silenciar perquè està en desacord amb el que ell pensa i decideix.

 

dimarts, 6 de juliol del 2021

La llegenda del drac Wawel

 

La llegenda del drac Wawel que tant s’assembla a la nostra llegenda de Sant Jordi

Conta la llegenda que el fundador de la bella ciutat de Cracòvia va ser el bondadós rei Krak. Tots eren feliços durant el seu regnat fins que un mal dia, un pervers drac va decidir instal·lar-se dins la gruta de Wawel, just sota el castell. Aquell drac va sembrar el pànic a la ciutat.  Raptava i devorava ovelles i animals, però també les dones boniques de la cort reial. El monarca desesperat va prometre la mà de la seva filla Wanda a aquell qui aconseguís treure la bèstia d’aquell cau, però res, no hi havia manera. Sense cap pietat el monstre va anar acabant amb tots els cavallers que espasa en mà van intentar expulsar-lo de la seva cova. I així van anar passant els dies, fins que un sabater de nom Skuba es va oferir voluntari per a la missió. El sabater va idear un enginyós pla: amb pells d'ovella va cosir un animal fictici, el va emplenar de sofre, i el va deixar davant la boca de la cova. A la nit, el drac va sortir i es va cruspir aquell animalot de drap. Aleshores l'estómac va començar a cremar-li tan violentament que ni tota l'aigua del Vístula va poder apagar-li la inflamació. De tant beure aigua, la bèstia va rebentar i la felicitat va tornar a la ciutat.

Si recorreu el bonic passeig que hi ha entre el castell i el Vístula podreu contemplar una estàtua del drac que recorda la gran gesta de l'humil sabater.


dijous, 24 de desembre del 2020

L'ESTRELLA DE NADAL


 L'ESTRELLA DE NADAL

Cada any per Nadal, al menjador de casa hi havia un avet, l’arbre més bonic del món, ple de llumets, angelets daurats i estrelles argentades. Eren ornaments molt bonics i solemnes que havien estat de l’àvia. L’estrella que brillava al cim era una estrella molt especial, una autentica peça d’orfebreria. Era de bronze, amb relleus i pedretes incrustades vermelles i  blaves. Aquella estrella era una obra d’art que havia fet un amic de l’àvia feia molts anys i  era com una joia.

A primers de desembre, la mare havia anat a buscar els ornaments i els havia deixat sobre la taula del quarto de rentar, al costat de la panera de roba per planxar i arran de la finestra.

Des d’allí les estrelles i els angelets podien veure tot el que passava a fora: a la nit les estrelles dalt del cel i de dia els ocells que  prenien el sol sobre la tanca del jardí.

L’estrella de bronze, havia sentit explicar tantes històries des de la seva posició privilegiada al capdamunt de l’arbre de Nadal... havia sentit tantes cançons de pastors i de muntanyes, d’àngels que cantaven, de l’estrella que guiava els tres reis, que volia sortir a trobar totes aquelles meravelles.

- Qui podés volar... jo voldria la llibertat com els ocells, per poder veure tot el que passa aquí a fora- va dir la bonica estrella de bronze.

- Si, aquí no hi ha res d’interessant- va contestar una altra estrella que també era molt bonica, tenia dibuixos amb brillantets que li anaven d’una punta a l’altra i  es delia per presidir l’arbre.

- Qui podés volar, veure de prop  les estrelles, els arbres, el riu i la lluna d’estiu.

- Perquè no marxes? Aprofita que la finestra és oberta i marxa a descobrir el món, no vulguis quedar-te aquí, només tu pots canviar el teu destí.

- Però jo no he volat mai...                           

- Fes una embranzida el més ràpid possible, si no ho intentes no ho pots saber.

L’estrella  de bronze va provar de saltar el més lluny possible. Va obrir les ales com una papallona i es va posar a volar com si tal cosa, va passar per sobre la tanca del jardí i va volar enllà, enllà,  fins que va trobar les primeres clapes de  neu.

L’estrella de brillantets  va pensar...“aquesta ja ha acabat el seu regnat al capdamunt  de l’arbre”.

Però la llibertat té un preu i a  la bonica estrella de bronze de seguida li van quedar les puntes gelades.

Va veure un bosc amb pins molt alts i bonics, quina olor més bona, i en va triar un per posar-se a la punta. Tan bon punt es va deixar anar sobre l’última branca va caure daltabaix. Al peu dels arbres no hi havia regals de Nadal i va picar contra una pedra que li va bonyegar l’esquena.

La muntanya era molt més gran que el menjador  i ara ja sabia que no es podia  mantenir enfilada a cap arbre sense l’ajuda de les mans dels de casa.

Cap al migdia va passar un ramat, el gos la va bordar i la va fer rodolar fins al costat d’un camí i allí la va deixar enfangada i plena d’herbes que se li enganxaven a les fines pedretes incrustades.

Els rossinyols anaven amunt i avall de la carena i ni se la miraven perquè ella no era una estrella de veritat, només era una estrella d’arbre de Nadal.

Va arribar la nit, una nit clara i estrellada i ella ben glaçada va somiar que tornava a casa.

L’endemà, tota enfangada no podia aixecar el vol. De mica en mica va anar giravoltant fins arribar al riu i s’hi va acostar per rentar-se, però l’aigua no va tenir contemplacions, la va arrossegar riu avall fent tombarelles. Finalment va quedar aturada entre unes pedres sota un pont que donava pas des d’una vora a l’altra d’una gran ciutat, i allí va passar la nit.

Aquella nit va conèixer l’urpa del gel que com un aspre mantell la va cobrir completament.

L’endemà, quin brogit sobre el pont i ella allà encallada i cansada, sense poder-se moure i amb tot de fulles a sobre. Va arribar un pescador i com que li feia nosa, d’un cop de peu la feu anar a l’altra banda del riu.

L’estrella es va posar a plorar.

- Vent, ventet, porta’m a casa.

- On ets que no et veig?

- Aquí, aquí, una mica més avall.

El vent, gran viatger, sabia el que li passava a la pobrissona estrella de l’arbre de Nadal, va bufar i bufar i se la va emportar.

Quin pessigolleig tornar a veure la finestra per on havia sortit. Hi havia una petita escletxa i de pressa es va ficar dins  de casa. Tots els ornaments eren allà, encara no havien guarnit l’arbre i amb una mica de sort no s’haurien adonat de la seva absència.

Quan la mare va anar a buscar els ornaments i la va agafar es va quedar tota parada.

- Vaja!  On vas tota bonyeguda. Nens !! Qui ha jugat amb l’estrella de Nadal?

És el dia abans de la Nit de Nadal, a casa tot és silenci, cap soroll, els nens dins els seus llits esperen l’endemà. L’avet del menjador  s’ha poblat de llumets i l’estrella que brilla al capdamunt està  serena i feliç. S’adona que tot el que anava a buscar a l’altra cantó de la finestra ho té allí, perquè en aquella casa, al cor dels que hi viuen hi ha: muntanyes nevades, pastors, àngels, el nen de l’estable, el riu ...i la lluna d’estiu.

                                                                              

 

 

 

Maria Carme Canadell 


dimecres, 25 de novembre del 2020

LA BUFANDA



MAI MÉS CAP ALTRA DONA


 

                                  LA BUFANDA

 

L’Anna va deixar la bossa de la compra sobre la taula de la cuina. Es va treure l’abric i la bufanda i va  posar-se les sabatilles. Mentre anava endreçant les coses al seu lloc, va sentir un cop sec al sostre i un plany dolorós.

El cor li va fer un salt. “Una altra vegada, si almenys en Jordi hagués arribat...” No gosava moure’s i escoltava sense ni respirar. Va sentir com si una cosa s’arrossegués per terra i un plor de criatura. Després una veu d’home que deia “Què t’has cregut...”, però no hi va haver cap resposta. Al cap d’un moment es va sentir alguna  cosa que queia per terra i es trencava.

Estava cansada d’aquell terrabastall que dia sí i dia també se sentia al pis de dalt. Ara se sentia música, sempre passava igual, primer el merder i després la música. Potser els  haurien d’avisar, ja n’havien parlat amb el seu home i estaven decidits a fer alguna cosa.

L’Anna gairebé no els coneixia, feia poc que s’havien instal·lat al pis de dalt i només els havia trobat un parell de vegades a l’ascensor. Sabia que ell es deia Eric i que ella es deia Gina, estava escrit a la bústia. Ell era un home amable i educat, molt ben vestit, amb la seva jaqueta de pell  i la seva bufanda. Ella una dona jove, pàl·lida, amb la cabellera clara i  llarga i amb  un ble de cabells que li queia sobre l’ull dret.

En Jordi va obrir la porta i l’Anna va sortir a rebre’l amb un dit als llavis, demanant silenci. Tornaren a escoltar tots dos. Malgrat la música, van sentir un cop que va retrunyir violentament i els plors de la criatura se sentiren molt més forts.

-Déu del cel, què deu passar?- va sospirar l’Anna mirant amb ulls plorosos el sostre.

En Jordi, que ja estava cansat d’aquell daltabaix, sense pensar-s’ho més, va tornar a obrir la porta i va sortir al replà,  pujà per l’escala decidit i trucà a la porta del cinquè primera.

El va obrir l’home. Portava la nena al braç, que anava plorant i sanglotant.

L’home, amb una rialla amable, va explicar que la nena cada dia abans d’anar a dormir feia una rebequeria monumental i que els sabia greu si els havien molestat, i molt finament se’l va treure de sobre.

Era la veritat de la veritat?  L’Anna i en Jordi es van malfiar, les seves explicacions feien tuf de mentida  i es van quedar amb ganes d’explicar el que passava i posar les coses clares. Si tornaven a sentir cap més crit, cap més cop, cap més plor, trucarien als mossos d’esquadra.

L’endemà, l’Anna el va veure al garatge que marxava, amb l’anorac de marca i la bufanda llarga de ratlles blaves. No sabia què pensar. En lloc del cotxe, havia agafat la moto i va marxar com un esperitat.

Quan ell va haver marxat, la Gina va notar que unes manetes li tocaven la cara. La boira que l’envaïa des de feia hores començà a desfer-se. Amb moviments lents va fer lloc a la nena perquè pugés al llit i amb un somriure, la pobra Gina va fer oblidar a la nena tota la por passada. Li feia molt més mal aquella por de la nena que els seus morats i les seves crostes. La nena, amb el caparró amagat en el pit de la mare, li podia sentir els batecs dolorosos del seu cor.

-Déu meu, ajuda’ns- va suplicar la Gina estrenyent la nena amb els seus braços dolorits; de mica en mica, noves forces ompliren el seu malmès i fràgil cos.

Aquella nit, el cel s’havia començat a enfonsar enmig d’una boira espessa quan li va clavar aquell cop de peu al ventre. Va tancar els ulls i es va convertir  en un colom que amb ales de foguera sortia corrents  per la finestra vestit de pena, cridant en silenci, buscant la pau, una branqueta d’olivera, una fulla de menta, una flor, una gota d’esperança. Dins la boira, lava ardent li cremava les entranyes i becs d’ocells  li furgaven les vèrtebres. Estava tota trinxada.

Els blaus se li enfilaven pels braços i la pell assedegada s’obria a la carn sota el coll, als llavis i als ulls malmesos.

Però els llavis havien après a callar. Ni llàgrimes ni plors. Sabia que si plorava   encara cobraria més. La boca tancada, les paraules anul·lades, sense veu, però darrere els ulls hi havia xiscles i udols.

Quan la nena li va tocar la cara amb les manetes, la boira va començar a desfer-se. La nena li va fer petonets als dits amb la seva boca petitona i la mare es va posar a riure, oblidant la seva sort amb el cor ple de pau.

Ja res no la podria aturar, cap més ploranera amagada, s’ho jugaria tot abans no li rebentés  el cap amb qualsevol objecte i llavors plors i esqueles i la nena sense mare. Somnis enderrocats, somnis ofegats, però no, havia arribat el dia, el seu cos sencer ho sabia, tot era a punt, secret i ben amagat, havia d’esperar l’hora.  Havia arribat el dia, marxaria havent dinat tal com ja tenia estudiat. Havia d’aprofitar aquell últim bri de valentia i triar la vida. La vida li pertanyia.

Sortosament no tenia res trencat, la pallissa havia estat més violenta que altres vegades, la tirava a terra, l’aixecava agafada dels cabells i la tornava a estomacar fins que tornava a caure a terra. Tenia una bona ferida al front que s’havia saturat amb steri-strips i estava molt inflada, tenia les mans marcades al coll i sang seca al voltant dels llavis.

Cada dia era pitjor, havia fet tot el que ell deia, havia deixat de veure les amigues, la família, però res, sempre hi havia un nou motiu per a esclafar-li la cara contra les rajoles del bany o per tirar-li la planxa pel cap.

Es va aixecar a poc a poc del llit, gairebé no es podia tenir dreta, però era forta. Va aixecar la nena, la va vestir i van esmorzar. El sol entrava pels finestrals i s’estenia per tota la cuina i el menjador, era un dia esplèndid. Faria un bon dinar, el que a ell li agradava, tenia el congelador ple. I, havent dinat, quan ell tornés cap a la feina, ella i la nena marxarien.

Tot era a punt dins l’armari de la nena. S’hauria acabat el silenci. S’hauria acabat el cop va i el cop ve sense que la gent notés res. Tot estava calculat. Ho havia preparat  amb precisió, com si es tractés d’una presonera de guerra.

Ja gairebé estava a punt d’arribar el seu botxí i la Gina ho tenia tot preparat. Aleshores es va adonar que tenia el mòbil parat, s’havia descuidat de carregar-lo. Déu del cel,  segur que l’Eric havia trucat més d’una vegada, “sembla que ho facis expressament”, li diria només d’entrar a casa.

Tot feia olor del rostit que hi havia al forn, voltat de patates, cebetes i xampinyons, les copes de vidre a punt de posar-hi les boles de gelat de maduixa i iogurt  i ell no arribava. Que estrany! La Gina mesurava la casa d’un cap a l’altre, tot era al seu lloc,  amb l’ordre que ell exigia, sense plantes, sense flors, perquè a ell no li agradaven. Les rajoles, netes i brillants. El terrat, despullat, sense olor de primavera ni el refilet atrevit de cap d’ocell.

diumenge, 1 de novembre del 2020

Els bons costums





 

Castanyes a punt de torrar sota l’arbre que més m´estimo i que ja va perdent les fulles. Ahir vam torrar castanyes. Avui hi tornarem. Cal conservar els bons costums. 



 

dijous, 10 de setembre del 2020

TOT EL QUE VAIG DIR AQUELL DIA, QUAN, APARENTMENT, ENCARA NO HAVIA PASSAT RES

 


QUAN ENCARA, APARENTMENT, NO HAVIA PASSAT RES

Manifest i Parlament  11 de  setembre de 2013 a Sant Vicenç de Torelló

 


 


Santvicentencs. Autoritats que ens representeu.

 

És un honor per a mi poder dir aquestes paraules en un dia tan assenyalat i tan ple de simbolisme com l’11 de Setembre.

Sant Vicenç és un poble actiu i dinàmic, amb una gran riquesa cultural  i acollidor.  I aquests  trets que el caracteritzen, son el fruit dels homes i les dones que el formen. Uns trets que ens representen com a catalans. Catalunya, terra de pas i d’acollida i exemple d’esforç i sacrifici.

 

L’11 de setembre és la memòria, és l’orgull d’un poble combatiu, l’orgull d’un poble que no s’ha rendit ni es rendirà mai. És el record d’aquell 11 de setembre de 1714 en què Barcelona va caure davant les tropes borbòniques després de molts mesos de resistir heroicament el setge.

Aquest va ser l’inici de l’abolició dels drets històrics de Catalunya.

Amb la victòria dels borbons, es va abolir la Generalitat, el Consell de Cent i totes les institucions catalanes i  es va decretar que el castellà fos la llengua dels actes oficials i de l'ensenyament.

El decret de Nova Planta, és la peça clau de l’ uniformisme despersonalitzador que va modificar radicalment tota l’estructura judicial i administrativa de la Nació Catalana. Va implicar la destrucció total de les institucions catalanes i la repressió violenta, en tots els àmbits, contra tothom qui s’havia compromès en la resistència contra les tropes borbòniques. Tota oposició al nou règim fou sufocada sense contemplacions.

 

Però els catalans no es descoratjaren, els seus anhels no es van apaivagar i  lluitaren fidelment per a recuperar el que els definia com a poble i  el poble va renéixer amb consciència de si mateix.

 

Farem un gran pas i recordarem l’època de la dictadura. Des del començament, la dictadura franquista, desplegà tots els seus mecanismes per suprimir la democràcia i les llibertats, tant col·lectives com individuals. El règim franquista va abolir la Generalitat, el Parlament i l’Estatut d’Autonomia. També va prohibir el català i totes les  expressions dels símbols nacionals catalans. Qualsevol manifestació d’identitat catalana era castigada per un estat autoritari que exalçava la figura del general Franco i que pretenia esborrar qualsevol manifestació cultural i lingüística que no encaixés en l’uniformització de " la unidad de España".

Així, doncs, el govern franquista va imposar d’una manera inflexible, l’espanyolització en tots els àmbits de la vida oficial i quotidiana. Per això es va reprimir i perseguir sistemàticament la llengua catalana, amb la voluntat de fer-la desaparèixer i la nostra cultura va esdevenir durament malmesa i castigada. Als nostres escriptors, els va costar molt recuperar el vincle amb el passat silenciat, per arribar a establir amb el present un lligam de normalitat i continuïtat.

Fixem-nos que la llengua és una de les armes més importants i  que sempre utilitzen els que ens volen esclafar com a poble, no tan sols econòmicament sinó traient-li tot el que el que el defineix, la cultura i la llengua. Perquè la llengua és l’ànima d’un poble.

 

 

El llenguatge és una facultat  única  i comuna de l’espècie humana, amb el llenguatge  podem expressar els nostres  pensaments i sentiments, i per a comunicar-nos, utilitzem,

alguna de les, aproximadament, sis mil llengües que hi ha al món.

És difícil establir amb precisió les llengües que hi ha, però segons els geolingüístes, les xifres no solen baixar de les quatre mil cinc-centes i gairebé mai pugen més enllà de les sis mil.

 

Cada llengua va lligada a una cultura, una cultura que deixa les seves empremtes en el lèxic de la llengua. Hem de defensar i conèixer profundament la llengua pròpia, perquè cada llengua té una capacitat definidora de la identitat de l’individu i del grup i hem de  valorar-la i protegir-la.

 

De fet, la situació lingüística del món està vivint un període de recessió accelerada, i hi ha especialistes que han alertat sobre l’extinció ràpida de moltes llengües. Es calcula que al segle XXI, si no hi ha cap canvi, es produirà la desaparició de gairebé la meitat de les llengües existents.

 

Per això quan els catalans reivindiquem la nostra llengua, no ho fem d’una forma arbitrària, sinó que ho fem  perquè sabem que hi ha una realitat lingüística, la dels estats que tendeixen a prioritzar una sola llengua a efectes oficials i posen en perill les altres llengües que no coincideixen amb la seva.

 

Ens hem d’estimar la llengua que fem servir, la que expressa el nostre designi, els nostres sentiments, la nostra opinió, les nostres preguntes i les nostres respostes. Tenim el deure i el privilegi de preservar la nostra llengua, perquè tots necessitem una transmissió oral i una narrativa en la qual ens hi puguem reconèixer i identificar com a poble.

I necessitem una  literatura que tingui un paper fonamental i que per damunt de tot ens porti a aqueta revenja que consisteix en recuperar la memòria, copsar la nostra realitat i recuperar les veus silenciades amb la llengua i el llenguatge.

Desprès d’haver caminat milers i milers de quilòmetres, després que molts catalans s’hagin quedat pel camí sempre tornem al principi.

Actualment, l’hostilitat i l’agressivitat més manifestes cauen sobre nosaltres, de part d’un estat espanyol segur del seu poder, un poder que nosaltres mateixos li hem donat. Un estat  segur de l’efecte de  les seves mentides, amb funció anestesiant, contra una Catalunya arrossegada pels mitjans de comunicació amb una eloqüència que escandalitza, frivolitzant  sobre la nostra llengua i la nostra economia entre amenaces i improperis. I Catalunya  no és un dibuix sobre un mapa, Catalunya som nosaltres, cada un de nosaltres és un tros de terra, que no pot perdre la seva dignitat.

Llavors, és natural que emprenguem una nova lluita pel catalanisme, per la nostra supervivència i el nostre progrés i vulguem assolir la nostra plenitud nacional, amb serenitat, amb fermesa i sense temença, recordant un gloriós passat i esperant un futur més gloriós encara. Un futur lliure i sobirà.

 

Acabo amb les  tres últimes  estrofes d’un poema de Salvador Espriu “Nosaltres tots castellers”

 

Homes, la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.

Agermanem-nos
sota l'esplendorosa
pau d'un llarg dia.

Per servir l'únic
senyor que tots triàvem:

el nostre poble.

Moltes gràcies a tots. Bona Diada Nacional i Visca Catalunya !

 

Maria Carme Canadell Verdaguer, 11 de setembre de 2013

dimecres, 19 d’agost del 2020

GIRA-SOLS

GIRA-SOLS

 

Ho vaig fer per les nenes. Va començar com una cabana. A tots els nens els agrada tenir una cabana. Ja els havia fet una cabana en un arbre, però volien  una habitació al capdavall del jardí, amb parets que fossin com de veritat i així poder-hi posar mobles. Vam plantar uns metres quadrats amb granes de gira-sol  i a l’agost van créixer les parets de gira-sol. Aleshores van tenir una idea, seria com un menjador secret. Vam posar-hi una taula petita, rodona i cadiretes. Des del començament del jardí ningú pot endevinar que hi ha aquell lloc secret, només es veu és una petita plantació de gira-sols.

Del llibre “noches en el jardin” E.L. Swann. Versió i traducció  Maria Carme Canadell