L'ESTRELLA DE NADAL
Cada any per Nadal, al menjador de casa hi
havia un avet, l’arbre més bonic del món, ple de llumets, angelets daurats i
estrelles argentades. Eren ornaments molt bonics i solemnes que havien estat de
l’àvia. L’estrella que brillava al cim era una estrella molt especial, una
autentica peça d’orfebreria. Era de bronze, amb relleus i pedretes incrustades vermelles
i blaves. Aquella estrella era una obra
d’art que havia fet un amic de l’àvia feia molts anys i era com una joia.
A primers de desembre, la mare havia anat
a buscar els ornaments i els havia deixat sobre la taula del quarto de rentar,
al costat de la panera de roba per planxar i arran de la finestra.
Des d’allí les estrelles i els angelets
podien veure tot el que passava a fora: a la nit les estrelles dalt del cel i
de dia els ocells que prenien el sol
sobre la tanca del jardí.
L’estrella de bronze, havia sentit
explicar tantes històries des de la seva posició privilegiada al capdamunt de
l’arbre de Nadal... havia sentit tantes cançons de pastors i de muntanyes,
d’àngels que cantaven, de l’estrella que guiava els tres reis, que volia sortir
a trobar totes aquelles meravelles.
- Qui podés volar... jo voldria la
llibertat com els ocells, per poder veure tot el que passa aquí a fora- va dir
la bonica estrella de bronze.
- Si, aquí no hi ha res d’interessant- va
contestar una altra estrella que també era molt bonica, tenia dibuixos amb brillantets que li anaven d’una
punta a l’altra i es delia per presidir
l’arbre.
- Qui podés volar, veure de prop les estrelles, els arbres, el riu i la lluna
d’estiu.
- Perquè no marxes? Aprofita que la finestra és oberta
i marxa a descobrir el món, no vulguis quedar-te aquí, només tu pots canviar el
teu destí.
- Però jo no he volat mai...
- Fes una embranzida el més ràpid
possible, si no ho intentes no ho pots saber.
L’estrella
de bronze va provar de saltar el més lluny possible. Va obrir les ales
com una papallona i es va posar a
volar com si tal cosa, va passar per sobre la tanca
del jardí i va volar enllà, enllà, fins
que va trobar les primeres clapes de
neu.
L’estrella de brillantets va pensar...“aquesta ja ha acabat el seu
regnat al capdamunt de l’arbre”.
Però la llibertat té un preu i a la bonica estrella de bronze de seguida li
van quedar les puntes gelades.
Va veure un bosc amb pins molt alts i
bonics, quina olor més bona, i en va triar un per posar-se a la punta. Tan bon
punt es va deixar anar sobre l’última branca va caure daltabaix. Al peu dels
arbres no hi havia regals de Nadal i va picar contra una pedra que li va
bonyegar l’esquena.
La muntanya era molt més gran que el
menjador i ara ja sabia que no es
podia mantenir enfilada a cap arbre
sense l’ajuda de les mans dels de casa.
Cap al migdia va passar un ramat, el gos
la va bordar i la va fer rodolar fins al costat d’un camí i allí la va deixar
enfangada i plena d’herbes que se li enganxaven a les fines pedretes
incrustades.
Els rossinyols anaven amunt i avall de la
carena i ni se la miraven perquè ella no era una estrella de veritat, només era
una estrella d’arbre de Nadal.
Va arribar la nit, una nit clara i
estrellada i ella ben glaçada va somiar que tornava a casa.
L’endemà, tota enfangada no podia aixecar
el vol. De mica en mica va anar giravoltant fins arribar al riu i s’hi va
acostar per rentar-se, però l’aigua no va tenir contemplacions, la va
arrossegar riu avall fent tombarelles. Finalment va quedar aturada entre unes
pedres sota un pont que donava pas des d’una vora a l’altra d’una gran ciutat,
i allí va passar la nit.
Aquella nit va conèixer l’urpa del gel que
com un aspre mantell la va cobrir completament.
L’endemà, quin brogit sobre el pont i ella
allà encallada i cansada, sense poder-se moure i amb tot de fulles a sobre. Va
arribar un pescador i com que li feia nosa, d’un cop de peu la feu anar a
l’altra banda del riu.
L’estrella es va posar a plorar.
- Vent, ventet, porta’m a casa.
- On ets que no et veig?
- Aquí, aquí, una mica més avall.
El vent, gran viatger, sabia el que li
passava a la pobrissona estrella de l’arbre de Nadal, va bufar i bufar i se la
va emportar.
Quin pessigolleig tornar a veure la finestra per on havia sortit. Hi havia una petita
escletxa i de pressa es va ficar dins de
casa. Tots els ornaments eren allà, encara no havien guarnit l’arbre i amb una
mica de sort no s’haurien adonat de la seva absència.
Quan la mare va anar a buscar els
ornaments i la va agafar es va quedar tota parada.
- Vaja!
On vas tota bonyeguda. Nens !! Qui ha jugat amb l’estrella de Nadal?
És el dia abans de la Nit de Nadal, a casa
tot és silenci, cap soroll, els nens dins els seus llits esperen l’endemà. L’avet del menjador s’ha poblat de llumets i l’estrella que
brilla al capdamunt està serena i feliç. S’adona que tot el que anava
a buscar a l’altra cantó de la finestra ho té allí, perquè en aquella casa, al
cor dels que hi viuen hi ha: muntanyes nevades, pastors, àngels, el nen de
l’estable, el riu ...i la lluna d’estiu.
Maria
Carme Canadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada