GORI-GORI
El meu pare era al front. El van venir a buscar un matí tristíssim i
carregat de mals presagis i aquella imatge se’m va quedar encastada als ulls.
Des d’aquell dia, la nostra vida es va convertir en un malson del que no ens
vam acabar de despertar mai més.
Més tard vam saber que el pare havia anat a parar a un camp de
concentració on passava gana i fred i nosaltres, les quatre dones de la casa;
la mare, la Maria que tenia divuit anys, la Mercè que en tenia disset i jo que
en tenia quinze, vivíem en condicions d’extrema duresa. Feia més de dos anys
que el pare era fora, la guerra s’allargava i creixien les desgràcies.
Arribaven refugiats de tot arreu i per les cases de pagès hi passaven dones,
canalla, i vells que demanaven menjar i soldats famolencs que s’emportaven el
que podien.
La mare ens havia ensenyat a amagar el menjar perquè no ens quedéssim
sense. Havíem posat un armari immens que hi havia a la sala vella, davant la
porta del rebost. Vam treure’n tota la roba, mantes velles i maletes
atrotinades, i vam fer-hi un forat al darrera per on podíem passar cap al
rebost des de dintre l’armari. Al rebost hi teníem unes quantes gerres de
costella de porc confitada, un pernil, una penca de cansalada, mel, mongetes i
unes quantes ampolles de tomàquet confitat. Gairebé sempre hi havia de passar
jo perquè era la més menuda i la més àgil. També havíem enterrat patates i una
caixa ben embolcallada amb els llibres del pare.
Però tot just havíem tastat el gust de la por i encara havíem de tastar
el gust del pànic.
Durant un bombardeig la mare va resultar greument ferida, venia del
poble i no va poder arribar a casa. Les meves germanes i jo la vam portar a
casa entre xiscles i plors i la vam posar sobre el llit. La Mercè, va córrer al
poble a buscar el metge i jo i la Maria ens vam quedar per treure-li la roba
empolsinada i ensangonada que amagava un cos ple de ferides.
Jo i la Maria cridàvem:
- Mare, mare!
Però ella no contestava, mai no l’havíem vista tan esblanqueïda, respirava
amb ranera i ens mirava amb uns ulls esbatanats i tan cansats que feien venir
ganes de plorar.
- Mare, no et preocupis, et curarem.
Quan encara no havíem acabat de treure-li la roba, la mare va fer
l’últim sospir.
La Mercè va tornar sense el metge, li havien xafat i capgirat la casa i
ell no era enlloc, tampoc hi havia ningú a les cases del costat i havia sentit
una cridòria esfereïdora que venia de la plaça. La Mercè es va espantar i com
si li haguessin crescut ales als peus va tornar cap a casa. Quan va arribar, la
mare ja no hi era.
Va ser com si ens clavessin una estaca a l’estómac, plorarem
desconsoladament i a mi les mans em van començar a tremolar i aquella tremolor
tardà molt de temps a marxar-me.
Quan es va fer fosc, vam encendre el foc i ens vam asseure al banc,
totes tres, abraçades, sense gosar moure ni peu ni cama, només amb la llum de
la llar on cremaven els boscalls, recordant històries sinistres d’aquella
guerra inhumana i insuportable.
A la matinada, quan la claror va començar a entrar per les finestres,
vam tornar al quarto de la mare, ens va costar d’entrar, la seva cara era molt
més grisa que el dia abans. Ens semblava impossible que aquella fos la dona
imponent i admirada per tothom que traginava d’un canto a l’altre sense repòs. Ens
vam acostar al llit sense gairebé ni gosar respirar. Juntes vam entrar i sortir
unes quantes vegades, impotents, compartint el dol i sense saber-nos avenir del
que havia passat.
Vam començar a veure perills a tot arreu, sense la mare, que seria de
nosaltres? Sabíem de les brutalitats comeses pels oficials, pels soldats i per
la gent que s’aprofitava de la gran desfeta plomant-ho tot. El nostre veí ens
havia explicat que tres soldats de les Brigades Internacionals havien violat la
seva germana i havien matat el seu cunyat davant d’ella. No, ningú havia de
saber res, ningú havia de saber que ens faltava la mare.
Vam menjar una mica. Jo no tenia gana i no em podia empassar res, la
cara de cera de la mare em seguia a tots cantons i no em separava ni un pam de
les meves germanes.
Havent dinat, per la finestra de la cuina vam veure que arribava mossèn
Salvador. Era com un ocell de mal averany. S’allotjava a casa del campaner i
tot sovint ens visitava, la mare li donava pa amb llonganissa i un parell de
gots de vi i sempre deia que era una mala peça.
Quan vam veure que arribava, la Maria ens va agafar ben fort pel braç i
ens va portar a la cambra on dormíem totes tres.
- No li donarem res, que demà encara seria aquí. Digueu-li que la mare
ha anat a buscar el nostre cosí.
- Quin cosí? – vam demanar la Mercè i jo al mateix temps?
- Un cosí que tenim a Santa Cecília.
Jo i la Mercè no sabíem que s’empescava la Maria. No havíem sentit a
parlar mai de cap cosí de Santa Cecília, però el pare si que ens havia parlat
d’aquell lloc, de quan ell era jove i que hi tenia uns parents.
Tremolàvem i vam fer un crit ofegat quan vam sentir aquella veuassa:
- Ave Maria!
- Vinga, sortiu- ens va empènyer la Maria- d’aquí un moment sortiré jo
i seguiu-me el joc.
Vam pensar que la Maria havia perdut l’oremus, però vam fer el que ens
deia. El vam saludar i ell de seguida ens demanà:
- On és la vostra mare?
I la Mercè tota eixerida li va contestar
- Està a punt d’arribar amb el nostre cosí de Santa Cecília.
Ell va posar cara de sorpresa, i va demanar com es deia el nostre cosí,
però de seguida va entrar la Maria i li va dir:
- El nostre cosí es diu Agustí, s’ha quedat sol i nosaltres necessitem
un home a la casa, que ja sen’s ha acabat la llonganissa i la bota és a les
escorrialles.
I mentre ho deia va posar la clau al pany pel cantó de fora i amb un
gest ens va convidar a sortir a tots.
- Ara anàvem a baix a arreglar el bestiar i hem de passar la clau a la
porta.
Un cop fora, la Mercè i jo, amb un nus a la gola, vam agafar una
senalla i unes galledes i vam començar-nos a encaminar cap a les corts i Mossèn
Salvador es va veure obligat a marxar.
Un cop a baix, vam sentir una gran angoixa i una gran aflicció perquè
no sabíem que passaria l’endemà ni els dies propers ni les properes setmanes Ens
havíem quedat soles i desemparades i sentíem ràbia cap als culpables d’aquella
barbaritat que havien portat a tantes persones a la destrucció del seu cos i de
la seva ànima.
Vam tenir la mare dos dies més, morta al llit, sense gosar fer res. La
tercera nit, no ens teníem dretes i teníem els ulls enrogits per les llàgrimes
i el no haver dormit. Vam decidir que havíem de fer alguna cosa. Vam decidir
enterrar la mare.
Amb la pala, el pic, i dues aixades, vam fer un sot llarg i fondo
darrera la casa, al costat del llorer. Quan jo m’hi vaig poder amagar tan alta
com era vam decidir que ja n’hi havia prou. Ens hi vam passar tot el dia,
cavant i traient la terra amb fúria, gairebé sense menjar res, pa torrat i un
got de llet i prou. Ens rellevàvem, i sempre n’hi havia una de nosaltres que
vigilava el camí que portava al poble i el camí mig amagat entre l’alzinar que
portava a les cases de pagès veïnes. No volíem que cap mirada ens sorprengués i
si havíem de tornar a fer comèdia hi tornaríem.
Amb esgarrifances i amb molt de compte, vam embolicar la pobra mare amb
els llençols del llit i amb mantes i quan ja es feia fosc la vam treure i la
vam enterrar. Jo estava a punt d’esclatar, el cor em bategava –pam, pam- i feia
un esforç immens per no cridar, encara ara, al recordar-ho sento aquell
formigueig desagradable a l’estómac. La Maria i la Mercè tornaven la terra al seu
lloc amb fúria. La Maria no parava de parlar.
- De seguida estarà, de seguida haurà passat. Fora tocs de campanes,
capellans i escolans. Fora els gori-goris de Mossèn Salvador. Fora els
escolanets amb la creu. Fora caps de dol, ciris i candeles. Fora gent a casa i
després de l’enterrament donar dinar a tothom com si fos festa major. Fora
xafarderies i perills i que tothom es vulgui fer càrrec de la nostra vida.
Però els gori-gori els vam cantar nosaltres perquè amb la mare havíem
enterrat una part de la nostra pell i la nostra ànima.
Vam distribuir-nos les feines. La mare tenia cura de la cuina i em va
tocar a mi. La Mercè i la Maria no es queixaven de les patates xafades massa
crues o de les truites massa rosses, cansades com estaven de traginar amb el
bestiar i l’hort, portar coves i galledes amunt i avall.
Vingueren jornals carregosos i esgotadors de treball al camp, dies
d’incertesa i de neguit i nits d’inquietud temoroses que ens despertés algun
imprevist.
Treballàvem molt, cavàvem l’hort i hi plantàvem el que havíem vist fer
a la mare, regàvem, donàvem menjar a les gallines i els conills, recollíem els
ous i netejàvem les gàbies. Munyíem la Morisca. Vam fer llenya i la vam portar
al cobert per l’hivern. Vam recollir pomes i nous. Fèiem la bugada, rentàvem la
roba a la pedra de la bassa i l’esteníem i un dia ens la van robar.
Així que posàvem el cap al coixí ens venien les pors. Estàvem
esgotades, però dormíem malament, semblava que amb la foscor tot s’enfonsava i
arribaven els records i els fantasmes per turmentar-nos. De tant en tant
somiava que era petita i anava agafada de la mà de la mare i no m’hagués volgut
despertar mai més d’aquell somni. Veia la dona alegre i bonica de quan jo tenia
tres o quatre anys i m’asseia a la seva falda i m’explicava històries.
Un dia, tornava del poble, carregada. Tornava per la drecera a desgrat
de les meves germanes, perquè deien que era un camí perillós, però jo no volia
passar pel camí bo perquè em recordava el dia que havíem trobat la mare ferida.
Quan vaig ser a l’envista de casa em vaig asseure al costat d’un marge per
reposar. Començava a fer fresca i el vent feia gemegar les branques dels
arbres. El camí era estret i el vorejaven herbes i mates ben altes. De sobte,
alguna cosa em va fer tombar.
El vaig veure de seguida, alt i ben plantat, amb aquell posat arrogant
de mil homes perquè era el fill de la Casa Gran i es podia permetre el luxe de
fer el que li semblava, provocava baralles i aldarulls al poble i havia forçat
una de les minyones de la Casa Gran que havia mort de part i ara feia dies que
rondava casa nostra. Era un botifler i un fanfarró.
A mi em feia por, em feia por la manera com ens mirava a mi i a les
meves germanes, i el tenia al davant i sense tenir temps de reaccionar se’m va
tirar al damunt violentament com un animalot famolenc.
El crit no em va sortir de la boca, se’m va quedar empresonat a la gola
i una esgarrifança de fàstic i de por em va recórrer tot el cos mentre treia
tota la força per poder-me alliberar d’aquells braços que m’estrenyien i
d’aquelles mans que em feien pujar les faldilles cames amunt.
Amb ràbia i coratge em vaig revoltar com una lleona i vaig escometre,
envestir i atacar amb les mans i amb els peus. La lluita va ser ferotge i la
meva roba va quedar malmesa. Li vaig escopir a la cara i llavors, tentinejant,
es va treure un ganivet de la faixa i me’l va clavar al braç. Pensant que
moriria com la mare i esperonada pel seu record, vaig fer un crit terrible, com
un udol d’animal ferit i amb totes les forces el vaig empènyer contra les
roques i aleshores va perdre l’equilibri i va caure d’esquena a terra i va
rebotar uns quants cops baixant per la penya.
Vaig fugir. Amb la ferida del braç que em rajava, vaig arrencar a
córrer fins arribar a casa. Quan vaig arribar, la Maria, encongida pel pes d’un
sac, venia del cobert i la Mercè sortia del galliner. Desolada i amb esgarips
els vaig contar el que m’havia passat. Em van rentar i embenar la ferida, em
van fer seure a l’escon, davant del foc, i em van dir “no et moguis d’aquí”. La
Mercè va agafar l’escopeta de darrera la porta i van marxar totes dues camí
enllà. Al cap de poca estona van tornar, la Mercè portava el ganivet amb el que
aquell merdós m’havia ferit al braç i va dir:
- És ben mort el desgraciat, els de la Casa Gran ja el trobaran,
nosaltres no en sabem res, que per aquell camí ja fa temps que no hi passem. I
aquest ganivet el colgarem en un lloc on ningú el pugui trobar.
Jo m’havia quedat arronsada a l’escon amb el cap feixuc. Les meves
germanes van escalfar aigua i em van rentar el cos masegat. L’aigua calenta em
va relaxar i per un moment va semblar que la ràbia es fonia. Em van posar la
camisa de dormir i van cremar la roba esquinçada.
Aquella nit vaig decidir morir-me. Les esgarrifoses imatges de les
últimes hores no volien anar-se’n del meu caparró i no em deixaven reposar. Tot
em feia mal i era com si dormís sobre un llit de vidre picat. La Maria em va
fer beure un got de conyac i em vaig mig adormir i sentia les veus de les meves
germanes com en un ressò:
- Au dorm, tens tota la vida per endavant.
- Dorm, dorm, les coses aviat canviaran.
Després tot es va esborrar.
Jove i valenta com era, a punta de dia, em vaig aixecar i amb un
martelleig dins el cap que no em deixava ni un moment, vaig encendre el foc per
escalfar l’esmorzar.
De tant en tant passava en Martí de La Carena que anava a mercat i ens
feia alguns encàrrecs, ens canviava els ous i els conills per altres coses que
ens feien falta i li volíem fer portar calç i blauet per pintar l’habitació on
havia mort la mare. En Martí tenia un aspecte sinistre i no parava de renegar.
Aquell dia ens va donar la nova.
- Maleït siga! Aquesta puta guerra s’ha emportat massa gent, avui els
de la Casa Gran han trobat l’hereu estimbat, m’han vingut a buscar de bon matí
i amb penes i treballs l’hem pogut carregar a l’esquena de l’euga. Covards,
malparits, maleïts traïdors! Això és el que són.
I aquí es va acabar la història, tot havia estat culpa d’aquells maleïts
traïdors i no se’n va parlar més.
Quan venia algú per casa fèiem veure
que la mare havia sortit o que se n’havia anat a reposar o bé que ens cridava
des d’algun lloc, la Mercè imitava la seva veu a la perfecció i ens en sortíem
la mar de bé, però les males llengües deien que la mare no es deixava veure
perquè estava embarassada i els més assenyats deien que la mare estava
corsecada des que havia marxat el pare i mig malalta de cansament.
Mossèn Salvador, gras i amb les galtes vermelles, la volia veure i
també volia veure al nostre cosí. Li haguéssim cargolat el coll. Vam decidir
que ens havíem de preparar per la propera visita.
La Maria es va provar roba del pare, però la tinguérem d’arreglar. La Maria
era més alta i prima i li haguérem d’allargar els pantalons. La camisa,
l’armilla i la jaqueta li quedaven prou bé. Es va amagar els cabells sota un
mocador i a sobre s’hi va posar una boina. Si, semblava ven bé un xicotet.
Quan mossèn Salvador es va presentar, mentre la Mercè i jo sortíem de
pressa a la seva salutació de l'Ave Maria, la nostra Maria va córrer a
vestir-se de vailet, va saltar per la finestra de la sala vella, va enganxar el
burro al carro, es va posar a sobre i amb un crit, arri!, portant en les mans
el ronsal, va passar com una centella camí amunt, cap a la feixa de dalt.
Mossèn Salvador el va veure d’esquitllada i aquella aparició sobtada el
va deixar ert. La Mercè i jo ens vam fer les desenteses.
- Ja veig que aquest xicot us estimbarà el carro- va dir amb sorna.
- És que la mare l’espera per carregar blat de moro.
I com que no li vam oferir res ni per menjar ni per beure va marxar cap
al poble xino-xano amb tot el seu embalum.
El 20 de desembre era sola a casa. Feia un fred que pelava Havia sortit
el sol, però encara quedaven unes quantes clapes de gebre arrapades als llocs
més bacs. Mentre estenia l’últim llençol de la bugada, amb les mans morades i
inflades i les puntes dels dits adolorides, vaig veure venir un home mal vestit
que es repenjava en un bastó. Semblava un fantasma. Vaig agafar el gibrell buit
de roba i vaig córrer cap a casa. Vaig agafar l’escopeta, vaig tancar la porta
i vaig passar la clau i el forrellat.
L’home es va asseure al peu de l’entrada i arrencà a plorar. Vaig
sentir un plor i una veu que deia els nostres noms.
Rebentat, famolenc, estripat brut i mort de fred, hi havia el pare. La
debilitat i el cansament van fer-lo estar dues setmanes al llit. L’instint de
supervivència li havia fet aguantar condicions infrahumanes. Ens va explicar
que s’havia escapat de nit. Mentre un grup de presos i guardians marxaven en
direcció desconeguda i sospitosa, va haver-hi una esllavissada de pedres al
costat de la carretera i un dels guàrdies va rebre al cap. En mig de la
confusió, el pare es va poder escapar sense que ningú se n’adonés.
Havia passat moltes nits al ras i malmenjant els rosegons que li havien
donat a les cases de pagès que havia anat trobant, també li havien donat una
manta i unes sabates que l’havien ajudat a fer el camí fins a casa sense saber
que tornava per plorar la mare.
Al cap de poc es va acabar la guerra, molts homes tornaren a casa, però
d’altres no se’n sabia res. Vam haver de conviure els vençuts i els vencedors,
les famílies que havien perdut el pare, la mare o el fill, els que passaven
gana i els que s’havien enriquit amb l’estraperlo i així vàrem anar passant.
Un dia es va presentar un noi que feia goig de veure, portava un
mocador de farcell i va demanar pel pare. Vam anar a buscar el pare al cobert i
quan va veure el noi va córrer a trobar-lo i el va abraçar. Era el seu nebot,
l’Agustí, s’havia quedat sol, es va quedar amb nosaltres i de mica en mica la
vida s’anà adreçant.
