Aquest breu relat el vaig escriure pensant en
els llunyans i màgics dies d’escola. Al meu costat la Mercè, companya
entranyable d’escola i de feina.
És un matí calorós, l’últim dia de curs al pati de
l’escola. En mig d’una bogeria de crits i rialles, mentre ens anem acomiadant
dels companys, la Mercè i jo ens agafem per les espatlles. L’Anna ens diu “va,
una foto”. Ajuntem els nostres caparrons de cabells llargs color d’avellana,
els meus són llisos i cauen dòcils sobre les espatlles, els seus, rinxolats
agafats amb una diadema color maragda. Tenim 14 anys i unes ganes boges de
treure’ns els uniformes blau marí i les camises blanques que portem arremangades
fins als colzes. Les sabates de color marró que al matí eren llustrades, ara són
plenes de pols i es veuen gastades. Mirem a la màquina amb somriures de maduixa
i gelat de xocolata i tenim escrits tots els somnis dins la mirada. L’Anna ens
diu “Va, digueu Lluiiiis” i de seguida se sent el clic que ens guarda. Ens
sentim com dues fades a punt d’emprendre el vol, només ens falten les ales.
Maria Carme Canadell
