Aquest breu relat el vaig escriure pensant en
els llunyans i màgics dies d’escola. Al meu costat la Mercè, companya
entranyable d’escola i de feina.
És un matí calorós, l’últim dia de curs al pati de
l’escola. En mig d’una bogeria de crits i rialles, mentre ens anem acomiadant
dels companys, la Mercè i jo ens agafem per les espatlles. L’Anna ens diu “va,
una foto”. Ajuntem els nostres caparrons de cabells llargs color d’avellana,
els meus són llisos i cauen dòcils sobre les espatlles, els seus, rinxolats
agafats amb una diadema color maragda. Tenim 14 anys i unes ganes boges de
treure’ns els uniformes blau marí i les camises blanques que portem arremangades
fins als colzes. Les sabates de color marró que al matí eren llustrades, ara són
plenes de pols i es veuen gastades. Mirem a la màquina amb somriures de maduixa
i gelat de xocolata i tenim escrits tots els somnis dins la mirada. L’Anna ens
diu “Va, digueu Lluiiiis” i de seguida se sent el clic que ens guarda. Ens
sentim com dues fades a punt d’emprendre el vol, només ens falten les ales.
Maria Carme Canadell
I la fotografia de la história? Josep
ResponEliminaLa fotografia de la història només existeix en la meva imaginació. Si fem clic als nostres records, podem tenir moltes fotografies. Escriure és recuperar anècdotes, comentaris, històries, diàlegs, olors... Escriure és captar les petites coses i explicar-les com si fossin les coses més importants del món. Jo amb aquest breu relat vaig recuperar un moment real de la meva infantesa.
ResponElimina