EL DIA QUE VAM VISITAR AUSCHWITZ

                          EL DIA QUE VAM VISITAR AUSCHWITZ

Com es poden trobar paraules per parlar d’un salvatgisme d’aquest calibre? Per poder parlar d’aquesta visita he trobat molts obstacles amb les paraules, m’hi he hagut de barallar i m’he hagut de relaxar i canviar els adjectius, eren massa aspres, i no fos cas que me n’hagués de penedir.

El dia 26 d’agost, amb en Josep, l’Eduard, la Judit i la nostra amiga polonesa Zofia Kulak, vam visitar el camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, símbol de la barbàrie nazi i del crim contra la humanitat.Un genocidi projectat i planificat fins al detall més insignificant.

Era un dia plujós i ara no sé si el que queia del cel era pluja o llàgrimes de tristesa, dolor i ràbia.

Un calfred, el primer d’uns quants, va recórrer el meu cos al  passar la gran porta on encara es pot llegir: ARBEIT MACHT FREI, “el treball ens fa lliures”, i vaig sentir la punyida, la primera d’unes quantes, que em provocaren aquestes paraules plenes de la crueltat i del sarcasme més esfereïdors.

Al travessar aquella entrada i les tanques electrificades, vam començar a caminar pels mateixos llocs per on van caminar  i per on es van arrossegar milers de persones com nosaltres camí cap a la mort.

Des d’aquell moment un gran respecte es va instal·lat dintre nostre i crec que dintre de tots els visitants dels diferents països que ens trobàvem allà i que com nosaltres es començaven a adonar que els límits de la barbàrie humana van més enllà dels límits de la  nostra imaginació. Ni Dant, amb la seva imaginació exuberant, va plasmar en el seu infern un horror semblant.

Acabàvem de topar-nos amb una realitat que fins aleshores només havíem llegit o pogut veure en pel·lícules i documentals però que de cap manera podien reflectir el que havia succeït.

Durant la visita a Auschwitz I vam anar recorrent els diferents barracons de l’exposició permanent i vam anar coneixent al detall, gràcies a la nostra guia, les condicions infrahumanes en què vivien els presoners. Estances plenes de fotografies d’homes i dones  amb el seu pijama de ratlles blaves i blanques, amb uns ulls temorosos i unes mirades perdudes que cap paraula pot descriure. Vam poder veure les diferents pertinences personals: dues tones de cabells,  munts de sabates de totes les mides  d’homes, dones i nens, maletes amb els noms dels presoners, ulleres, pròtesis de totes menes, robetes i joguines de nens petits, munts d’atuells de cuina i d’higiene  que havien portat per poder començar la nova vida que els havien promès enganyosament i  munts de pots de gas Zyklon B, el gas que posava punt final a la seva vida. Finalment vam poder veure  les cambres de gas i els forns crematoris. I el silenci i un sentiment de profunda tristesa va  planar sobre nosaltres.

Auschwitz II-Birkenau és la desolació. En entrar per la porta per on arribaven els trens, els trens sense tornada, el primer que ens va sorprendre és la immensitat del camp. Una gran esplanada, escenari  real de la destrucció metòdica de milions de persones, un lloc de patiment, del que no podem arribar a veure l’extensió. Després de caminar una bona estona, de visitar els diferents pavellons foscos i tètrics, vam arribar a la cambra de gas i al crematori. El crematori que constava de cinc forns, està destruït perquè els nazis no  volien deixar evidències del mal que  havien fet quan va entrar l’exèrcit soviètic i va poder alliberar milers de persones-esquelets, mig endormiscades que gairebé ni es podien moure
No, cap paraula pot descriure uns fets que cap persona normal pot comprendre i és normal que no comprengui perquè comprendre voldria dir entendre les decisions i les conductes d’ una ferocitat criminal i perversa com tingueren Hitler, Himmler, Goebbels, Eichmann,  Höss i tots els que es deixaren emportar per un odi irracional que travessà totes les barreres existents. Les anècdotes que ens explicava la guia feien tremolar.

Per tant és necessari que coneixem i meditem sobre el que va passar. És vital que aquest genocidi  resti en la memòria de les persones i que mai s’oblidi. Hi ha qui encara vol negar i ocultar... hi ha qui encara voldria  esborrar totes les empremtes dels seus crims i fer-nos veure que tot ha estat una mentida.

Afortunadament va haver-hi supervivents, homes i dones que han explicat  l’autèntica i horrible veritat. Els hi van prendre tot, però els hi van quedar les paraules. També queden moltes empremtes que permeten explicar aquesta veritat d’una manera fidel. És imperatiu explicar a tothom la cruesa de la història  perquè mai més es torni a repetir.

Els supervivents es van assignar l’absoluta necessitat d’explicar a tothom el que havia passat, que tothom ho sabés, tal com ens diu Primo Levi, en Si això és un home.

Els que viviu segurs

a les vostres cases escalfades,

els que trobeu en tornar al vespre

el sopar calent i cares amigues:

Considereu si això és un home,

qui treballa en el fang,

qui no coneix la pau,

qui lliuta per un tros de pa,

qui mor per un sí o per un no.

Considereu si això és una dona,

sense cabells i sense nom,

sense forces per recordar

els ulls buits i el ventre fred

com una granota a l'hivern.

Penseu que això ha passat:

Us confio aquestes paraules.

Graveu-les al vostre cor

quan sigueu a casa o aneu pel vostre carrer,

quan us fiqueu al llit o us lleveu;

repetiu-les als vostres infants.

O que se us ensorri la casa,

la malaltia us impossibiliti,

                                                           els vostres fills us girin la cara.

 Auschwitz-Birkenau és el complex més gran de concentració i exterminació nazi, sota la direcció de SS Rudolf Höss. Els deportats arribaven de tota Europa. Les condicions de transport, d’unes persones considerades de raça inferior (Jueus, gitanos, disminuïts físics o mentals, homosexuals, Polonesos) eren deplorables, amuntegats en vagons segellats, com el bestiar, sense menjar, sense aigua i sense higiene. Quan el viatge durava diversos dies, els més dèbils ja arribaven morts i quan els SS obrien les portes els seus cossos rodolaven per terra. Els que havien sobreviscuts arribaven tan enterbolits i trastornats que no sabien on es trobaven i ni tan sols podien raonar.

Immediatament es feia la selecció i els presoners eren triats segons l’edat, el sexe i la condició física.

Els homes i les dones amb bona condició física i que servien per treballar eren portats a  Auschwitz I. La resta, dones amb infants, persones grans o malaltes les portaven immediatament cap a les cambres de gas. (Auschwitz II-Birkenau).

Per estalviar-se les escenes de pànic, els feien creure que abans d’anar al seu lloc de treball s’havien de dutxar i els feien treure tota la roba i els feien deixar totes les seves pertinences personals, diners, joies... Els donaven un trosset de sabó i els feien entrar a la sala de dutxa. Però en lloc d’aigua, els tiraven llaunes de  Zyklon B, el gas letal utilitzat per a assassinar a milions de persones.

En aquell moment, els crits dels presoners eren esgarrifosos perquè ara sabien el que els estava passant, però al cap d’uns minuts, uns quinze minuts d’agonia, es feia el silenci i la càmera s’obria. Els morts jeien recargolats per tot arreu. Aleshores, els Sonderkommandos, comandaments especials, que eren presoners obligats a participar en aquella horrible matança, eren els encarregats de treure els cossos de les víctimes, i abans de ficar-los al forn crematori, llevar-los-hi les dents d’or, els cabells, fins i tot la pell.

Una fumarel·la pudent, com un núvol de tempesta, escampava  una olor repugnant i asfixiant que feia venir basques. Els forns crematoris anaven nit i dia.

Els altres presoners, amb bones condicions físiques, que de primer d’antuvi s’havien salvat, no tardarien gens a adonar-se de la seva sort. El mateix dia de la seva arribada, homes i dones eren despullats de les seves pertinences, rasurats, vestits amb parracs i tatuats amb un número, havia començat el procés de deshumanització.

La fam, els cops, les males jugades, els càstigs sense sentit, la calor que a l’estiu s’abraonava sobre els seus cossos i el fred extrem a l’hivern que els gelava la sang, el treball inhumà i l’esgotament, els afeblia ràpidament i no vivien gaire més de dos mesos.

I aleshores, de la pell, les dents i el cabell d’aquelles persones, els nazis encara en treien beneficis.

Ara, fem uns minuts de silenci. És el més encertat.