EL DIA QUE VAM VISITAR AUSCHWITZ
Com es poden trobar paraules per
parlar d’un salvatgisme d’aquest calibre? Per poder parlar d’aquesta visita he
trobat molts obstacles amb les paraules, m’hi he hagut de barallar i m’he hagut
de relaxar i canviar els adjectius, eren massa aspres, i no fos cas que me
n’hagués de penedir.
El dia 26 d’agost, amb en Josep,
l’Eduard, la Judit i la nostra amiga polonesa Zofia Kulak, vam visitar el camp
d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, símbol de la barbàrie nazi i del crim contra
la humanitat.Un genocidi projectat i planificat fins al detall més
insignificant.
Era un dia plujós i ara no sé si
el que queia del cel era pluja o llàgrimes de tristesa, dolor i ràbia.
Un calfred, el primer d’uns
quants, va recórrer el meu cos al passar
la gran porta on encara es pot llegir: ARBEIT MACHT FREI, “el treball ens
fa lliures”, i vaig sentir la punyida, la primera d’unes quantes, que em
provocaren aquestes paraules plenes de la crueltat i del sarcasme més esfereïdors.
Al travessar aquella entrada i les tanques
electrificades, vam començar a caminar pels mateixos llocs per on van
caminar i per on es van arrossegar
milers de persones com nosaltres camí cap a la mort.
Des d’aquell moment un gran respecte es va instal·lat
dintre nostre i crec que dintre de tots els visitants dels diferents països que
ens trobàvem allà i que com nosaltres es començaven a adonar que els límits de
la barbàrie humana van més enllà dels límits de la nostra imaginació. Ni Dant, amb la seva
imaginació exuberant, va plasmar en el seu infern un horror semblant.
Acabàvem de topar-nos amb una realitat que fins
aleshores només havíem llegit o pogut veure en pel·lícules i documentals però
que de cap manera podien reflectir el que havia succeït.
Durant la visita a Auschwitz I vam anar
recorrent els diferents barracons de l’exposició permanent i vam anar coneixent
al detall, gràcies a la nostra guia, les condicions infrahumanes en què vivien
els presoners. Estances plenes de fotografies d’homes i dones amb el seu pijama de ratlles blaves i
blanques, amb uns ulls temorosos i unes mirades perdudes que cap paraula pot
descriure. Vam poder veure les diferents pertinences personals: dues tones de
cabells, munts de sabates de totes les
mides d’homes, dones i nens, maletes amb
els noms dels presoners, ulleres, pròtesis de totes menes, robetes i joguines
de nens petits, munts d’atuells de cuina i d’higiene que havien portat per poder començar la nova
vida que els havien promès enganyosament i
munts de pots de gas Zyklon B, el gas que posava punt final a
la seva vida. Finalment vam poder veure les cambres
de gas i els forns crematoris. I el silenci i un sentiment de profunda tristesa
va planar sobre nosaltres.
Auschwitz II-Birkenau és la
desolació. En entrar per la porta per on arribaven els trens, els trens sense
tornada, el primer que ens va sorprendre és la immensitat del camp. Una gran
esplanada, escenari real de la
destrucció metòdica de milions de persones, un lloc de patiment, del que no podem
arribar a veure l’extensió. Després de caminar una bona estona, de visitar els
diferents pavellons foscos i tètrics, vam arribar a la cambra de gas i al
crematori. El crematori que constava de cinc forns, està destruït perquè els
nazis no volien deixar evidències del
mal que havien fet quan va entrar
l’exèrcit soviètic i va poder alliberar milers de persones-esquelets, mig endormiscades
que gairebé ni es podien moure
No, cap paraula pot descriure uns fets que cap persona normal pot comprendre i és normal que no comprengui perquè comprendre voldria dir entendre les decisions i les conductes d’ una ferocitat criminal i perversa com tingueren Hitler, Himmler, Goebbels, Eichmann, Höss i tots els que es deixaren emportar per un odi irracional que travessà totes les barreres existents. Les anècdotes que ens explicava la guia feien tremolar.
No, cap paraula pot descriure uns fets que cap persona normal pot comprendre i és normal que no comprengui perquè comprendre voldria dir entendre les decisions i les conductes d’ una ferocitat criminal i perversa com tingueren Hitler, Himmler, Goebbels, Eichmann, Höss i tots els que es deixaren emportar per un odi irracional que travessà totes les barreres existents. Les anècdotes que ens explicava la guia feien tremolar.
Per tant és necessari que
coneixem i meditem sobre el que va passar. És vital que aquest genocidi resti en la memòria de les persones i que mai
s’oblidi. Hi ha qui encara vol negar i ocultar... hi ha qui encara voldria esborrar totes les empremtes dels seus crims
i fer-nos veure que tot ha estat una mentida.
Afortunadament va haver-hi
supervivents, homes i dones que han explicat
l’autèntica i horrible veritat. Els hi van prendre tot, però els hi van
quedar les paraules. També queden moltes empremtes que permeten explicar
aquesta veritat d’una manera fidel. És imperatiu explicar a tothom la cruesa de
la història perquè mai més es torni a
repetir.
Els supervivents es van assignar
l’absoluta necessitat d’explicar a tothom el que havia passat, que tothom ho
sabés, tal com ens diu Primo Levi, en Si això és un home.
Els que
viviu segurs
a les
vostres cases escalfades,
els que
trobeu en tornar al vespre
el
sopar calent i cares amigues:
Considereu
si això és un home,
qui
treballa en el fang,
qui
no coneix la pau,
qui
lliuta per un tros de pa,
qui
mor per un sí o per un no.
Considereu
si això és una dona,
sense
cabells i sense nom,
sense
forces per recordar
els
ulls buits i el ventre fred
com
una granota a l'hivern.
Penseu
que això ha passat:
Us confio
aquestes paraules.
Graveu-les
al vostre cor
quan
sigueu a casa o aneu pel vostre carrer,
quan us
fiqueu al llit o us lleveu;
repetiu-les
als vostres infants.
O
que se us ensorri la casa,
la
malaltia us impossibiliti,
els vostres fills
us girin la cara.
Auschwitz-Birkenau
és el complex més gran de concentració i exterminació nazi, sota la direcció de
SS Rudolf Höss. Els deportats arribaven de tota Europa. Les condicions de
transport, d’unes persones considerades de raça inferior (Jueus, gitanos,
disminuïts físics o mentals, homosexuals, Polonesos) eren deplorables,
amuntegats en vagons segellats, com el bestiar, sense menjar, sense aigua i
sense higiene. Quan el viatge durava diversos dies, els més dèbils ja arribaven
morts i quan els SS obrien les portes els seus cossos rodolaven per terra. Els
que havien sobreviscuts arribaven tan enterbolits i trastornats que no sabien
on es trobaven i ni tan sols podien raonar.
Immediatament es feia la selecció
i els presoners eren triats segons l’edat, el sexe i la condició física.
Els homes i les dones amb bona
condició física i que servien per treballar eren portats a Auschwitz I. La resta, dones amb infants,
persones grans o malaltes les portaven immediatament cap a les cambres de gas.
(Auschwitz II-Birkenau).
Per estalviar-se les escenes de
pànic, els feien creure que abans d’anar al seu lloc de treball s’havien de
dutxar i els feien treure tota la roba i els feien deixar totes les seves pertinences
personals, diners, joies... Els donaven un trosset de sabó i els feien entrar a
la sala de dutxa. Però en lloc d’aigua, els tiraven llaunes de Zyklon B, el gas letal utilitzat per a
assassinar a milions de persones.
En aquell moment, els crits dels
presoners eren esgarrifosos perquè ara sabien el que els estava passant, però
al cap d’uns minuts, uns quinze minuts d’agonia, es feia el silenci i la càmera
s’obria. Els morts jeien recargolats per tot arreu. Aleshores, els Sonderkommandos,
comandaments especials, que eren presoners obligats a participar en aquella
horrible matança, eren els encarregats de treure els cossos de les víctimes, i
abans de ficar-los al forn crematori, llevar-los-hi les dents d’or, els
cabells, fins i tot la pell.
Una fumarel·la pudent, com un
núvol de tempesta, escampava una olor
repugnant i asfixiant que feia venir basques. Els forns crematoris anaven nit i
dia.
Els altres presoners, amb bones
condicions físiques, que de primer d’antuvi s’havien salvat, no tardarien gens
a adonar-se de la seva sort. El mateix dia de la seva arribada, homes i dones
eren despullats de les seves pertinences, rasurats, vestits amb parracs i
tatuats amb un número, havia començat el procés de deshumanització.
La fam, els cops, les males
jugades, els càstigs sense sentit, la calor que a l’estiu s’abraonava sobre els
seus cossos i el fred extrem a l’hivern que els gelava la sang, el treball
inhumà i l’esgotament, els afeblia ràpidament i no vivien gaire més de dos
mesos.
I aleshores, de la pell, les
dents i el cabell d’aquelles persones, els nazis encara en treien beneficis.
Ara, fem uns minuts de silenci.
És el més encertat.
Sencillament brutal. En poques linies m'has fet entrar al camp i a l'horror que van viure milers de persones
ResponEliminaQue no torni mai més una bestiesa de tal magnitud
ResponEliminasembla impossible que hagin pogut passar aquestes coses tan horribles. Ben cert no ho hem d'oblidar mai
ResponEliminasi que has trobat les paraules, com sempre les has clavat. Un repàs breu i encertat a uns fets inexplicables que ens avergonyeixen com a persones.
ResponEliminaAvui he anat a buscar el llibre de Primo Levi a la biblioteca. Gràcies pels teus escrits, no ens deixen mai indiferents
ResponEliminaJa tens raó,després de llegir-ho hem de fer uns minuts de silenci, la ocasió ho demana i les teves paraules també.
ResponEliminaSi les anecdotes són brutals, mares separedes dels seus fills, dones faméliques... i veure com cada dia s'enduien companys per anar al forn crematori. Un horror.
ResponElimina