dijous, 24 de desembre del 2015

L'ESTRELLA DE NADAL





Cada any per Nadal, al menjador de casa hi havia un avet, l’arbre més bonic del món, ple de llumets, angelets daurats i estrelles argentades. Eren ornaments molt bonics i solemnes que havien estat de l’àvia. L’estrella que brillava al cim era una estrella molt especial, una autentica peça d’orfebreria. Era de bronze, amb relleus i pedretes vermelles i  blaves incrustades. Aquella estrella era una obra d’art que havia fet un amic de l’àvia feia molts anys i  era com una joia.

A primers de desembre, la mare havia anat a buscar els ornaments i els havia deixat sobre la taula del quarto de rentar, al costat de la panera de roba per planxar i arran de la finestra.

Des d’allí les estrelles i els angelets podien veure tot el que passava a fora: a la nit les estrelles dalt del cel i de dia els ocells que  prenien el sol sobre la tanca del jardí.

L’estrella de bronze, havia sentit explicar tantes històries des de la seva posició privilegiada al capdamunt de l’arbre de Nadal... havia sentit tantes cançons de pastors i de muntanyes, d’àngels que cantaven, de l’estrella que guiava els tres reis, que volia sortir a trobar totes aquelles meravelles.

- Qui podés volar... jo voldria la llibertat com els ocells, per poder veure tot el que passa aquí a fora- va dir la bonica estrella de bronze.

- Si, aquí no hi ha res d’interessant- va contestar una altra estrella que també era molt bonica, tenia dibuixos amb brillantets que li anaven d’una punta a l’altra i  es delia per presidir l’arbre.

- Qui podés volar, veure de prop  les estrelles, els arbres, el riu i la lluna d’estiu.

- Perquè no marxes? Aprofita que la finestra és oberta i marxa a descobrir el món, no vulguis quedar-te aquí, només tu pots canviar el teu destí.
- Però jo no he volat mai...    



- Fes una embranzida el més ràpid possible, si no ho intentes no ho pots saber.

L’estrella  de bronze va provar de saltar el més lluny possible. Va obrir les ales com una papallona i es va posar a volar com si tal cosa, va passar per sobre la tanca del jardí i va volar enllà, enllà,  fins que va trobar les primeres clapes de  neu.

L’estrella de brillantets  va pensar...“aquesta ja ha acabat el seu regnat al capdamunt  de l’arbre”.

Però la llibertat té un preu i a  la bonica estrella de bronze de seguida li van quedar les puntes gelades.

Va veure un bosc amb pins molt alts i bonics, quina olor més bona, i en va triar un per posar-se a la punta. Tan bon punt es va deixar anar sobre l’última branca va caure daltabaix. Al peu dels arbres no hi havia regals de Nadal i va picar contra una pedra que li va bonyegar l’esquena.

La muntanya era molt més gran que el menjador  i ara ja sabia que no es podia  mantenir enfilada a cap arbre sense l’ajuda de les mans dels de casa.

Cap al migdia va passar un ramat, el gos la va bordar i la va fer rodolar fins al costat d’un camí i allí la va deixar enfangada i plena d’herbes que se li enganxaven a les fines pedretes incrustades.

Els rossinyols anaven amunt i avall de la carena i ni se la miraven perquè ella no era una estrella de veritat, només era una estrella d’arbre de Nadal.

Va arribar la nit, una nit clara i estrellada i ella ben glaçada va somiar que tornava a casa.

L’endemà, tota enfangada no podia aixecar el vol. De mica en mica va anar giravoltant fins arribar al riu i s’hi va acostar per rentar-se, però l’aigua no va tenir contemplacions, la va arrossegar riu avall fent tombarelles. Finalment va quedar aturada entre unes pedres sota un pont que donava pas des d’una vora a l’altra d’una gran ciutat, i allí va passar la nit.

Aquella nit va conèixer l’urpa del gel que com un aspre mantell la va cobrir completament.

L’endemà, quin brogit sobre el pont i ella allà encallada i cansada, sense poder-se moure i amb tot de fulles a sobre. Va arribar un pescador i com que li feia nosa, d’un cop de peu la feu anar a l’altra banda del riu.

L’estrella es va posar a plorar.

- Vent, ventet, porta’m a casa.

- On ets que no et veig?

- Aquí, aquí, una mica més avall.

El vent, gran viatger, sabia el que li passava a la pobrissona estrella de l’arbre de Nadal, va bufar i bufar i se la va emportar.

Quin pessigolleig tornar a veure la finestra per on havia sortit. Hi havia una petita escletxa i de pressa es va ficar dins  de casa. Tots els ornaments eren allà, encara no havien guarnit l’arbre i amb una mica de sort no s’haurien adonat de la seva absència.

Quan la mare va anar a buscar els ornaments i la va agafar es va quedar tota parada.

- Vaja!  On vas tota bonyeguda. Nens !! Qui ha jugat amb l’estrella de Nadal?

És el dia abans de la Nit de Nadal, a casa tot és silenci, cap soroll, els nens dins els seus llits esperen l’endemà. L’avet del menjador  s’ha poblat de llumets i l’estrella que brilla al capdamunt està  serena i feliç. S’adona que tot el que anava a buscar a l’altra cantó de la finestra ho té allí, perquè en aquella casa, al cor dels que hi viuen hi ha: muntanyes nevades, pastors, àngels, el nen de l’estable, el riu ...i la lluna d’estiu.


Text: Maria Carme Canadell
Dibuix: Maria Rosa Terradellas
 
 

dilluns, 7 de desembre del 2015

TALLER DE CONTES DE NADAL





El taller de contes de Nadal va ser un èxit. El podria titular “Gaudir i compartir” Realment em vaig endur una grata sorpresa i una alegria càlida, de les que fan que els dies siguin millors.

De vegades creiem que els valors estan una mica desfasats, però quantes coses boniques van sortir en poca estona, i quants i quants records de vida amb les seves anades i tornades.

Gràcies a tots els que vau assistir al taller. Gràcies per  la vostra il·lusió, per  saber triar paraules, embolicar-les i desembolicar-les, nuar-les i rematar-les, per crear històries i teixir somnis. Gràcies per acompanyar-me.
 
 
Maria Carme Canadell

dijous, 26 de novembre del 2015

CAMBALACHE



Avui, m’ha vingut al cap la lletra del tango Cambalache. Recordo que en una de les últimes assignatures de filologia, la professora de llengua espanyola ens el va fer transcriure fonèticament. Si us bé de gust llegiu la lletra i recordeu que estem al 2015.



Que el mundo fue y sera una porqueria, 
ya lo se... 
En el quinientos seis 
y en el dos mil también! 
Que siempre ha habido chorros, 
maquiavelos y estafaos, 
contentos y amargaos, 
valores y dublés... 
Pero que el siglo veinte 
es un despliegue 
de maldad insolente 
ya no hay quien lo niegue. 
Vivimos revolcaos en un merengue 
y en un mismo lodo 
todos manoseaos... 
Hoy resulta que es lo mismo 
ser derecho que traidor..! 
Ignorante, sabio, chorro, 
generoso o estafador! 
Todo es igual! Nada es mejor! 
Lo mismo un burro 
que un gran profesor! 
No hay aplazaos ni escalafon, 
los inmorales nos han igualao. 
Si uno vive en la impostura 
y otro roba en su ambicion, 
da lo mismo que sea cura, 
colchonero, rey de bastos, 
caradura o polizon... 
Que falta de respeto, 
que atropello a la razon! 
Cualquiera es un señor! 
Cualquiera es un ladron! 
Mezclao con Stavisky va Don Bosco 
y "La Mignon," 
Don Chicho y Napoleon, 
Carnera y San Martin... 
Igual que en la vidriera irrespetuosa 
de los cambalaches 
se ha mezclao la vida 
y herida por un sable sin remache 
ves llorar la Biblia 
contra un calefon. 
Tomado de AlbumCancionYLetra.com
Siglo veinte, cambalache 
problematico y febril! 
El que no llora, no mama, 
y el que no afana es un gil. 
Dale nomas! Dale que va! 
Que alla en el horno 
nos vamo a encontrar! 
No pienses mas, 
sentate a un lao. 
Que a nadie importa 
si naciste honrao. 
Que es lo mismo el que labura 
noche y dia, como un buey 
que el que vive de los otros, 
que el que mata o el que cura 
o esta fuera de la ley.

dissabte, 31 d’octubre del 2015

CASTANYES, PANELLETS, CARBASSES...




  
Castanyes, panellets, carbasses…
Aquest any a casa hem buidat dues carbasses i els hem fet la boca, el nas i els ulls. Ara els posarem espelmes a dins. També torrarem castanyes i menjarem panellets.
Molta gent creu que hem copiat aquestes carbasses del Halloween nord-americà, però no és així. En la cultura celta, molt abans del cristianisme, a molts llocs d’ Europa es posava una espelma dins una carbassa o un nap recordant els esperits dels familiars morts. Va ser l’emigració irlandesa la que va portar aquesta costum als  Estats Units al segle XIX.
Però a més, aquesta pràctica de buidar una carbassa, fer-li els forats que representen la boca, els ulls, el nas i posar-li una espelma a dins, ja l’utilitzaven els nostres avantpassats per fer “la por” Alguns llibres que conten com era la vida a pagès a principis del segle passat, expliquen que les bruixes i la màgia en aquell temps eren el plat del dia i la por dominava en molts llocs, barrejada amb una gran dosi d’ignorància. Una de les maneres de fer por era buidar una carbassa, fer-li boca, ulls i nas i posar-li una espelma encesa. Aleshores la posaven en un lloc deshabitat, però on sabien que algú havia de passar. També  s’embolcallaven amb un llençol blanc i feien crits i esgarips espantant a qui passava.


diumenge, 25 d’octubre del 2015

FENT CAMÍ






                                                                        
Fent camí per la vida
em tocarà menjar la pols,
ficar-me dins del fang
com ho han fet molts,
compartir el poc aliment,
que porto al meu sarró,
tant si m'omple de joia
com si em buida la tristor.

Vindran dies d'angoixa,
vindran dies d'il·lusió,
com la terra és incerta,
així sóc jo,
dubtaré del compromís
i a voltes diré no,
o em mancarà quan calgui,
decisió




Dues estrofes de "Fent camí" del grup Esquirols

diumenge, 16 d’agost del 2015

NIT DE POESIA A LA FONT DEL BASSALET

                                          NIT DE POESIA A LA FONT DEL BASSALET




Era un vespre calorós, com la majoria dels vespres d’aquest mes de Juliol.
Amb la remor de l’aigua de fons, les paraules prengueren el vol i mogudes per l’aire dansaren  lentes i es deixaren caure  sobre nosaltres com fina puja.
Paraules de tots les textures i tots els colors, belles, boniques, serioses o somrients, acaronades per les diferents veus. Quina meravella!
Aquestes van ser les meves paraules: Un breu fragment del dia que vam visitar Auschwitz i la Cançó de Dachau.





Us llegeixo un  breu fragment del dia que vam visitar un camp de concentració:        
Era un dia plujós i ara no sé si el que queia del cel era pluja o llàgrimes de tristesa, dolor i ràbia.
Un calfred, el primer d’uns quants, va recórrer el meu cos al  passar la gran porta on encara es pot llegir: “el treball ens fa lliures”, i vaig sentir la punyida, la primera d’unes quantes, que em provocaren aquestes paraules plenes de la crueltat, la mofa i el sarcasme més esfereïdors.
Al travessar aquella entrada i les tanques electrificades, vam començar a caminar pels mateixos llocs per on van caminar  i per on es van arrossegar milers de persones com nosaltres, camí cap a la mort.
El poeta Jura Soyfer i el músic Herbert Zipper, dos presoners de Dachau, van escriure una cançó com una resposta irònica al lema "Arbeit macht frei" (el treball us farà lliures) inscrit a la porta d’entrada al camp.




                                                                Cançó  de Dachau

El filferro de pues, carregat amb la mort
es dibuixa al voltant del nostre món.
A dalt un cel sense pietat
envia gelades i cremades solars.
Lluny de nosaltres hi ha totes les alegries,
lluny la nostra llar, lluny les nostres esposes,
quan milers de nosaltres
marxem a l'alba a treballar en silenci.


Però hem après el lema de Dachau
i ens  ha fet tan durs com l'acer:
Sigues un home, company,
roman com a ésser humà, company,
fes un bon treball, ajuda, company,
doncs el treball, el treball et farà lliure!


Davant la boca dels canons
vivim dia i nit.
La vida ens està ensenyant, aquí,
que és més difícil del que pensàvem.
Ja ningú conta dies i setmanes,
alguns ja ni els anys.
I molts s'han esmicolat
i perdut la seva fesomia.


Arrossega la pedra i estiba la carreta.
No hi ha càrrega massa pesada per a tu.
Hi ets des de dies llunyans,
Hi ets des de fa temps.
Clava la pala a la terra,
fossa profunda en la teva compassió,
i en la teva pròpia suor
seràs amo d'acer i pedra.
Tant bon punt la sirena soni;
en l'última formació.


Aleshores ens trobarem  fora
hi ets tu, camarada, per poder-ho controlar.
L'infern es riurà de nosaltres , així que,
avancem la llibertat amb nou esforç.
I fem aquest  treball que fem,
doncs el treball, el treball ens farà lliures!