LA MIRADA: UN MOTIU LITERARI
Joan Maragall, en Elogi de la paraula i altres assaigs, per avançar-nos que la
paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món, utilitza unes paraules de
Ramon Llull: “Tot quan hom pot sentir amb els cinc senyals corporals, tot és
meravella; més car hom les coses sovint sent corporalment, per això no se’n
meravella. Això mateix esdevé de totes les coses espirituals que hom pot
membrar o entendre.”
Doncs si la paraula és la cosa més meravellosa
d’aquest món, la mirada també té una gran importància perquè amb la mirada també
parlem. Hi ha mirades que queden en el nostre record: mirades dolces que
t’omplen el cor, mirades tristes que et fan sentir solidari però impotent,
mirades que busquen complicitat, mirades que no veuen res, mirades orgulloses
que busquen la nostra aprovació, mirades buides, mirades de rebuig del que es
creu superior, mirades que ens il·luminen, mirades que ens enfosqueixen,
mirades que amaguen secrets...
La literatura ens ofereix molts i molt
valuosos models de la utilització de la mirada per fer-nos sentir el que hi ha
dins els personatges, perquè en la mirada sempre hi ha causa-efecte.
La mirada diu més que les paraules dels
nostres sentiments que es reflecteixen sense engany. Amb la mirada pots
sentir-te estrany o identificat amb l’altre. Una mirada et pot fer sentir tota
mena de sensacions i amb la mirada pots fer sentir tota mena de sensacions a
l’altre.
En el pròleg de Mirall trencat, Mercè Rodoreda
diu: Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls.” I
més endavant, quan els ulls d’una senyora gran que va veure a la Perla del
Llac, un restaurant a la vora del Llac Leman, l’inspiren els ulls que donarà a
Teresa Gogay, ens parla de tot el que portem a la mirada: “Què devia pensar tot
mirant les barques, l’aigua amb sol i cel esmicolats al damunt, el vaporet que
passava tot engegant la sirena amb alegria? Pensava en ella? Reveia la seva
joventut? ¿Veia alguna cosa o no veia res de tan profundament perduda en els
seus records? Més tard, quan sense fer res per pensar-hi, hi vaig pensar, no
sabia si tenia els cabells rossos o negres, no ho sé. Recordava els seus ulls
que, un moment, toparen amb els meus; uns ulls de color indefinit on s’havia
anat acumulant molta vida”.
Si, als ulls hi portem tot el que som, el que
ens passa, el que hem viscut, la nostra joia, l’amor, la nostra tristesa o el dolor.
La tristesa que hi ha en els ulls de Regina,
la neboda de Daniel, a la novel·la El Violí d'Auschwitz
de M.Angels Anglada. A la mirada trista hi té tot el calvari que van patir als
camps de concentració, tots els records, totes les misèries.
Però centrem-nos en l’amor,
Considerem que la vista és un dels sentits, per no dir el principal per on
entra aquesta fletxa que va directament al cor, comparant dues obres llunyanes
en el temps, però on veurem els efectes de la mirada: El cavaller del lleó de
Chrétien de Troyes i L’alquimista de Paulo Coelho.
L’amor és un dels pilars de la narrativa artúrica i l’enamorament
sempre comença amb la contemplació de la dama. La dama és presentada com una
figura perfecta i bellíssima El cavaller, naturalment és seduït pels seus
encants on sol contrastar la blancor del rostre amb el vermell dels llavis.
Recordem que en el Conte del Graal hi ha una escena, on Perceval està embadalit
mirant tres gotes de sang d’una alosa sobre la neu. El vermell de la sang i el
blanc de la neu li suggereixen el color de la carn de la seva enamorada
Blancaflor.
La mirada del protagonista de El cavaller del lleó, Monsenyor Ivany, cap a Laudine li canviarà la vida i Chrétien ens descriu els sentiments que van entrant al cor del
cavaller a través de la mirada amb unes paraules de gran bellesa i li fan fer
unes reflexions intimes sobre l’amor.
“Mentre furgaven per sota els llits i per sota els bancs, va aparèixer una
de les dames més belles que s’hagi vist mai sobre la terra. Ningú no ha sentit
a parlar d’una cristiana de bellesa tan encisadora, tot i que es lliurava al
dolor amb tal deliri que van estar a punt de matar-se.”
“Amor escometent el cavaller amb les seves
dolçors i ferint-li el cor a través dels ulls”.
“Monsenyor Ivany, que encara és a la finestra,
manté els ulls fits en la dama. Com més se la mira més bonica la troba i més s’acreix
el seu amor...El cavaller no té altre desig d’ençà que Amor l’ha sorprès a la
finestra i aquest anhel el turmenta, perquè no pot creure ni imaginar que
arribi a realitzar-se”.
En El cavaller del Lleó de Chrétien de Troyes,
el sentiment de l’amor, tal com marca la tradició, comença amb la mirada del
cavaller, però sense que la dama se n’adoni, tal com corresponia a l’època on
la dona fa una funció ornamental més que cap altra cosa.
Era normal en l’època medieval, enamorar-se de
dames a les quals només s’havia vist una vegada. Dante es va enamorar de
Beatrice, només de veure-la quan era un nen de nou anys. Beatrice portava un
vestit de color vermell i el seu aspecte era noble i encantador. Dante no va
perdre mai el seu record i a la Vita Nuova va dir d’ella el que no s’havia dit
mai de cap dona.
En canvi en la novel·la L’alquimista de Paulo
Coelho, la mirada és molt més màgica, els dos protagonistes es miren i quan es
creuen les mirades s’adonen del que és l’Amor, l’amor és per igual, els dos s’enamoren
al mateix temps i amb la mateixa intensitat.
“Quan li va veure aquells ulls tan negres i els llavis
indecisos entre un somriure i el silenci, va comprendre la part més important i
més sàvia del llenguatge que parlava el món, i que totes les persones de la
terra eren capaces d’entendre amb el cor. D’això, en diuen Amor i és una cosa
més antiga que els homes i que el mateix desert. Tot i així, ressorgeix sempre
amb la mateixa força en qualsevol lloc que es creuin dos parells d’ulls, tal
com s’havien creuat aquells dos parells d’ulls davant un pou. Finalment els
llavis es van decidir pel somriure, i allò era un senyal que havia esperat tota
la vida sense saber-ho.Allò era el llenguatge del món en tota la seva puresa, no li calien
explicacions.”
Santiago
s’enamora de Fàtima quan la troba al pou, de seguida se n’adona que sempre
havia estat enamorat d’ella tot i que no l’havia vista mai.
Aquest
és el llenguatge no verbal, el mirall on es manifesten i reflecteixen els
nostres sentiments més pregons. El noi i la noia es miren als ulls i la mirada
no els enganya, els ulls es troben en una mirada còmplice i natural, tot dos es
descobreixen en la mirada de l’altre, es troben en el mateix terreny, es poden
reconèixer en el que veu l’altre. L’escena és meravellosa i perfecta i d’aquí
vindrà una bonica història d’amor. Son mirades on a través dels ulls de l’altre
es veu un mateix. La mirada de l’amor no menteix, és màgica, és un llenguatge
que només les dues persones enamorades entenen. Només fa falta que l’enamorat
miri a la noia per saber si ella el correspon, immediatament sap si està
enamorada d’ell o no, les paraules els poden trair, però les mirades no.
En el següent sonet de Fernando de Herrera podem veure com la bellesa dels
ulls de la dona estimada són la causa del turment del poeta:
“Yo vi unos bellos ojos que hirieron
con dulce flecha un coraçón cuitado,
i que, para encender nuevo cuidado,
su fuerça toda contra mí pusieron”.
Hem pogut veure les mirades, la bellesa dels ulls i la bellesa del que és
mirat, considerant la vista com el sentit principal per on entra l’amor. Tal
con diu Ramon Llull:
“Plaser que hom ha per veer, és en dues maneres: l’una és per vista
espiritual, l’altre per vista corporal”.
Hem pogut veure la importància que té la mirada en suggerir un sentiment,
sobretot el del amor amb les mirades que arriben al fons de la nostra ànima.
Hi ha mirades dolces i senzilles, mirades que guspiregen d’amor, mirades
ploroses que s’amaguen dels nostres ulls,mirades marcides i cansades, mirades
de por...De vegades tenim por de veure l’espant en els ulls dels que estimem
perquè la mirada de l’altre ens descobreix de la mateixa manera que nosaltres
el descobrim a ell.
Quan l’escriptor, el poeta, posa tots aquests sentiments sobre el paper,
ens trobem amb un dels motius literaris més enigmàtics que hi ha: la mirada.
Ens trobem amb infinitat de mirades per explorar i amb infinitat de mirades
dins les pàgines dels nostres llibres que ens impressionen i penetren en el més
profund del nostre esser.
BIBLIOGRAFIA:
ANGLADA, M.Angels (1994) El violí d’Auschwitz. Barcelona:
Columna.
COELHO, Paulo (1995) L’alquimista.
Barcelona: Proa.
LLULL, Ramon (1980) Llibre de meravelles. Barcelona: edicions 62.
MARAGALL, Joan (1978) Elogi
de la paraula i altres assaigs. Barcelona: Edicions 62.
RODOREDA, Mercè (1991) Mirall trencat. Barcelona: Edicions 62.
FERNANDO, Axel Letrasyacordes.net/cancion 65779.
TROYES, Chrétien (2001). El cavaller del lleó. Barcelona: Quaderns Crema.
Maria Carme Canadell Verdaguer
