divendres, 23 de desembre del 2016

AQUELLA NIT DE NADAL






AQUELLA NIT DE NADAL





Ja feia estona que la Núria era a la cuina ajudant la seva mare a enllestir el sopar. Tota la casa feia una olor molt bona de brou,  rostit i altres delícies que menjarien per sopar. Quina olor de Nadal... Quin mal que feia pensar en els que no podrien gaudir d’un plat a taula o de l’escalfor d’una abraçada.
Mentrestant, en Quim, el germà de la Núria, només feia que enredar i rondinar. La Núria estava una mica cansada d’en Quim. Quan ella i la mare no se n’adonaven ja tornava a seure al sofà, però prou que es menjaria els galets  i el pollastre farcit de cansalada, bolets, prunes i pinyons que s’anava daurant al forn.
Ja feia estona que havien  parat curosament la taula i ella i la mare havien posat un rètol ben posadet sobre el tovalló amb el nom de cadascú. En total serien dotze, un més que els altres anys perquè la mare i la Núria havien convidat a sopar  la senyora Clàudia, la veïna del davant.
En Quim estava molt enfadat perquè no li agradava gens ni mica que la senyora Clàudia s’assegués a la taula a sopar.
La senyora Clàudia vivia sola, davant per davant de casa seva i de vegades ajudava la Núria en l’assignatura de català. La senyora Clàudia era professora de català, feia molts anys que estava jubilada, però ajudava a tothom qui li ho demanava i sense cobrar res.
La mare, sempre els deia que la senyora Clàudia era molt bona persona  i que sort n’havia tingut quan eren més petits perquè moltes vegades havia vingut a cuidar-los quan estaven malalts i ella havia de marxar a treballar.
La Núria n’estava molt de la senyora Clàudia, però en Quim moltes vegades esperava que la senyora Clàudia sortís a la finestra i aleshores amb una pistola imaginària, apuntava i feia Pum! Pum! Pum!, i la senyora Clàudia tornava a tancar la finestra ben de pressa i quan el veia li feia una cara ben seriosa.
El pare sempre el renyava. “On s’ha vist un nen que apunta a una veïna? Això  no es fa ni per jugar. No et fa vergonya”?
La mare va tirar els galets farcits dins el brou, senyal que aviat començarien a arribar els tiets, els cosins i l’àvia. Ah!, i la senyora Clàudia.
I de sobte, riiing, riiing i la casa es va anar omplint de rialles i petons, paquets embolicats amb colors brillants,  coca, ampolles de cava i  torrons.
S’assegueren. La taula era llarga, a un cap hi havia l’àvia, a cada banda els tiets i després els pares, la senyora Clàudia, la Núria, en Quim i els tres cosins.
Van començar a menjar els galets i la senyora Clàudia va dir:
-Aquesta és una nit de miracles.
Els nens es van posar a riure i la Núria va clavar un cop de peu al seu germà i un cop de colze a la seva cosina.
-Sí, - va continuar la senyora Clàudia- recordo especialment un Nadal de quan jo tenia si fa no fa la vostra edat. Era el primer Nadal després de la guerra i feia un fred que pelava. El menjar escassejava i encara estàvem mig morts de por. Dintre nostre encara sentíem aquell Pum! Pum! Pum! dels trets i les bombes i qualsevol cosa ens espantava.
En Quim es va posar vermell i no treia la vista del plat i la Núria i els cosins van començar a escoltar la senyora Clàudia  amb curiositat.
-Cada dia menjàvem patates o farinetes de blat de moro només bullides amb una mica de sal i aquell dia no hi havia res més. Era mig dia i feia un fred que tallava la pell. Jo i la meva àvia seiem  a la cuina al costat del foc a terra pelant patates. La mare havia anat a buscar aigua al pou que hi  havia al pati i el pare havia anat a buscar llenya. Aleshores  van picar a la porta amb uns cops molt forts i l’àvia va fer un salt a la cadira i es va tornar més blanca que la neu. Nosaltres teníem un secret, teníem un refugiat amagat a dalt al graner i teníem por que ens el descobrissin, tenir un refugiat era un risc. Hi havia una veïna que era molt xafardera i xerrava tot el que passava al poble, espiava tothom i també en treia profit. Si hagués sospitat que teníem aquell home a casa ens hauria venut. Deien que s’havia omplert les butxaques defensant la pàtria espanyola.
- Ui! Ja veig que aquest és un Nadal amb tots els ets i uts, un nadal amb conte i tot- va dir el pare.
Com que els nens estaven pendents del que deia la senyora Clàudia, aquesta va continuar.
- L’àvia va anar a obrir la porta tot tremolant però era una dona valenta i va fer el cor fort i va somriure a aquell parell de falangistes grossos i arrogants que li feien tantes  preguntes. Van entrar a la cuina com si fossin a casa seva i mentre un s’asseia a taula i ens mirava amb sorna, l’altre ho va anar regirant tot i punxava tot el que trobava amb la baioneta.
En Quim tenia la boca oberta. Estava tan atent al que explicava la senyora Clàudia que tenia la cullera suspesa als dits i ni es recordava de menjar.
-Au vinga, no deixis refredar aquests galets- va dir la senyora Clàudia mirant en Quim.
En Quim va ficar-se la cullera a la boca i es va afanyar a acabar-se tot el que tenia al plat.
-I que més va passar? –van demanar els cosins tots tres a l’hora.
-Al cap de poca estona el que ho capgirava tot va sortir del rebost amb una llonganissa esquifida que el pare havia aconseguit i havia guardat com un tresor i en secret per aquella nit. Se la van menjar davant nostre i quan se la van haver acabada van marxar.
- Uf! Quina sort! -vam dir tots plegats i vam respirar. Ja començàvem a tenir el cor encongit.
- Quins homes més dolents- va dir la meva cosina petita.
- Però no havien acabat de passar la porta que de sobte van tornar a entrar. “Que hi teniu al graner?” L’àvia tremolava de por i de ràbia “Poca cosa i quatre rates”-va respondre . A mi em flaquejaven les cames. Pobres de nosaltres, estàvem perduts. Si descobrien el nostre refugiat,  segur que se l’endurien i l’afusellarien i a nosaltres també ens tocaria el rebre.
Mentre els grans anaven fent la seva xerinola, la senyora Clàudia ja s’havia ficat en Quim a la butxaca i els cosins se l’escoltaven totalment embadalits.
- La vella escala de fusta que pujava del graner grinyolava sota el pes de les sabatasses d’aquells homes. Jo mirava aterrida  la lleixa que hi havia al costat de la xemeneia. Allà hi havia la llibreta on el nostre refugiat m’ensenyava a fer les lletres i a llegir.
La senyora Clàudia va fer una pausa per acabar-se els galets perquè la mare ja començava a servir el pollastre i en Quim, impacient va preguntar:
- I que va passar, el van trobar?
- No, no el van trobar, el nostre refugiat era prim i s’havia amagat sobre una biga de fusta que travessava el graner de dalt a baix. Van donar un cop d’ull i no van veure res que els  fes peça. El que manava va cridar: “Va, anem, no perdem més el temps”. I van marxar. 
A mi em sembla que en Quim mai havia passat tanta estona sense moure ni peu ni cama i sense dir ni piu. La senyora Clàudia li va posar la mà a l’espatlla.
- Al cap d’un parell d’hores, va arribar un cosí de la mare que vivia a pagès amb un sac a l’esquena. Ben amagat hi portava un pollastre, botifarra, cansalada,  formatge i fins i tot una ampolla de vi. Aquella Nit de Nadal, ben tancats a casa, nosaltres i el nostre refugiat vam oblidar la fam, el fred i la guerra. I fins i tot a mi em van donar un gotet de vi, no n’havia begut mai i el vaig trobar boníssim.
Aleshores la senyora Clàudia es va posar a riure i nosaltres també.
- I al refugiat que li va passar?
- El refugiat que era un parent de lluny del pare, va poder tornar a casa. I com que a casa seva tenien diners,  ens vam recompensar i amb el seu ajut vam poder tirar endavant i el temps va anar passant i tot es va anar posant al seu lloc i cada Nadal ens enviaven torrons i coses bones per menjar.
Quan la mare va anar cap a la cuina a buscar els postres, en Quim la va seguir.
-Mare, m’agradaria que li regaléssim alguna cosa a la senyora Clàudia.
La mare va quedar parada i li va dir que ja hi havíem pensat, que ja li havíem comprat una bufanda molt bonica i que ja li donarien havent sopat a l’hora de fer cagar el tió. Ai, aquell nen que devia tramar?
-A mi m’agradaria regalar-li una altra cosa. Ha quedat paper d’embolicar?
I en Quim va anar a buscar el paper de regal, va tancar la porta de la cuina  i va embolicar una ampolla de vi, aquella tan cara que havia comprat el pare a la fira de l’avet i a sobre hi va posar amb lletres ben grosses “per la senyora Clàudia” i la va posar al costat dels altres regals.
Ja ho havia dit la senyora Clàudia en començar el sopar. Aquella era una nit de miracles.



Maria Carme Canadell

Nadal 2016



NOMÉS TENIA DOTZE ANYS




NOMÉS TENIA DOTZE ANYS






Només tenia dotze anys. El seu pare es va morir i aquell fet va marcar la seva vida i tot el que passava al seu voltant. Amb el seu pare va marxar tot el que  ella hauria volgut i pogut ser. El seu pare la protegia i entenia la seva sensibilitat. Amb ell va marxar la seva infantesa però li va quedar el record d’aquells contes de fades que els llegia havent sopat, els dies  que l’acompanyava al teatre per assajar o el dia que  la va portar al Palau dels Reis de l’Orient.
Només tenia dotze anys,  només era una nena, una nena com una altra qualsevol que es començava a adonar que la vida era complicada i cruel. Però com que havien passat molt temps plegats, ell ja li havia deixat la seva empremta

Fa pocs dies li van dir: “T’assembles molt al teu pare, tens el mateix caràcter que ell” i ella va comprendre que de fet, el seu pare no l’havia deixada mai. D’on havia tret sinó la valentia per enfrontar-se a tantes dificultats?