EL DIA QUE VAM VISITAR AUSCHWITZ
Com es poden trobar paraules per parlar d’un
salvatgisme d’aquest calibre? Per poder parlar d’aquesta visita he trobat molts
obstacles amb les paraules, m’hi he hagut de barallar i m’he hagut de relaxar i
canviar els adjectius, eren massa aspres, i no fos cas que me n’hagués de
penedir.
El dia 26 d’agost, amb en Josep, l’Eduard, la Judit i
la nostra amiga polonesa Zofia Kulak, vam visitar el camp d’extermini
d’Auschwitz-Birkenau, símbol de la barbàrie nazi i del crim contra la
humanitat.Un genocidi projectat i planificat fins al detall més insignificant.
Era un dia plujós i ara no sé si el que queia del cel
era pluja o llàgrimes de tristesa, dolor i ràbia.
Un calfred, el primer d’uns quants, va recórrer el meu
cos al passar la gran porta on encara es
pot llegir: ARBEIT MACHT FREI, “el treball ens fa lliures”, i vaig sentir la punyida, la primera d’unes
quantes, que em provocaren aquestes paraules plenes de la crueltat i del
sarcasme més esfereïdors.
Al travessar aquella entrada i les tanques
electrificades, vam començar a caminar pels mateixos llocs per on van
caminar i per on es van arrossegar
milers de persones com nosaltres camí cap a la mort.
Des d’aquell moment un gran respecte es va instal·lat
dintre nostre i crec que dintre de tots els visitants dels diferents països que
ens trobàvem allà i que com nosaltres es començaven a adonar que els límits de
la barbàrie humana van més enllà dels límits de la nostra imaginació. Ni Dant, amb la seva
imaginació exuberant, va plasmar en el seu infern un horror semblant.
Acabàvem de topar-nos amb una realitat que fins
aleshores només havíem llegit o pogut veure en pel·lícules i documentals però
que de cap manera podien reflectir el que havia succeït.
Durant la visita a Auschwitz I vam anar recorrent els
diferents barracons de l’exposició permanent i vam anar coneixent al detall,
gràcies a la nostra guia, les condicions infrahumanes en què vivien els
presoners. Estances plenes de fotografies d’homes i dones amb el seu pijama de ratlles blaves i
blanques, amb uns ulls temorosos i unes mirades perdudes que cap paraula pot
descriure. Vam poder veure les diferents pertinences personals: dues tones de
cabells, munts de sabates de totes les
mides d’homes, dones i nens, maletes amb
els noms dels presoners, ulleres, pròtesis de totes menes, robetes i joguines
de nens petits, munts d’atuells de cuina i d’higiene que havien portat per poder començar la nova
vida que els havien promès enganyosament i
munts de pots de gas Zyklon B, el gas que posava punt final a la seva
vida. Finalment vam poder veure les
cambres de gas i els forns crematoris. I el silenci i un sentiment de profunda
tristesa va planar sobre nosaltres.
Auschwitz II-Birkenau és la desolació. En entrar per
la porta per on arribaven els trens, els trens sense tornada, el primer que ens
va sorprendre és la immensitat del camp. Una gran esplanada, escenari real de la destrucció metòdica de milions de
persones, un lloc de patiment, del que no podem arribar a veure l’extensió.
Després de caminar una bona estona, de visitar els diferents pavellons foscos i
tètrics, vam arribar a la cambra de gas i al crematori. El crematori que
constava de cinc forns, està destruït perquè els nazis no volien deixar evidències del mal que havien fet quan va entrar l’exèrcit soviètic
i va poder alliberar milers de persones-esquelets, mig endormiscades que
gairebé ni es podien moure
No, cap paraula pot descriure uns fets que cap persona normal pot comprendre i és normal que no comprengui perquè comprendre voldria dir entendre les decisions i les conductes d’ una ferocitat criminal i perversa com tingueren Hitler, Himmler, Goebbels, Eichmann, Höss i tots els que es deixaren emportar per un odi irracional que travessà totes les barreres existents. Les anècdotes que ens explicava la guia feien tremolar.
No, cap paraula pot descriure uns fets que cap persona normal pot comprendre i és normal que no comprengui perquè comprendre voldria dir entendre les decisions i les conductes d’ una ferocitat criminal i perversa com tingueren Hitler, Himmler, Goebbels, Eichmann, Höss i tots els que es deixaren emportar per un odi irracional que travessà totes les barreres existents. Les anècdotes que ens explicava la guia feien tremolar.
Per tant és necessari que coneixem i meditem sobre el
que va passar. És vital que aquest genocidi
resti en la memòria de les persones i que mai s’oblidi. Hi ha qui encara
vol negar i ocultar... hi ha qui encara voldria
esborrar totes les empremtes dels seus crims i fer-nos veure que tot ha
estat una mentida.
Afortunadament va haver-hi supervivents, homes i dones
que han explicat l’autèntica i horrible
veritat. Els hi van prendre tot, però els hi van quedar les paraules. També
queden moltes empremtes que permeten explicar aquesta veritat d’una manera
fidel. És imperatiu explicar a tothom la cruesa de la història perquè mai més es torni a repetir.
Els supervivents es van assignar l’absoluta necessitat
d’explicar a tothom el que havia passat, que tothom ho sabés, tal com ens diu
Primo Levi, en Si això és un home.
Els que viviu segurs
a les vostres cases escalfades,
els que trobeu en tornar al vespre
el sopar calent i cares amigues:
Considereu si això és un home,
qui treballa en el fang,
qui no coneix la pau,
qui lliuta per un tros de pa,
qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona,
sense cabells i sense nom,
sense forces per recordar
els ulls buits i el ventre fred
com una granota a l'hivern.
Penseu que això ha passat:
Us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
quan sigueu a casa o aneu pel vostre
carrer,
quan us fiqueu al llit o us lleveu;
repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
la malaltia us impossibiliti,
els vostres fills us girin la cara.
Auschwitz-Birkenau és el complex més gran de
concentració i exterminació nazi, sota la direcció de SS Rudolf Höss. Els
deportats arribaven de tota Europa. Les condicions de transport, d’unes
persones considerades de raça inferior (Jueus, gitanos, disminuïts físics o
mentals, homosexuals, Polonesos) eren deplorables, amuntegats en vagons
segellats, com el bestiar, sense menjar, sense aigua i sense higiene. Quan el
viatge durava diversos dies, els més dèbils ja arribaven morts i quan els SS
obrien les portes els seus cossos rodolaven per terra. Els que havien
sobreviscuts arribaven tan enterbolits i trastornats que no sabien on es
trobaven i ni tan sols podien raonar.
Immediatament es feia la selecció i els presoners eren
triats segons l’edat, el sexe i la condició física.
Els homes i les dones amb bona condició física i que
servien per treballar eren portats a
Auschwitz I. La resta, dones amb infants, persones grans o malaltes les
portaven immediatament cap a les cambres de gas. (Auschwitz II-Birkenau).
Per estalviar-se les escenes de pànic, els feien
creure que abans d’anar al seu lloc de treball s’havien de dutxar i els feien
treure tota la roba i els feien deixar totes les seves pertinences personals,
diners, joies... Els donaven un trosset de sabó i els feien entrar a la sala de
dutxa. Però en lloc d’aigua, els tiraven llaunes de Zyklon B, el gas letal utilitzat per a
assassinar a milions de persones.
En aquell moment, els crits dels presoners eren
esgarrifosos perquè ara sabien el que els estava passant, però al cap d’uns
minuts, uns quinze minuts d’agonia, es feia el silenci i la càmera s’obria. Els
morts jeien recargolats per tot arreu. Aleshores, els Sonderkommandos,
comandaments especials, que eren presoners obligats a participar en aquella
horrible matança, eren els encarregats de treure els cossos de les víctimes, i
abans de ficar-los al forn crematori, llevar-los-hi les dents d’or, els
cabells, fins i tot la pell.
Una fumarel·la pudent, com un núvol de tempesta,
escampava una olor repugnant i asfixiant
que feia venir basques. Els forns crematoris anaven nit i dia.
Els altres presoners, amb bones condicions físiques,
que de primer d’antuvi s’havien salvat, no tardarien gens a adonar-se de la
seva sort. El mateix dia de la seva arribada, homes i dones eren despullats de
les seves pertinences, rasurats, vestits amb parracs i tatuats amb un número,
havia començat el procés de deshumanització.
La fam, els cops, les males jugades, els càstigs sense
sentit, la calor que a l’estiu s’abraonava sobre els seus cossos i el fred
extrem a l’hivern que els gelava la sang, el treball inhumà i l’esgotament, els
afeblia ràpidament i no vivien gaire més de dos mesos.
I aleshores, de la pell, les dents i el cabell
d’aquelles persones, els nazis encara en treien beneficis.
Ara, fem uns minuts de silenci. És el més encertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada