CÀNCER DE MAMA, LA MEVA EXPERIÈNCIA

CÀNCER DE MAMA

                        

En el llibre EL RETORN DE LA PRIMAVERA, i tal com diu el subtítol, explico la meva experiència amb el càncer de mama.

El nom del llibre: “EL RETORN DE LA PRIMAVERA”. Retorn és tornar al lloc d’origen o de partida. La primavera és l’estació del renaixement, on broten de nou les plantes, és l’estació de l’amor, de l’alegria després de la reclusió de l’ hivern. Gairebé sempre, quan hem acabat aquest procés tot torna al seu lloc i renaixem i recuperem la nostra força.

La portada, és el lligam amb el contingut del llibre, obre la porta al lector i intenta que aquest s’impregni del context, el situa.

Quan li vaig demanar a la Maria Rosa si em volia dibuixar la portada del llibre, li vaig dir que volia una dona amb els cabells plens de flors, aquests cabells que ens cauen i que tornen a sortir i que són tan importants per a nosaltres. I la Maria Rosa me la va dibuixar amb els cabells verds, senyal de fruit i  de vida.

La imatge d’aquesta  dona de la portada sembla tan lleugera que podria esvair-se i produeix tot un seguit de sensacions: senzillesa, tranquil·litat, bellesa, suavitat de colors, llum, calidesa, primavera...

I aquesta imatge la vam posar sobre un fons lila, aquest fons lila també s’ha de considerar com a part de la portada i del llibre, el color de les dones, el color de la feminitat.

  

  El perquè del llibre

“Sóc d'aquesta mena de persones
que no acaba de comprendre les coses
fins que les posa per escrit”.

Haruki Murakami, Tokio Blues

M’agradaria que  aquesta experiència vital, fos una ajuda per a totes les dones que passen per aquesta mateixa situació o una situació similar.           Que trobin en aquestes ratlles alguna resposta, algun consell o alguna paraula que les pugui ajudar. Perquè sàpiguen que no estan soles, que som moltes. Per poder donar una esperança a les que acaben d’encetar aquesta lluita cap al guariment, i un reconeixement a les que ja ho han superat.

Compartir és una teràpia meravellosa i si m’he decidit a contar aquesta vivència, és perquè crec que moltes dones s’hi poden emmirallar. També crec que pot ajudar als nostres familiars a sentir-se més a prop nostre i comprendre’ns millor en aquesta etapa tan important de la nostra vida.

He pogut comprovar, que pràcticament  totes les dones amb les que he parlat, que són moltes, passen per les mateixes sensacions, dubtes, angoixes i  pors.  Tenim molts punts en comú i  aquesta malaltia ens uneix en una mena de codi particular de lluita, solidaritat, coratge i optimisme.

Quan patim aquesta malaltia a la pròpia pell, ens   passen tot un seguit de coses que ens sembla que només ens passen a nosaltres, però si tenim la sort de poder-les contrastar, de parlar amb altres persones que han  passat per la mateixa experiència, i en podem parlar d’una manera oberta i sincera, ens adonem que les coses que sentim, fem i pensem, son totalment normals, perquè totes sentim els mateixos temors.

Traslladar aquesta experiència al paper és també  una manera de fer fora el dolor que aquesta prova comporta, el meu dolor i el de les dones que llegeixin aquestes ratlles. Perquè aquest llibre està impregnat tant de la meva vivència, com de les coses que m’han explicat  altres dones que han seguit una trajectòria similar.

La vida és un regal, és un miracle, i  totes tenim ganes de viure i un munt de coses per fer i potser aquesta malaltia donarà un nou sentit a la nostra vida, un nou impuls per a esforçar-nos en ser més alegres, més humanes i més apassionades en tot el que fem. I per a poder gaudir més que mai d’aquests moments de felicitat que sortosament ens dóna la vida.

Però com podem fer que aquest testimoniatge sigui bonic? Com es poden escriure coses agradables d’aquesta situació difícil per la que hem de passar tantes dones? Es pot fer perquè després dels dies inclements en venen de benèvols i perquè tot aquest desgavell que patim, aquesta transformació física i espiritual, arriba el dia que es converteix en un record.

Però de vegades costa de trobar les paraules. Com expressar el sofriment d’una dona mentre dura aquesta aventura cap al desconegut?

Virginia Woolf  deia que el fet que la malaltia no ocupés un lloc privilegiat a la literatura, tal com l’ocupen altres temes com l’amor, la guerra o la gelosia, tenint en compte les vegades que emmalaltim, és degut a la pobresa del llenguatge:

“L’últim obstacle que impedeix que la literatura descrigui la malaltia és la pobresa del llenguatge. L’anglès, que pot expressar els pensaments de Hamlet i la tragèdia de Lear, no té paraules per descriure un calfred o una migranya. S’ha desenvolupat en una sola direcció. Qualsevol nena que s’enamori pot expressar els seus sentiments per boca de Shakespeare o Keats, però quan algú que té mal de cap i l’ha de descriure al metge, la llengua aviat se li acaba” [1]

Jo no vull deixar escapar aquells dies així com així perquè formen part del que sóc, del creixement personal que ens acompanya a totes  fins els últims segons de la nostra vida i perquè en algun lloc hi ha  alguna dona que amb la meva història hi veurà la seva història.

---

[1] WOLF Virginia.(1999), p.183.

AVUI, 13 D'ABRIL, FA 31 ANYS QUE ENS VA DEIXAR MERCÈ RODOREDA

AVUI, 13 D'ABRIL, FA 31 ANYS QUE ENS VA DEIXAR MERCÈ RODOREDA

Avui, dia 13 d’abril, data de la seva mort, recordo Mercè Rodoreda. Avui, he repassat alguns dels seus escrits. També he fullejat alguns apunts, retalls de diari, escrits i treballs que tinc a casa i he tornat a mirar les fulles de llorer, del llorer d’El Senyal Vell, la casa on va viure a Romanyà de la Selva, i que des de fa molts anys tinc guardades entre les pàgines 124 i 125 del llibre Quanta, quanta guerra.

Avui em venen a la memoria un reguitzell de plantes i flors presents en les seves novel·les i contes: Xuclamel, mimoses, glicines, buguenvílees, fulles de saló, didaleres, xeringuilles, xicranda, llessamí…

Mercè. Et trobem a faltar, tot i que encara ets ben present a la societat catalana, ens agradaría que fossis aquí per repetir-nos lliçons com aquestes:

“El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua. Mai no em cansaré de repetir-ho. [...] Escriure malament o parlar malament perquè no s’ha tingut escola és una excusa vàlida, però una excusa al capdavall. Quan vaig voler escriure em vaig trobar que no sabia redactar una carta en català i a la meva època tampoc no hi havia escola. I em vaig posar a estudiar-lo. Carregada de lògica no concebia que es pogués tirar endavant sense aquesta eina de treball importantíssima. Trobaríem absurd que un paleta volgués aixecar una paret sense ciment ni maons o que es volgués fer circular un tren d’un costat a un altre sense vies. La llengua és l’ànima d’un país i mereix moltes atencions.”

Maria Carme Canadell, 13 d'abril de 2014