AVUI, 13 D'ABRIL, FA 31 ANYS QUE ENS VA DEIXAR MERCÈ RODOREDA
Avui, dia 13 d’abril, data de
la seva mort, recordo Mercè Rodoreda. Avui, he repassat alguns dels seus
escrits. També he fullejat alguns apunts, retalls de diari, escrits i treballs
que tinc a casa i he tornat a mirar les fulles de llorer, del llorer d’El
Senyal Vell, la casa on va viure a Romanyà de la Selva, i que des de fa molts
anys tinc guardades entre les pàgines 124 i 125 del llibre Quanta, quanta guerra.
Avui em venen a la memoria un reguitzell de plantes i
flors presents en les seves novel·les i contes: Xuclamel, mimoses, glicines,
buguenvílees, fulles de saló, didaleres, xeringuilles, xicranda, llessamí…
Mercè. Et trobem a faltar, tot i que encara ets ben present a la societat
catalana, ens agradaría que fossis aquí per repetir-nos lliçons com aquestes:
“El que considero vital de la nostra cultura són
els fonaments. I els fonaments són la llengua. Mai no em cansaré de repetir-ho.
[...] Escriure malament o parlar malament perquè no s’ha tingut escola és una
excusa vàlida, però una excusa al capdavall. Quan vaig voler escriure em vaig
trobar que no sabia redactar una carta en català i a la meva època tampoc no hi
havia escola. I em vaig posar a estudiar-lo. Carregada de lògica no concebia
que es pogués tirar endavant sense aquesta eina de treball importantíssima.
Trobaríem absurd que un paleta volgués aixecar una paret sense ciment ni maons
o que es volgués fer circular un tren d’un costat a un altre sense vies. La
llengua és l’ànima d’un país i mereix moltes atencions.”
Maria Carme Canadell, 13 d'abril de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada