L'ANGEL DE CARTRÓ
El
dia que va començar l’embolic, el meu estat d’ànim no era precisament el més
bo. M’havia aixecat adolorida i amb enyorança dels meus néts.
Feia
cinc mesos que havia tornat al poble, a la vella casa familiar. M’havia costat
prendre aquella decisió, però feia prop d’un any que m’havia jubilat i no hi
havia res que em retingués a la ciutat.
Els
mesos passaren volant, havia fet pintar les parets, arreglar les finestres, la
cuina i el bany i ara la casa m’acollia confortablement. Durant aquells mesos
havia anat i vingut tot sovint del poble a la ciutat, triant el que m’havia
d’endur, venent algunes coses que ja no faria servir i comprant-ne d’altres de noves
que em feien il·lusió.
A
primers de desembre em va venir una mena d’angúnia, era la por de passar el
Nadal sola i trista. La meva filla no vindria fins el cap d’any. El meu fill,
la meva jove i els néts no vindrien fins dos dies abans de Reis. Vivien massa
lluny i ell tenia pocs dies de festa. M’agradaria veure’ls més sovint, però no
em queixava, d’aquí a pocs dies omplirien la casa i després tornarien a marxar
i tot quedaria silenciós i buit. També tenia por d’enyorar antics Nadals amb
tota la família i aquella feinada de la que abans m’havia queixat.
Poques
vegades baixava al poble, no em veia amb cor, no tenia el suficient coratge de veure
les cares de la gent coneguda que havien envellit tant com jo i tota aquella altra
gent que no coneixia de res, i això que em delia per passejar per aquells carrers
costeruts i estrets.
M’havia
entretingut a fer unes felicitacions de Nadal amb paper que jo mateixa havia fet
i m’havien quedat com petites obres d’art, amb estrelles fetes amb fulles
d’arbres i fulles de blat de moro. Feia temps havia anat a un curs per a fer
paper com els antics i ara disposava de temps per fer aquestes petites
meravelles però ara que tenia temps no sabia a qui les podia enviar.
La
Rosa, una vella amiga de la família, havia tingut la clau de la casa durant
tots els anys que havíem estat fora. De tant en tant hi anava a netejar una
mica i mirava si hi havia cap desperfecte. Quan decidíem venir algun cap de
setmana, ella netejava, engegava la calefacció i ens deixava algunes coses de
primera necessitat sobre la taula de la cuina. Era una dona extraordinària que
tenia la vellesa tant a prop com jo. Ara pujava un cop a la setmana per
ajudar-me a netejar i em portava el més necessari. De mica en mica m’anava
posant al dia sobre la gent del poble i de les coses que havien passat durant
aquells anys.
Des
dels finestrals del menjador podia veure tot el poble, les teulades i les llums
quan es començaven a encendre al capvespre. Per primera vegada podia gaudir de
la bellesa del paisatge, per primera vegada podia badar, per primera vegada
tenia temps per parar-me i mirar al meu voltant. Quan era més jove, sempre
anava massa atrafegada.
No
sabia com havia pogut passar tant de temps
sense les muntanyes i el meu estimat llac, sense aquest cel tan clar i aquell
fred tan prim.
Bé, doncs l’embolic
va començar el dia de la gran nevada. Només de llevar-me vaig tenir el
pressentiment que aquell seria un dia diferent. No sé si per la quietud o per
aquella llum tan especial. Quan vaig obrir la finestra, la bellesa em va
trasbalsar, tot estava cobert per un edredó blanc i flonjo. Darrera els vidres
encara nevava i els flocs de neu eren grossos i tous. El paisatge era
impressionant i gairebé irreal. Era com si acabés de sacsejar aquella bola de
vidre que tenia quan era petita, estava plena d’aigua i al mig hi havia un
poblet petitó voltat d’arbres. Quan sacsejava
la bola, tot de flocs de neu simulaven una gran nevada i ho feia una i una
altra vegada, però un dia en Ferran, el meu veí, tot jugant me la va trencar.
Em
vaig preparar una tassa de xocolata calenta i vaig sortir al jardí. El silenci
era ple de petites remors, el murmuri del rierol, un petit espetec de les
branques dels arbres, el lladruc del gos d’en Ferran que vivia una mica més
amunt...
Em vaig posar la
jaqueta de llana gruixuda, la bufanda i els guants i vaig anar al cobert a
buscar llenya per encendre la llar de foc. Va ser en el moment d’obrir la porta
que vaig veure el petit sobre escrit a mà i sense cap segell. De seguida ho
vaig interpretar com un bon averany, però vaig obrir-lo amb una certa
inquietud, no estava acostumada a rebre cartes i menys de caire personal, ara
gairebé tot ho rebia per internet. La meva jove, que fa de mestra, em va
explicar que en una classe, havia fet escriure una carta als seus alumnes, se
l’havien escrit els uns als altres, els havia ensenyat on es posava l’adreça,
el remitent i el segell. Molt provablement per a molts d’ells aquella seria l'única
carta personal que rebrien. Els nens es passaven el dia enviant-se missatges al
mòbil o per correu electrònic. Les coses havien canviat. Amb la quantitat de
cartes fantàstiques que s’havien arribat a escriure, d’amor, d’amistat, de
condol... tantes paraules boniques que t’omplien el cor i ara tot això ja no es
porta.
Amb la carta als
dits vaig mirar a banda i banda, però la neu del jardí era completament llisa,
no hi havia cap petjada, probablement l’havien deixada al vespre, abans de
nevar.
Dins el sobre hi
havia una clàssica postal de Nadal que
representava el naixement i deia:
Estimada Júlia, després
de tants anys, aquest és el primer Nadal que passes entre nosaltres. Hi ha
costums molt antics que encara mantenim i un és la missa del gall que preparem
amb la mateixa il·lusió de quan érem joves. Ja saps que després hi ha coca,
torrons i xocolata desfeta per a tothom. T’hi esperem.
L'àngel de cartró.
Vaig quedar
palplantada mentre l’aire fred i quiet m’acaronava les galtes. Quants records
em venien a la memòria. Vaig tancar els ulls i moltes cares d’infants van
passar pel meu caparró, unes imatges netes i precises de la gent amb qui havia
crescut: en Pau, la Pilar, l’ Eulàlia, en Ferran… Ara tots passaven dels
seixanta anys com jo. Qui podia ser aquell àngel de cartró? Sens dubte la
Pilar. Però com podia ser que m’hagués escrit aquelles ratlles de la manera que
s’havia mostrat tan extremadament esquerpa amb mi des que havia tornat al
poble?
Tots, tots s’havien
mostrat distants, tots sabien que havia tornat, però no havien fet cap gest de
benvinguda, era com si no em coneguessin de res. Quan era més jove no em
preocupava, quan venia al poble, sempre per pocs dies, venia acompanyada,
primer amb els amics, després amb el meu marit, més tard amb els meus fills i
sempre tenia molta feina, però ara estava sola i no sabia com recuperar els
amics que havia deixat feia tants anys.
Vaig encendre la
llar de foc i de seguida la llenya començà a crepitar trencant el silenci de la
casa. Vaig agafar un sobre i una de les precioses postals que havia fet i vaig
fer quatre ratlles a la Pilar. Li vaig donar les gràcies i li vaig desitjar unes
bones festes. Em vaig tornar a abrigar, la jaqueta, la bufanda, un barret de
llana i els guants, em vaig posar les botes i tot ficant-me el sobre dins la butxaca
interior de la jaqueta vaig sortir.
Abans de sortir
havia comprovat que no em faltés res de la botiga, havia obert la nevera, havia
mirat el rebost ... Hi havia de tot i al congelador també. Total, passaria el
Nadal sola i em sobrava menjar, però em faltava fruita i alguna altra cosa.
Hauria d’agafar una
pala i treure la neu que hi havia des de la porta fins la tanca del jardí i
tirar-hi sal. Però vaig pensar que ja ho faria tornant i vaig trobar fascinant
fer petjades a la neu com si fos una criatura amb ganes de jugar.
Vaig baixar a poc a
poc pel pendent suau que mena al poble, les meves passes espetegaven sobre el
terra gelat i vaig patinar un parell de vegades, em vaig espantar una mica,
només m’hagués faltat trencadissa d’ossos. Molts anys enrere havia fet aquell
breu camí amb pocs minuts i amb la lleugeresa que només tenen la gent jove. El fred
em cremava les galtes. El llac tenia una bona crosta de gel i els avets que el
voltaven hi ajeien les branques més baixes carregades de neu. Quantes patacades
ens havíem clavat al llac amb la Pilar i la por que havíem passat alguna vegada
quan se’ns havia esquerdat la placa de glaç. Mentre pensava en aquelles coses,
els flocs de neu se m'havien anat posant al barret i a les espatlles de la
jaqueta. Em sentia excitada i contenta per l’emoció.
La meva infantesa
havia estat un temps màgic que encara era dintre meu, molt amagat, però dintre
meu. La meva família, havia pensat per a mi un futur brillant i em portaren a
estudiar molt lluny d’allà, sense ni adonar-se que m’havien desterrat del meu
món. Jo, per la meva part, amb els anys m’havia fet presonera del treball i de la
ciutat.
Vaig travessar dos
carrers i vaig tirar el sobre a la bústia de la primera casa que hi havia a
l’entrada de la plaça, la casa de la Pilar. Només vaig veure un home que amb
una pala treia la neu del davant del cafè, no es veia ningú més. Vaig donar la
volta cap al carrer del darrere, allí hi havia la mateixa petita botiga de
sempre on s’hi podien trobar tota mena de comestibles i també altres coses com ara,
paper, segells, bolígrafs, sabó, botons o fil de cosir. A la botiga no s’hi veia
ningú, però sabia que si passava la porta, en sentir la dringadissa de la
campana que hi havia penjada darrera la porta, de seguida sortiria la Josefina
de la rerabotiga que és on feia vida en lloc del seu pis de dalt tan ben posat.
Vaig entrar, feia tant fred a fora que la botiga em va semblar molt acollidora,
amb els radiadors calents i les olors d’espècies, xocolata, dolços i sabó. Sobre
una petita taula al costat de la porta d’entrada hi havia un petit pessebre que
feia olor de molsa i al costat un arbre farcit de lluentons i boles de tots
colors que semblaven tenir molts anys.
La Josefina em va
mirar sorpresa.
- Però si és la
Júlia. Quants dies sense veure’t! Déu meu, quin dia has triat per venir! Mira
que sortir amb aquest temps... no tens por de patinar?
Vaig comprar el que
m’havia apuntat a la llista i també xocolata i fruits secs i vaig fer petar la
xerrada amb la Josefina.
Vaig arribar a casa
cansada i contenta. Abans d’entrar vaig veure en Ferran que baixava pel
pendent, vivia a pocs metres de casa, sol com jo. Anava ben abrigat i caminava
a poc a poc, també tenia por de patinar. Portava la gorra entaforada fins a les
orelles i mirava la porta de la tanca del meu jardí. La porta penjava de costat
amb el pes de la neu, mig arrancada de les frontisses que després d’aguantar
anys i panys havien decidit fer vaga. Si li hagués demanat m’hauria ajudat a
arreglar-la, però jo, com sempre, no vaig gosar, i ell devia pensar que ja
podia arreglar-se-les tota sola una dona que havia tingut prou sort a la vida.
Cada dia a aquella hora baixava al poble per anar al cafè i havia de passar
forçosament per davant de casa meva. Era molt simpàtic amb tothom, però no pas
amb mi. Amb mi era correcte i prou i mira que en teníem de records comuns i
bonics, però les persones amb el temps canviem i moltes vegades s’imposa una
mena d’orgull i una vergonya poruga i sense sentit que no ens deixa actuar amb
normalitat.
L’endemà va sortir
un sol brillant sobre la catifa blanca i silenciosa i va anar fonent el gebre
de les finestres. Cap al migdia vaig veure que pujava el carter amb la seva
bicicleta. Una màquina havia netejat la neu i havien tirat sal als llocs més
bacs. L’Adrià feia de carter però com que feia la feina amb poca estona, la
resta de temps feia de sabater i venia els diaris i les revistes que li pujava
el cotxe de línia diàriament de la ciutat. Es va treure un sobre de la cartera
grossa i gastada, la tirà a la bústia i donà mitja volta. Encara anava lleuger
i de seguida que el vaig perdre de vista vaig sortir ràpidament, vaig agafar el
sobre i el vaig obrir. Era de la Pilar, em felicitava i em convidava a sopar a
casa seva la Nit de Nadal, però no havia estat ella qui m’havia enviat la
postal. Quina alegria i quin misteri.
Em vaig aturar i
vaig respirar fort, vaig mirar el cel. És clar, com és que no me n’havia adonat
abans? Quin dels nois i noies del poble no havia fet d’àngel amb les ales de
cartró en la representació de la Nit de Nadal? Amb la Maria havíem estat
inseparables. Tot sovint venia a casa i el pare ens explicava contes de viatges
i nosaltres somiàvem visitar tots aquells llocs tan exòtics.
Aquell vespre,
mentre mirava com s’anaven encenent els llums de les cases del poble vaig
escriure una postal per a la Maria.
L’endemà vaig tornar
a fer el mateix passeig cap al poble, aquest cop vaig tirar el sobre a la
bústia de la Maria.
Quan vaig arribar a
casa les frontisses de la porta de la tanca del jardí estaven arreglades. Em va
envair una escalforeta i de seguida, sense desabrigar-me vaig agafar la postal
més bonica que tenia i la vaig escriure de pressa. Vaig pujar fins la casa d’en
Ferran i la vaig tirar sota la porta silenciosament.
L’endemà la Maria va
pujar el caminet fins a casa amb la suavitat lenta dels seus anys. Ja podeu
pensar que ella no havia estat qui m’havia enviat la postal de Nadal, almenys
vaig tenir el regal de poder parlar amb ella. Quin desgavell de sentiments i
quin misteri.
Hi havia una imatge
que se’m presentava a cada moment. Els locals de la parròquia eren bastant
freds. Els àngels ens provàvem les ales, els vestits, les corones. Els pastors,
les faixes i les barretines. Una alegria irresistible ens omplia i amb prou
feines podíem estar seriosos quan era l’hora de l’assaig. Enmig del grup hi
havia una nena d’aspecte delicat, l’Eulàlia. Hauria estat ella?
Vaig decidir
visitar-la, vaig escriure unes paraules ben boniques de felicitació en una de
les meves postals casolanes i em vaig abrigar. L’ Eulàlia vivia a la primera
casa del poble, havia estat una casa molt bonica però ara estava un xic
atrotinada. Em va obrir la seva filla i em va mirar com si fos un fantasma,
però de seguida em va conduir al menjador vora la llar de foc on l’Eulàlia jeia
al sofà. El dia de la nevada s’havia trencat una cama només de sortir al
carrer, una cosa ben normal, passava cada dia, però ella vivia sola i la seva
filla estava carregada de feina amb els nens sense escola i em vaig comprometre
a anar-hi una estona cada dia per ajudar-la i fer-li companyia. Naturalment no
havia estat ella qui m’havia escrit la postal
de Nadal.
Aquells dies l’Eulàlia
em va posar al corrent de tot. Em veien tibada i distant, no sabien que la vida
havia estat dura i punxeguda per a mi, que la competència pel meu lloc de treball
m’havia plantat cara cada dia, que m’havia envoltat un munt de gent per qui
només l’èxit i el prestigi era una cosa important, que no sabien veure la
importància de les coses petites. Però tenia raó, jo també m’havia mostrat
distant i ells em tenien per una persona altiva. La Rosa havia estat
pràcticament l’únic lligam amb el poble fins que vaig rebre la primera postal
de Nadal i aquelles quatre ratlles em van fer reaccionar i vingueren a
trobar-me tot un seguici d’esdeveniments.
Els dies es
fongueren com per art d’encantament de tan enfeinada com havia estat teixint petits
regals de Nadal. No podia presentar-me a casa de la Pilar amb les mans buides i
la Rosa també es mereixia un regal i l’Eulàlia i en Ferran potser un detall, la
porta no s’havia arreglat sola. Així que vaig començar a treballar amb les
agulles de fer mitja.
I la Nit de Nadal
arribà.
L’Església era plena,
jo anava amb la Pilar i la seva família amb qui havia compartit el sopar i
l’alegria de fer cagar el tió.
Era divertit veure
com el nét de l’Eulàlia que era com un dimoniet, feia d’àngel. Amb aquells
cabells rossos i fins, els ulls blaus i amb aquella túnica i les ales de color
blanc ho semblava de debò un angelet.
La curiositat per
esbrinar aquell petit misteri de l’àngel de cartró em feia mirar a tots
cantons. Havia estat el remei a la meva solitud i els efectes eren evidents.
Acabada la missa ens
vam reunir tots al local del costat de l’església. Hi havia una taula llarga
amb coca, torrons i termos amb xocolata calenta, vaig descobrir molts ulls amb
escalfor i somriures càlids que em saludaven.
De sobte en Ferran
es va acostar i es va treure una capseta de la seva jupa. Era una capseta
petita embolicada amb paper festiu. El vaig desfer, dintre hi havia una bola de
vidre amb un poblet i tot de flocs de neu queien a sobre quan es sacsejava. Una
petita nota deia:
Benvinguda
L’àngel de cartró
