EL FOC DE LA MISÈRIA

                                                 

                                                        EL FOC DE LA MISÈRIA

“El foc de la misèria” és el musical que el grup Canya que no és conya, de Taradell, ha representat durant tres caps de setmana seguits amb gran assistència de públic. Un públic que hem pogut gaudir al llarg de tres hores, d’una adaptació lliure, feta pel mateix grup de teatre, de la coneguda obra Les Miserables.

Les Miserables, novel·la escrita per Victor Hugo el 1862, ha tingut múltiples adaptacions i formats en teatre, cine i televisió i com a musical s’ha representat repetidament  i amb gran èxit als escenaris de gairebé tot el món.

La versió  musical té el seu origen en l’espectacle teatral que es va representar a partir de 1980 al Palais des Sports de París, amb lletra d’Alain Boublil i música de Claude Michael Schönberg. Posteriorment, el lletrista i adaptador Herbert Kretzmer, va traduir les lletres del fiancés original a l’anglès i va aprofitar per fer tot un seguit d’arranjaments que permeten explicar amb més fidelitat l’obra escrita per Victor Hugo.

És important ressaltar la impecable posada en escena que el grup, Canya que no és conya, ha fet de l’obra i que ens ha permès presenciar en directe  les desventures de Jean Valjean  i de tots els personatges  que l’acompanyen en aquesta història. Els actors, cada un ficat en el seu personatge, ens han mostrat les dificultats que passen Jean Valjean, Javert, Fantine, Cosette, Esponine, Marius, Gavroche… i la manera com s’hi enfronten. I ens han mostrat, amb els seus gests i la seva veu, els sentiments i la idea que l’autor volia expressar sobre la redempció, la justícia, la misericòrdia, la ignorància, l’amor, el perdó, l’amistat i la misèria.

No hi ha res més real que tot aquest món de ficció, on trobem representats els sentiments que ens transmet aquesta obra i que per altra banda són de màxima vigència. Per això, cada vegada més i amb més força, els filòlegs i les persones compromeses amb la cultura, reivindiquem el coneixement dels clàssics, uns textos de luxe que a pesar del pas del temps són totalment actuals. 

Textos que  expliquen la naturalesa humana en les seves múltiples dimensions: social, cultural, afectiva, intel·lectual…i que mitjançant la paraula ens apropen al seu context històric i ens fan adonar que els valors, bàsicament, s’han mantingut malgrat els diferents moments històrics i és necessari poder-los transmetre a les generacions futures.

El llenguatge és el principal instrument per a transmetre la cultura. A través del discurs ens construïm culturalment, així que són  molt importants els continguts que es transmeten des dels diversos mitjans culturals. Hem d’intentar mantenir viu el llegat que ens han deixat escriptors com Victor Hugo, un home de principis que va lluitar per defensar la llibertat, els drets de l’home i les injustícies socials. La seva frase “jo sóc una consciència” pot resumir tota la seva obra i tota la seva vida.

Tal com diu la professora Neus Carbonell, ara estem en l’era de la hipermodernitat en què el zenit social no és l’ideal com ha estat en altres moments, ara, el que està en el zenit social és el consum i el gaudi immediat. Estem en un món líquid on tot és molt fràgil i molt efímer.

Per això ara més que mai hem de reivindicar aquestes veus que encarnen un valor excepcional. Per aquesta raó, la meva enhorabona a tots els que d’una manera o altra han participat en aquesta obra insuperable que ens ha fet gaudir des del primer fins a l’últim moment. I que com totes les coses ben fetes, només és possible, gràcies a la il·lusió, l’esforç i el treball.

Maria Carme Canadell