L'ESTRELLA DE NADAL

 L'ESTRELLA DE NADAL

Cada any per Nadal, al menjador de casa hi havia un avet, l’arbre més bonic del món, ple de llumets, angelets daurats i estrelles argentades. Eren ornaments molt bonics i solemnes que havien estat de l’àvia. L’estrella que brillava al cim era una estrella molt especial, una autentica peça d’orfebreria. Era de bronze, amb relleus i pedretes incrustades vermelles i  blaves. Aquella estrella era una obra d’art que havia fet un amic de l’àvia feia molts anys i  era com una joia.

A primers de desembre, la mare havia anat a buscar els ornaments i els havia deixat sobre la taula del quarto de rentar, al costat de la panera de roba per planxar i arran de la finestra.

Des d’allí les estrelles i els angelets podien veure tot el que passava a fora: a la nit les estrelles dalt del cel i de dia els ocells que  prenien el sol sobre la tanca del jardí.

L’estrella de bronze, havia sentit explicar tantes històries des de la seva posició privilegiada al capdamunt de l’arbre de Nadal... havia sentit tantes cançons de pastors i de muntanyes, d’àngels que cantaven, de l’estrella que guiava els tres reis, que volia sortir a trobar totes aquelles meravelles.

- Qui podés volar... jo voldria la llibertat com els ocells, per poder veure tot el que passa aquí a fora- va dir la bonica estrella de bronze.

- Si, aquí no hi ha res d’interessant- va contestar una altra estrella que també era molt bonica, tenia dibuixos amb brillantets que li anaven d’una punta a l’altra i  es delia per presidir l’arbre.

- Qui podés volar, veure de prop  les estrelles, els arbres, el riu i la lluna d’estiu.

- Perquè no marxes? Aprofita que la finestra és oberta i marxa a descobrir el món, no vulguis quedar-te aquí, només tu pots canviar el teu destí.

- Però jo no he volat mai...                           

- Fes una embranzida el més ràpid possible, si no ho intentes no ho pots saber.

L’estrella  de bronze va provar de saltar el més lluny possible. Va obrir les ales com una papallona i es va posar a volar com si tal cosa, va passar per sobre la tanca del jardí i va volar enllà, enllà,  fins que va trobar les primeres clapes de  neu.

L’estrella de brillantets  va pensar...“aquesta ja ha acabat el seu regnat al capdamunt  de l’arbre”.

Però la llibertat té un preu i a  la bonica estrella de bronze de seguida li van quedar les puntes gelades.

Va veure un bosc amb pins molt alts i bonics, quina olor més bona, i en va triar un per posar-se a la punta. Tan bon punt es va deixar anar sobre l’última branca va caure daltabaix. Al peu dels arbres no hi havia regals de Nadal i va picar contra una pedra que li va bonyegar l’esquena.

La muntanya era molt més gran que el menjador  i ara ja sabia que no es podia  mantenir enfilada a cap arbre sense l’ajuda de les mans dels de casa.

Cap al migdia va passar un ramat, el gos la va bordar i la va fer rodolar fins al costat d’un camí i allí la va deixar enfangada i plena d’herbes que se li enganxaven a les fines pedretes incrustades.

Els rossinyols anaven amunt i avall de la carena i ni se la miraven perquè ella no era una estrella de veritat, només era una estrella d’arbre de Nadal.

Va arribar la nit, una nit clara i estrellada i ella ben glaçada va somiar que tornava a casa.

L’endemà, tota enfangada no podia aixecar el vol. De mica en mica va anar giravoltant fins arribar al riu i s’hi va acostar per rentar-se, però l’aigua no va tenir contemplacions, la va arrossegar riu avall fent tombarelles. Finalment va quedar aturada entre unes pedres sota un pont que donava pas des d’una vora a l’altra d’una gran ciutat, i allí va passar la nit.

Aquella nit va conèixer l’urpa del gel que com un aspre mantell la va cobrir completament.

L’endemà, quin brogit sobre el pont i ella allà encallada i cansada, sense poder-se moure i amb tot de fulles a sobre. Va arribar un pescador i com que li feia nosa, d’un cop de peu la feu anar a l’altra banda del riu.

L’estrella es va posar a plorar.

- Vent, ventet, porta’m a casa.

- On ets que no et veig?

- Aquí, aquí, una mica més avall.

El vent, gran viatger, sabia el que li passava a la pobrissona estrella de l’arbre de Nadal, va bufar i bufar i se la va emportar.

Quin pessigolleig tornar a veure la finestra per on havia sortit. Hi havia una petita escletxa i de pressa es va ficar dins  de casa. Tots els ornaments eren allà, encara no havien guarnit l’arbre i amb una mica de sort no s’haurien adonat de la seva absència.

Quan la mare va anar a buscar els ornaments i la va agafar es va quedar tota parada.

- Vaja!  On vas tota bonyeguda. Nens !! Qui ha jugat amb l’estrella de Nadal?

És el dia abans de la Nit de Nadal, a casa tot és silenci, cap soroll, els nens dins els seus llits esperen l’endemà. L’avet del menjador  s’ha poblat de llumets i l’estrella que brilla al capdamunt està  serena i feliç. S’adona que tot el que anava a buscar a l’altra cantó de la finestra ho té allí, perquè en aquella casa, al cor dels que hi viuen hi ha: muntanyes nevades, pastors, àngels, el nen de l’estable, el riu ...i la lluna d’estiu.

                                                                              

 

 

 

Maria Carme Canadell 

LA BUFANDA

MAI MÉS CAP ALTRA DONA

 

                                  LA BUFANDA

 

L’Anna va deixar la bossa de la compra sobre la taula de la cuina. Es va treure l’abric i la bufanda i va  posar-se les sabatilles. Mentre anava endreçant les coses al seu lloc, va sentir un cop sec al sostre i un plany dolorós.

El cor li va fer un salt. “Una altra vegada, si almenys en Jordi hagués arribat...” No gosava moure’s i escoltava sense ni respirar. Va sentir com si una cosa s’arrossegués per terra i un plor de criatura. Després una veu d’home que deia “Què t’has cregut...”, però no hi va haver cap resposta. Al cap d’un moment es va sentir alguna  cosa que queia per terra i es trencava.

Estava cansada d’aquell terrabastall que dia sí i dia també se sentia al pis de dalt. Ara se sentia música, sempre passava igual, primer el merder i després la música. Potser els  haurien d’avisar, ja n’havien parlat amb el seu home i estaven decidits a fer alguna cosa.

L’Anna gairebé no els coneixia, feia poc que s’havien instal·lat al pis de dalt i només els havia trobat un parell de vegades a l’ascensor. Sabia que ell es deia Eric i que ella es deia Gina, estava escrit a la bústia. Ell era un home amable i educat, molt ben vestit, amb la seva jaqueta de pell  i la seva bufanda. Ella una dona jove, pàl·lida, amb la cabellera clara i  llarga i amb  un ble de cabells que li queia sobre l’ull dret.

En Jordi va obrir la porta i l’Anna va sortir a rebre’l amb un dit als llavis, demanant silenci. Tornaren a escoltar tots dos. Malgrat la música, van sentir un cop que va retrunyir violentament i els plors de la criatura se sentiren molt més forts.

-Déu del cel, què deu passar?- va sospirar l’Anna mirant amb ulls plorosos el sostre.

En Jordi, que ja estava cansat d’aquell daltabaix, sense pensar-s’ho més, va tornar a obrir la porta i va sortir al replà,  pujà per l’escala decidit i trucà a la porta del cinquè primera.

El va obrir l’home. Portava la nena al braç, que anava plorant i sanglotant.

L’home, amb una rialla amable, va explicar que la nena cada dia abans d’anar a dormir feia una rebequeria monumental i que els sabia greu si els havien molestat, i molt finament se’l va treure de sobre.

Era la veritat de la veritat?  L’Anna i en Jordi es van malfiar, les seves explicacions feien tuf de mentida  i es van quedar amb ganes d’explicar el que passava i posar les coses clares. Si tornaven a sentir cap més crit, cap més cop, cap més plor, trucarien als mossos d’esquadra.

L’endemà, l’Anna el va veure al garatge que marxava, amb l’anorac de marca i la bufanda llarga de ratlles blaves. No sabia què pensar. En lloc del cotxe, havia agafat la moto i va marxar com un esperitat.

Quan ell va haver marxat, la Gina va notar que unes manetes li tocaven la cara. La boira que l’envaïa des de feia hores començà a desfer-se. Amb moviments lents va fer lloc a la nena perquè pugés al llit i amb un somriure, la pobra Gina va fer oblidar a la nena tota la por passada. Li feia molt més mal aquella por de la nena que els seus morats i les seves crostes. La nena, amb el caparró amagat en el pit de la mare, li podia sentir els batecs dolorosos del seu cor.

-Déu meu, ajuda’ns- va suplicar la Gina estrenyent la nena amb els seus braços dolorits; de mica en mica, noves forces ompliren el seu malmès i fràgil cos.

Aquella nit, el cel s’havia començat a enfonsar enmig d’una boira espessa quan li va clavar aquell cop de peu al ventre. Va tancar els ulls i es va convertir  en un colom que amb ales de foguera sortia corrents  per la finestra vestit de pena, cridant en silenci, buscant la pau, una branqueta d’olivera, una fulla de menta, una flor, una gota d’esperança. Dins la boira, lava ardent li cremava les entranyes i becs d’ocells  li furgaven les vèrtebres. Estava tota trinxada.

Els blaus se li enfilaven pels braços i la pell assedegada s’obria a la carn sota el coll, als llavis i als ulls malmesos.

Però els llavis havien après a callar. Ni llàgrimes ni plors. Sabia que si plorava   encara cobraria més. La boca tancada, les paraules anul·lades, sense veu, però darrere els ulls hi havia xiscles i udols.

Quan la nena li va tocar la cara amb les manetes, la boira va començar a desfer-se. La nena li va fer petonets als dits amb la seva boca petitona i la mare es va posar a riure, oblidant la seva sort amb el cor ple de pau.

Ja res no la podria aturar, cap més ploranera amagada, s’ho jugaria tot abans no li rebentés  el cap amb qualsevol objecte i llavors plors i esqueles i la nena sense mare. Somnis enderrocats, somnis ofegats, però no, havia arribat el dia, el seu cos sencer ho sabia, tot era a punt, secret i ben amagat, havia d’esperar l’hora.  Havia arribat el dia, marxaria havent dinat tal com ja tenia estudiat. Havia d’aprofitar aquell últim bri de valentia i triar la vida. La vida li pertanyia.

Sortosament no tenia res trencat, la pallissa havia estat més violenta que altres vegades, la tirava a terra, l’aixecava agafada dels cabells i la tornava a estomacar fins que tornava a caure a terra. Tenia una bona ferida al front que s’havia saturat amb steri-strips i estava molt inflada, tenia les mans marcades al coll i sang seca al voltant dels llavis.

Cada dia era pitjor, havia fet tot el que ell deia, havia deixat de veure les amigues, la família, però res, sempre hi havia un nou motiu per a esclafar-li la cara contra les rajoles del bany o per tirar-li la planxa pel cap.

Es va aixecar a poc a poc del llit, gairebé no es podia tenir dreta, però era forta. Va aixecar la nena, la va vestir i van esmorzar. El sol entrava pels finestrals i s’estenia per tota la cuina i el menjador, era un dia esplèndid. Faria un bon dinar, el que a ell li agradava, tenia el congelador ple. I, havent dinat, quan ell tornés cap a la feina, ella i la nena marxarien.

Tot era a punt dins l’armari de la nena. S’hauria acabat el silenci. S’hauria acabat el cop va i el cop ve sense que la gent notés res. Tot estava calculat. Ho havia preparat  amb precisió, com si es tractés d’una presonera de guerra.

Ja gairebé estava a punt d’arribar el seu botxí i la Gina ho tenia tot preparat. Aleshores es va adonar que tenia el mòbil parat, s’havia descuidat de carregar-lo. Déu del cel,  segur que l’Eric havia trucat més d’una vegada, “sembla que ho facis expressament”, li diria només d’entrar a casa.

Tot feia olor del rostit que hi havia al forn, voltat de patates, cebetes i xampinyons, les copes de vidre a punt de posar-hi les boles de gelat de maduixa i iogurt  i ell no arribava. Que estrany! La Gina mesurava la casa d’un cap a l’altre, tot era al seu lloc,  amb l’ordre que ell exigia, sense plantes, sense flors, perquè a ell no li agradaven. Les rajoles, netes i brillants. El terrat, despullat, sense olor de primavera ni el refilet atrevit de cap d’ocell.

Els bons costums

 

Castanyes a punt de torrar sota l’arbre que més m´estimo i que ja va perdent les fulles. Ahir vam torrar castanyes. Avui hi tornarem. Cal conservar els bons costums. 

 

TOT EL QUE VAIG DIR AQUELL DIA, QUAN, APARENTMENT, ENCARA NO HAVIA PASSAT RES

 

QUAN ENCARA, APARENTMENT, NO HAVIA PASSAT RES

Manifest i Parlament  11 de  setembre de 2013 a Sant Vicenç de Torelló

 

 

Santvicentencs. Autoritats que ens representeu.

 

És un honor per a mi poder dir aquestes paraules en un dia tan assenyalat i tan ple de simbolisme com l’11 de Setembre.

Sant Vicenç és un poble actiu i dinàmic, amb una gran riquesa cultural  i acollidor.  I aquests  trets que el caracteritzen, son el fruit dels homes i les dones que el formen. Uns trets que ens representen com a catalans. Catalunya, terra de pas i d’acollida i exemple d’esforç i sacrifici.

 

L’11 de setembre és la memòria, és l’orgull d’un poble combatiu, l’orgull d’un poble que no s’ha rendit ni es rendirà mai. És el record d’aquell 11 de setembre de 1714 en què Barcelona va caure davant les tropes borbòniques després de molts mesos de resistir heroicament el setge.

Aquest va ser l’inici de l’abolició dels drets històrics de Catalunya.

Amb la victòria dels borbons, es va abolir la Generalitat, el Consell de Cent i totes les institucions catalanes i  es va decretar que el castellà fos la llengua dels actes oficials i de l'ensenyament.

El decret de Nova Planta, és la peça clau de l’ uniformisme despersonalitzador que va modificar radicalment tota l’estructura judicial i administrativa de la Nació Catalana. Va implicar la destrucció total de les institucions catalanes i la repressió violenta, en tots els àmbits, contra tothom qui s’havia compromès en la resistència contra les tropes borbòniques. Tota oposició al nou règim fou sufocada sense contemplacions.

 

Però els catalans no es descoratjaren, els seus anhels no es van apaivagar i  lluitaren fidelment per a recuperar el que els definia com a poble i  el poble va renéixer amb consciència de si mateix.

 

Farem un gran pas i recordarem l’època de la dictadura. Des del començament, la dictadura franquista, desplegà tots els seus mecanismes per suprimir la democràcia i les llibertats, tant col·lectives com individuals. El règim franquista va abolir la Generalitat, el Parlament i l’Estatut d’Autonomia. També va prohibir el català i totes les  expressions dels símbols nacionals catalans. Qualsevol manifestació d’identitat catalana era castigada per un estat autoritari que exalçava la figura del general Franco i que pretenia esborrar qualsevol manifestació cultural i lingüística que no encaixés en l’uniformització de " la unidad de España".

Així, doncs, el govern franquista va imposar d’una manera inflexible, l’espanyolització en tots els àmbits de la vida oficial i quotidiana. Per això es va reprimir i perseguir sistemàticament la llengua catalana, amb la voluntat de fer-la desaparèixer i la nostra cultura va esdevenir durament malmesa i castigada. Als nostres escriptors, els va costar molt recuperar el vincle amb el passat silenciat, per arribar a establir amb el present un lligam de normalitat i continuïtat.

Fixem-nos que la llengua és una de les armes més importants i  que sempre utilitzen els que ens volen esclafar com a poble, no tan sols econòmicament sinó traient-li tot el que el que el defineix, la cultura i la llengua. Perquè la llengua és l’ànima d’un poble.

 

 

El llenguatge és una facultat  única  i comuna de l’espècie humana, amb el llenguatge  podem expressar els nostres  pensaments i sentiments, i per a comunicar-nos, utilitzem,

alguna de les, aproximadament, sis mil llengües que hi ha al món.

És difícil establir amb precisió les llengües que hi ha, però segons els geolingüístes, les xifres no solen baixar de les quatre mil cinc-centes i gairebé mai pugen més enllà de les sis mil.

 

Cada llengua va lligada a una cultura, una cultura que deixa les seves empremtes en el lèxic de la llengua. Hem de defensar i conèixer profundament la llengua pròpia, perquè cada llengua té una capacitat definidora de la identitat de l’individu i del grup i hem de  valorar-la i protegir-la.

 

De fet, la situació lingüística del món està vivint un període de recessió accelerada, i hi ha especialistes que han alertat sobre l’extinció ràpida de moltes llengües. Es calcula que al segle XXI, si no hi ha cap canvi, es produirà la desaparició de gairebé la meitat de les llengües existents.

 

Per això quan els catalans reivindiquem la nostra llengua, no ho fem d’una forma arbitrària, sinó que ho fem  perquè sabem que hi ha una realitat lingüística, la dels estats que tendeixen a prioritzar una sola llengua a efectes oficials i posen en perill les altres llengües que no coincideixen amb la seva.

 

Ens hem d’estimar la llengua que fem servir, la que expressa el nostre designi, els nostres sentiments, la nostra opinió, les nostres preguntes i les nostres respostes. Tenim el deure i el privilegi de preservar la nostra llengua, perquè tots necessitem una transmissió oral i una narrativa en la qual ens hi puguem reconèixer i identificar com a poble.

I necessitem una  literatura que tingui un paper fonamental i que per damunt de tot ens porti a aqueta revenja que consisteix en recuperar la memòria, copsar la nostra realitat i recuperar les veus silenciades amb la llengua i el llenguatge.

Desprès d’haver caminat milers i milers de quilòmetres, després que molts catalans s’hagin quedat pel camí sempre tornem al principi.

Actualment, l’hostilitat i l’agressivitat més manifestes cauen sobre nosaltres, de part d’un estat espanyol segur del seu poder, un poder que nosaltres mateixos li hem donat. Un estat  segur de l’efecte de  les seves mentides, amb funció anestesiant, contra una Catalunya arrossegada pels mitjans de comunicació amb una eloqüència que escandalitza, frivolitzant  sobre la nostra llengua i la nostra economia entre amenaces i improperis. I Catalunya  no és un dibuix sobre un mapa, Catalunya som nosaltres, cada un de nosaltres és un tros de terra, que no pot perdre la seva dignitat.

Llavors, és natural que emprenguem una nova lluita pel catalanisme, per la nostra supervivència i el nostre progrés i vulguem assolir la nostra plenitud nacional, amb serenitat, amb fermesa i sense temença, recordant un gloriós passat i esperant un futur més gloriós encara. Un futur lliure i sobirà.

 

Acabo amb les  tres últimes  estrofes d’un poema de Salvador Espriu “Nosaltres tots castellers”

 

Homes, la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.

Agermanem-nos
sota l'esplendorosa
pau d'un llarg dia.

Per servir l'únic
senyor que tots triàvem:

el nostre poble.

Moltes gràcies a tots. Bona Diada Nacional i Visca Catalunya !

 

Maria Carme Canadell Verdaguer, 11 de setembre de 2013

GIRA-SOLS

GIRA-SOLS

 

Ho vaig fer per les nenes. Va començar com una cabana. A tots els nens els agrada tenir una cabana. Ja els havia fet una cabana en un arbre, però volien  una habitació al capdavall del jardí, amb parets que fossin com de veritat i així poder-hi posar mobles. Vam plantar uns metres quadrats amb granes de gira-sol  i a l’agost van créixer les parets de gira-sol. Aleshores van tenir una idea, seria com un menjador secret. Vam posar-hi una taula petita, rodona i cadiretes. Des del començament del jardí ningú pot endevinar que hi ha aquell lloc secret, només es veu és una petita plantació de gira-sols.

Del llibre “noches en el jardin” E.L. Swann. Versió i traducció  Maria Carme Canadell

EN CATALÀ SISPLAU

LLEGEIX SISPLAU, LLEGEIX LLIBRES EN CATALÀ

Tria la posició més còmoda: assegut, estirat, cargolat, ajagut. Ajagut d'esquena, de costat, de panxa a terra. A la butaca, al sofà, al balancí, a la gandula, al puf. A l'hamaca, si en tens una. Al llit, tant se val si és a sobre com a dins. Pots fins i tot posar-te de cap per avall, en posició de ioga. Amb el llibre capgirat, s'entén.

Certament, la posició ideal per llegir no s'acaba de trobar. Temps enrere es llegia dempeus, davant d'un faristol. S'estava acostumat a estar parat dempeus. Hom reposava així quan estava cansat d'anar a cavall. A cavall, ningú no ha pensat mai de llegir-hi; i tanmateix, ara, la idea de llegir assegut a la sella, el llibre recolzat a la crinera del cavall, o bé penjat a les orelles del cavall amb arreus especials, et sembla atractiva. Amb els peus als estreps es deu estar molt còmode per llegir; tenir els peus aixecats és la primera condició per gaudir de la lectura.

Bé, què esperes? Estira les cames, descansa els peus sobre un coixí, sobre dos coixins, sobre els braços del sofà, sobre les orelles de la butaca, sobre la tauleta de te, sobre l'escriptori, sobre el piano, sobre la bola del món. Treu-te les sabates, primer, si vols tenir els peus aixecats; si no, calça-te-les de nou. Ara no et quedis encantat amb les sabates en una mà i el llibre en l'altra.

Si una nit d’hivern un viatger,Italo Calvino

Ser amable

Hi ha persones que pensen que ser amable és ser tou, però ser amable és ser humà. Ser amable és més difícil que ser intel·ligent perquè la intel·ligència és un do i l'amabilitat és una elecció. I ens fa falta molta amabilitat en un món cada vegada més inhumà i més agressiu. Ser amable és tan senzill com acollir i tractar amb bondat i atenció.

Contes confinament

Una barreja d’emocions em travessen mentre acabo el tercer i últim conte del confinament. De mica en mica l’escenari, els colors i els sentiments han anat canviant però la situació que hem viscut ha deixat molt dolor. Tant de bo que no haguem de tornar enrere. Ànims, siguem prudents!

Un ram de llorer

Us ofereixo aquest ram de llorer acabat de tallar. Símbol de triomf i de glòria. Avui també símbol de dol i d’esperança.

Collige virgo roses

La gent s’escapa abans d’hora massa sovint. Així que fem-nos nostra la màxima d’Horaci CARPE DIEM, que també podem llegir en el tòpic del poema d’Ausoni COLLIGE VIRGO ROSAS, joves preneu les roses abans que es marceixin. Valorem les coses petites i la gent que ens envolta perquè no sabem quan s’acabarà  la funció.

Collige virgo, roses

dum flors noves et nova pubes

et memor esto aevumsic properare tuum

Tres roses magnífiques,collides per les petites de casa.

Els lliris que havia plantat la mare

Els lliris que havia plantat la mare. És el primer any que no els podrà veure. Avui, en aquest dia tan especial, el primer diumenge de maig, haurien estat un bonic regal.

EL DIA QUE VAM VISITAR AUSCHWITZ

               EL DIA QUE VAM VISITAR AUSCHWITZ

Com es poden trobar paraules per parlar d’un salvatgisme d’aquest calibre? Per poder parlar d’aquesta visita he trobat molts obstacles amb les paraules, m’hi he hagut de barallar i m’he hagut de relaxar i canviar els adjectius, eren massa aspres, i no fos cas que me n’hagués de penedir.

El dia 26 d’agost, amb en Josep, l’Eduard, la Judit i la nostra amiga polonesa Zofia Kulak, vam visitar el camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, símbol de la barbàrie nazi i del crim contra la humanitat.Un genocidi projectat i planificat fins al detall més insignificant.

Era un dia plujós i ara no sé si el que queia del cel era pluja o llàgrimes de tristesa, dolor i ràbia.

Un calfred, el primer d’uns quants, va recórrer el meu cos al  passar la gran porta on encara es pot llegir: ARBEIT MACHT FREI, “el treball ens fa lliures”, i vaig sentir la punyida, la primera d’unes quantes, que em provocaren aquestes paraules plenes de la crueltat i del sarcasme més esfereïdors.

Al travessar aquella entrada i les tanques electrificades, vam començar a caminar pels mateixos llocs per on van caminar  i per on es van arrossegar milers de persones com nosaltres camí cap a la mort.

Des d’aquell moment un gran respecte es va instal·lat dintre nostre i crec que dintre de tots els visitants dels diferents països que ens trobàvem allà i que com nosaltres es començaven a adonar que els límits de la barbàrie humana van més enllà dels límits de la  nostra imaginació. Ni Dant, amb la seva imaginació exuberant, va plasmar en el seu infern un horror semblant.

Acabàvem de topar-nos amb una realitat que fins aleshores només havíem llegit o pogut veure en pel·lícules i documentals però que de cap manera podien reflectir el que havia succeït.

Durant la visita a Auschwitz I vam anar recorrent els diferents barracons de l’exposició permanent i vam anar coneixent al detall, gràcies a la nostra guia, les condicions infrahumanes en què vivien els presoners. Estances plenes de fotografies d’homes i dones  amb el seu pijama de ratlles blaves i blanques, amb uns ulls temorosos i unes mirades perdudes que cap paraula pot descriure. Vam poder veure les diferents pertinences personals: dues tones de cabells,  munts de sabates de totes les mides  d’homes, dones i nens, maletes amb els noms dels presoners, ulleres, pròtesis de totes menes, robetes i joguines de nens petits, munts d’atuells de cuina i d’higiene  que havien portat per poder començar la nova vida que els havien promès enganyosament i  munts de pots de gas Zyklon B, el gas que posava punt final a la seva vida. Finalment vam poder veure  les cambres de gas i els forns crematoris. I el silenci i un sentiment de profunda tristesa va  planar sobre nosaltres.

Auschwitz II-Birkenau és la desolació. En entrar per la porta per on arribaven els trens, els trens sense tornada, el primer que ens va sorprendre és la immensitat del camp. Una gran esplanada, escenari  real de la destrucció metòdica de milions de persones, un lloc de patiment, del que no podem arribar a veure l’extensió. Després de caminar una bona estona, de visitar els diferents pavellons foscos i tètrics, vam arribar a la cambra de gas i al crematori. El crematori que constava de cinc forns, està destruït perquè els nazis no  volien deixar evidències del mal que  havien fet quan va entrar l’exèrcit soviètic i va poder alliberar milers de persones-esquelets, mig endormiscades que gairebé ni es podien moure
No, cap paraula pot descriure uns fets que cap persona normal pot comprendre i és normal que no comprengui perquè comprendre voldria dir entendre les decisions i les conductes d’ una ferocitat criminal i perversa com tingueren Hitler, Himmler, Goebbels, Eichmann,  Höss i tots els que es deixaren emportar per un odi irracional que travessà totes les barreres existents. Les anècdotes que ens explicava la guia feien tremolar.

Per tant és necessari que coneixem i meditem sobre el que va passar. És vital que aquest genocidi  resti en la memòria de les persones i que mai s’oblidi. Hi ha qui encara vol negar i ocultar... hi ha qui encara voldria  esborrar totes les empremtes dels seus crims i fer-nos veure que tot ha estat una mentida.

Afortunadament va haver-hi supervivents, homes i dones que han explicat  l’autèntica i horrible veritat. Els hi van prendre tot, però els hi van quedar les paraules. També queden moltes empremtes que permeten explicar aquesta veritat d’una manera fidel. És imperatiu explicar a tothom la cruesa de la història  perquè mai més es torni a repetir.

Els supervivents es van assignar l’absoluta necessitat d’explicar a tothom el que havia passat, que tothom ho sabés, tal com ens diu Primo Levi, en Si això és un home.

Els que viviu segurs

a les vostres cases escalfades,

els que trobeu en tornar al vespre

el sopar calent i cares amigues:

Considereu si això és un home,

qui treballa en el fang,

qui no coneix la pau,

qui lliuta per un tros de pa,

qui mor per un sí o per un no.

Considereu si això és una dona,

sense cabells i sense nom,

sense forces per recordar

els ulls buits i el ventre fred

com una granota a l'hivern.

Penseu que això ha passat:

Us confio aquestes paraules.

Graveu-les al vostre cor

quan sigueu a casa o aneu pel vostre carrer,

quan us fiqueu al llit o us lleveu;

repetiu-les als vostres infants.

O que se us ensorri la casa,

la malaltia us impossibiliti,

                                                           els vostres fills us girin la cara.

 Auschwitz-Birkenau és el complex més gran de concentració i exterminació nazi, sota la direcció de SS Rudolf Höss. Els deportats arribaven de tota Europa. Les condicions de transport, d’unes persones considerades de raça inferior (Jueus, gitanos, disminuïts físics o mentals, homosexuals, Polonesos) eren deplorables, amuntegats en vagons segellats, com el bestiar, sense menjar, sense aigua i sense higiene. Quan el viatge durava diversos dies, els més dèbils ja arribaven morts i quan els SS obrien les portes els seus cossos rodolaven per terra. Els que havien sobreviscuts arribaven tan enterbolits i trastornats que no sabien on es trobaven i ni tan sols podien raonar.

Immediatament es feia la selecció i els presoners eren triats segons l’edat, el sexe i la condició física.

Els homes i les dones amb bona condició física i que servien per treballar eren portats a  Auschwitz I. La resta, dones amb infants, persones grans o malaltes les portaven immediatament cap a les cambres de gas. (Auschwitz II-Birkenau).

Per estalviar-se les escenes de pànic, els feien creure que abans d’anar al seu lloc de treball s’havien de dutxar i els feien treure tota la roba i els feien deixar totes les seves pertinences personals, diners, joies... Els donaven un trosset de sabó i els feien entrar a la sala de dutxa. Però en lloc d’aigua, els tiraven llaunes de  Zyklon B, el gas letal utilitzat per a assassinar a milions de persones.

En aquell moment, els crits dels presoners eren esgarrifosos perquè ara sabien el que els estava passant, però al cap d’uns minuts, uns quinze minuts d’agonia, es feia el silenci i la càmera s’obria. Els morts jeien recargolats per tot arreu. Aleshores, els Sonderkommandos, comandaments especials, que eren presoners obligats a participar en aquella horrible matança, eren els encarregats de treure els cossos de les víctimes, i abans de ficar-los al forn crematori, llevar-los-hi les dents d’or, els cabells, fins i tot la pell.

Una fumarel·la pudent, com un núvol de tempesta, escampava  una olor repugnant i asfixiant que feia venir basques. Els forns crematoris anaven nit i dia.

Els altres presoners, amb bones condicions físiques, que de primer d’antuvi s’havien salvat, no tardarien gens a adonar-se de la seva sort. El mateix dia de la seva arribada, homes i dones eren despullats de les seves pertinences, rasurats, vestits amb parracs i tatuats amb un número, havia començat el procés de deshumanització.

La fam, els cops, les males jugades, els càstigs sense sentit, la calor que a l’estiu s’abraonava sobre els seus cossos i el fred extrem a l’hivern que els gelava la sang, el treball inhumà i l’esgotament, els afeblia ràpidament i no vivien gaire més de dos mesos.

I aleshores, de la pell, les dents i el cabell d’aquelles persones, els nazis encara en treien beneficis.

Ara, fem uns minuts de silenci. És el més encertat.