LA BATA DE LLANA

Sóc una bata de llana de color canyella, tinc el coll solapa ribetat amb cinta de passamaneria del mateix color, una butxaca al cantó esquerra a frec del coll i un cinyell repuntat pel darrere de banda a banda de la cintura. Pel cantó de dintre del coll hi tinc una petita beta blanca doblegada on hi ha un número vermell inscrit per cada banda que indica la talla, número 3.

Vaig ser l’ultima de marxar dels prestatges de la botiga, l’última de la meva remesa vull dir.

Quan la dependenta em treia de la capsa, les senyores em miraven amb indiferència i quan la comparaven amb les de color vermell, blau brillant, verd, de quadres vistosos o dibuixos divertits, ja em podien desar.

- No, aquesta no cal que la desplegui, aquest color no m’agrada gaire.

Aleshores em tornaven a desar i cap al prestatge. Era molt avorrit.

Fins que un dia, ja feia molt de temps que no em treien, es veu que el color no tingué massa importància i en deu minuts vaig ser fora de la botiga.

Vaig sortir definitivament de la capsa en una habitació clara i senzilla però molt bonica i unes mans fines de dona m’agafaren i em feren giravoltar.

- Oi que és bonica?

Quina delícia sentir això.

No vaig tardar gaire estona a embolcallar el cos suau i olorós d’un infant ros de pell clara i ulls color de la mel.

Passaren els dies. Els capvespres d’hivern havent sopat i sobre el pijama, abrigava el cos del menut mentre jugava amb el seu germà.    Tot sovint feien escampadissa amb les joguines i gresca de la bona. Les seves veuetes i les seves rialles omplien tota la casa i quan els portaven a dormir tot quedava silent. Aleshores a mi em penjaven darrere la porta de l’habitació on hi havia el dibuix d’una pomera de pomes roges i lluents.

Un dia el nen tenia molta tos i en un dels seus estossecs, un vòmit fastigós em va caure al sobre i em va deixar bruta i amb una olor molt desagradable. Les mans de la dona van descordar-me el cinyell, m’estiraren una màniga, després de l’altra i em deixaren al terra de qualsevol manera. Un pijama verd i groc em caigué a sobre tan galdós com jo. Ens ficaren en una rentadora amb aigua tèbia i sabonosa i després de capbussar-nos una estona sortirem nets, esponjosos i perfumats.

L’endemà, neta i planxada vaig tornar al meu grat ofici.

No havien passat gaires dies quan els dos germanets s’empaitaven esbojarrats pel corredor, el petit m’agafava pel cinyell i d’una estrebada, crasss... el cinyell quedà a la seva maneta rosada i molsuda mentre ell es petava de riure.

Fou llavors que la mare se m’emportà i me’l repuntà ben fort d’una banda a l’altra de la cintura.

Durant tot l’estiu vaig restar tancada immobil dins l’armari, penjada entre dos jerseis blaus de llana i dos impermeables vermells amb botons blancs, tibats i avorrits. Si almenys hagués tingut a prop el pijama verd i groc ens hauríem contat les petits peripècies viscudes amb els nens.

De tant en tant s’obria l’armari i llavors agafaven alguna peça de roba, però a mi no em deixaven sortir. I durant alguns dies l’armari ni s’obrí i el silenci era total.

Quan vaig tornar a sortir de l’armari el nen havia crescut molt i jo no, aleshores van decidir que canviés d’amo.

Abrigar el petit era esgotador, era entremaliat i juganer. Se’m ficava i tot plegat se’m treia d’una revolada. Em tirava enlaire i queia maldestre en els llocs més impensats: sobre el refrigerador, sobre el fruiter, sobre la làmpara de peu. Tot plegat era prou divertit.

Les estacions se succeïen pausadament. Arribà el fred, la neu i el vent. De mica en mica el temps esdevingué més agradable i tornà la calor, el repòs, el tedi de l’estiu i l’enyor. I una altra vegada el fred i l’alegria d’abrigar el nen.

Arribà el desembre i la nit joiosa del Nadal.

Penjada darrere la porta de l’habitació sentia que cantaven mentre feien cagar el tió: “Tió, tió, caga torro, d’avellana i de pinyó...”

Després entraven a resar amb la tieta i l’àvia i tornem-hi.

Acabada la gresca arribà l’hora d’anar a dormir i els nens entraren carregats amb regals i... sorpresa! Cada un portava a la mà una bata de llana nova i llampant. Una de color blau brillant i l’altra de quadres gris clar i blau fosc.

Quin esglai! Que seria de mi?

Passaren els dies i jo seguia penjada darrera la porta.

Un bon dia, la mare em va ficar dins una bossa junt amb el pijama groc i verd i altres peces de roba companyes d’aventures i marxarem de casa.

Ara, penjada al capçal d’un llit de baranes blanques, estufada i amb les mànigues doblegades, espero que el petit que dorm es desperti i es llevi per poder-lo abrigar.

                      

                                                             Maria Carme Canadell Verdaguer

Del llibre Bombolles de Sabó i altres contes (2008)

Bombolles de Sabó

                       BOMBOLLES DE SABÓ

Ja fa anys d’aquell estiu, l’estiu dels meus 15 anys. L’estiu dels meus texans autènticament americans, amb la marca de cuir al darrere que m’havia portat la meva tieta d’un viatge pels Estats Units. Uns texans preciosos, ajustats, genials.

L’estiu que per primera vegada, pel meu sant, m’havien regalat un perfum dins d’una ampolleta de vidre preciosa.

L’estiu que assajava de fer-me una lleu pinzellada de color a les parpelles i que el mirall em tornava una imatge amb la qual em sentia bé.

Només d’acabar el col·legi havíem passat, com cada any, uns dies a la platja amb tota la família, però la resta d’estiu la passaríem al poble.

Jo era una noia tímida, però alegre. Aquell estiu em sentia diferent, em passejava amb les meves amigues com una fada, sense tocar gaire de peus al terra, plena d’inquietuds, de ganes de fugir, de descobrir emocions noves, sentiments nous, una mica cansada de la monotonia i de la formalitat dels meus amics.

A mitjan mes de juliol van arribar una colla d’estiuejants nous a l’hotel del poble. Entre aquells estiuejants hi havia aquell noi de qui parlaven totes les meves amigues i que jo encara no havia vist perquè tot just havia arribat de les vacances familiars. Tenia els cabells d’aram, llargs i llisos que li queien sobre el front i era alt i prim i amb un cos atlètic que feia caure d’esquena. Deien que era un fill de papà amb pela llarga i que s’hi quedaria tot l’estiu. El trobàvem cada dia al matí a la piscina, hi venia sol, perquè amb els nois del poble no s’hi feia i d’estiuejants de la seva edat n’hi havia molt pocs i tots eren de tota la vida, vaja que ho tenia una mica difícil, perquè de fet era una mica massa tibat i pretensiós. Es devia pensar que era qui sap qui o potser es pensava que nosaltres érem uns babaus de poble. De mica en mica, però es va anar fent el simpàtic.

De moment havia conquistat el cor de totes les meves amigues amb la seva mitja rialla. Jo em feia la indiferent, però quan em mirava sentia tot un dringar de campanetes dintre meu. Veritablement, la seva presència donava un altre sentit a les vacances.

Jo també me n’havia mig enamorat, però en secret, cap de les meves amigues ho sospitava i per descomptat, ell tampoc.

Per acabar-ho d’arrodonir ja feia uns quants dies que havent dinat el veia prop de casa amb un cavallet i uns pinzells. Resulta que el noi era un artista.

El podia veure des del jardí mentre llegia estirada en una de les gandules que hi havia al costat de la nostra piscina i que tot dissimuladament havia posat de cara a fora i davant les reixes de la porta.

Un dia calorós de la primera setmana d’agost, quan jo sortia de la piscina del poble i me n’anava cap a casa amb la meva bicicleta, ell va sortir darrere meu i se’m va posar al davant per fer-me parar. Per primera vegada li vaig veure aquells ulls preciosos de mus de xocolata.

- M’han dit que darrere casa teva hi ha un roure centenari i m’agradaria pintar-lo. Em podries acompanyar i ensenyar-me on és? Si ho vols podem quedar aquesta tarda, ja et passaré a buscar.

Oh! Meravella, meravella! El cor em va fer una tombarella impressionant.

Una mica abans de l’hora prevista em vaig començar a arreglar. Em vaig posar una samarreta nova, els texans fantàstics, em vaig desfer la cua de cavall i em vaig pentinar els cabells, estirats i llisos. Quan vaig sentir el timbre, les campanetes del meu cor van dringar totes de cop i vaig sortir de casa com si fos la princesa del sol i de la lluna.

Vam pujar a les bicicletes, ell a la seva últim model i jo a la meva un xic atrotinada. Vam sortir al camí i vam pujar de pressa fins on s’acabava l’asfalt, després vam tombar cap a l’alzinar pel camí que portava al bosc.

De seguida vam entrar en un camí molt més estret sota l’ombratge dels arbres. Aquell era un immens bosc d’alzines i roures altíssims que gairebé no permetien que el sol travessés l’espès fullatge. En arribar a l’esplanada on hi havia “El Roure de la Senyora” vam baixar de la bici i ens vam asseure en una punta de l’immens tronc. Després d’admirar l’arbre una i una altra vegada, molt amable em va dir: “Em presentaré al concurs de pintura que l’ajuntament ha convocat per la Festa Major. M’han dit que la teva mare forma part del jurat i que en realitat ella és la més entesa en el tema i la que la seva decisió és la més important... Li podries parlar de mi. No et sap greu, oi? Guanyar aquest premi seria molt important.”

Va seguir amb aquella xerrameca, el concurs, la pintura i l’important que seria per ell guanyar el premi tenint en compte que per la festa major vindrien els seus amics a passar uns quants dies.

Així que era allò el que li importava... Oh, quina ràbia! Vaig sentir un dolor petitet dintre meu.

No va pensar en cap moment que jo sota la meva aparent fragilitat era decidida i valenta. I no sabia que la meva mare era una dona culta, sensible i intel·ligent però sobretot justa.

Em vaig aixecar, no sé com vaig poder posar un peu davant de l’altra fins agafar la bici. Vaig girar cua i abans  que se n’adonés el vaig deixar allà plantat. Ni tan sols vaig dir res perquè m’hagués sortit una veu mol estranya. Només em volia allunyar d’allí el més ràpidament possible.

- “Escolta, escolta”, em va seguir...

No em vaig parar, voler-ho arreglar no hauria servit de gran cosa i per mi se’n podia anar a pastar fang aquell tòtil. No podia suportar els interessats ni els tramposos.

Vaig travessar el bosc per una drecera, vaig arribar a casa i em vaig estirar sobre l’herba del jardí respirant agitadament i evitant que em tornés a venir al pensament.

Que fràgils que són els sentiments... tan fràgils com les bombolles de sabó.

Aquell estiu no s’acabava mai. Mai com aquells últims dies de vacances vaig enyorar el començament del curs, els llibres nous, i la roba d’hivern.

No podia suportar les meves amigues. Que ridícules les veia.

 - L’has vist avui amb aquest niki de color blau cel...?

A mi aquella dèria m’havia passat de cop. No li trobava cap mena d’atractiu i quan ell intentava apropar-se’m jo tenia unes excuses meravelloses per fer-me fonedissa.

No vaig dir res a ningú, ni a les amigues ni a la mare, vaig guardar-me aquella petita anècdota en aquell indret profund i secret on es guarden aquestes coses, sempre he estat molt reservada.

Jo encara no me n’adonava, però les coses més petites als ulls dels altres et poden marcar unes actituds i uns gustos i jo em vaig immunitzar contra aquella mena d’estúpids per sempre més.

                                                                                                                                               

                                                                                       Maria Carme Canadell Verdaguer

                                                                             

El Roure de la Senyora és un arbre monumental i majestuós, protegit i inventariat per la Generalitat de Catalunya. És un roure centenari de grans proporcions, 15 m. d’alçària, 4 m. de volt de canó i 30 m. de diàmetre de capçada, i pertany a l’espècie Quercus Humilis.

Del llibre Bombolles de Sabó i altres contes (2008)

Flautes i Xiulets

FLAUTES I XIULETS

En un dels carrers més cèntrics de la ciutat hi havia una botiga encantadora. A  l’aparador s’hi podien veure tota mena d’objectes bonics: penjadors, mòbils, llums, titelles, capsetes, collarets, baldufes, estoigs, llapis, ventalls, cotxes, bicicletes, cavalls, marcs per a fotografies, flautes i xiulets.

Aquella botiga era del senyor Eudald, que semblava un vell mariner amb la seva barba i una pipa que solia portar apagada. Darrere de la botiga, el senyor Eudald hi tenia el taller. El taller de l’Eudald feia una olor molt bona de fusta. Treballava sempre, tenia molts encàrrecs per festes i tota mena d’esdeveniments on la gent convidada marxava amb algun record.

L’Eudald era molt amable, sempre tenia a punt un consell i una paraula agradable. Sabia escoltar a tots els seus clients, des de la senyora Eulàlia fins la Cristina. La senyora Eulàlia era una  iaia molt bonica i delicada que anava vestida d’una manera impecable, portava elegants vestits jaqueta que sempre combinava amb les sabates i en tenia de tots colors. La Cristina  tenia sis anys i era un belluguet que li agradava molt dibuixar i fer broma.

De vegades també hi entraven gent que eren com paper de vidre a la botiga i li remenaven i potinejaven tot, ell però, tenia molta paciència.

S’estimava molt aquella botiga. Ara, sense la seva dona, el negoci no anava tant bé. Potser  hauria de llogar una dependenta, però un home que treballava pel seu compte i tal com estaven les coses li aniria molt just poder pagar un sou.

Però no es podia queixar, tenia una bona clientela i era prou feliç treballant la fusta i fent la feina ben feta, només amb això ja en tenia prou.

En aquell carrer n’hi havia moltes botigues i totes molt boniques. Just al davant de la botiga del senyor Eudald hi havia una floristeria, però els propietaris es van jubilar i se la van vendre. Després d’alguns mesos d’obres i remenament van inaugurar una nova botiga.

El senyor Eudald va quedar de pedra picada quan aquell matí va obrir i va veure la festassa que es feia per la inauguració d’aquella botiga de regals tan espaterrant. De seguida es va adonar que li farien  la competència amb coses molt boniques i cares i que aviat es  quedarien amb tota la seva clientela. Aquell va ser un dia de mal passar.

Les setmanes següents van ser molt dolentes. L’Eudald va poder comprovar que les vendes baixaven dia a dia. Un vespre, molt amoïnat, tot pujant les escales que el portaven al seu pis, es va dir que hauria de tancar. Pobre  Eudald, no hi havia pensat mai que podia passar-li allò.

Però la vida de vegades és molt estranya i ell no era l’únic que ho estava passant malament en aquell moment.

L’Espurna era una fada bonica i alegre. El dia que va néixer un grapat d’estrelles es van trobar per donar-li tot un seguit de qualitats: bellesa, humor, optimisme i bon cor. L’Espurna era petitona, gairebé no feia trenta centímetres. Tenia els cabells daurats, els ulls com dues pedres precioses,  les galtones rosades i un somriure que captivava. Les seves ales de papallona de colors grocs, verds, blaus i taronges també eren molt boniques. Parlava el llenguatge de les fades, però també el de qualsevol altra persona que se li posés al davant.

Cada dia anava a escola i ella i totes les seves companyes tenien una mestra que les ensenyava a volar i a dir les paraules exactes per fer alguns encanteris.

- Escolteu-me! Estengueu les ales al vent. Agafeu la vareta amb la mà dreta i espolseu-la enèrgicament!

 I totes les petites fades flap-flap suraven al vent.

 L’Espurna era molt aplicada, però moltes vegades es distreia i s’allunyava del grup. El vent es divertia bufant els seus cabells  i ella aleshores es posava a ballar i a ballar.

La mestra s’enfadava.

- Si no et portes bé  i no deixes de ballar, faré que un cop de vent et llenci contra les roques.

L’Espurna pensava que la mestra, la fada congelada , tenia molt mal humor i de seguida es concentrava en les seves explicacions.

Durant molts dies l’Espurna es va aguantar les ganes de ballar, més ben dit, no gosava ni moure’s i quan el vent passava fent cabrioles es posava tan trista que es creia la fada més desafortunada del món.

Però un dia la remor del vent era tan deliciosa que es va distreure i poc a poc es va posar a  ballar.

Feia uns moviments tant bonics l’Espurna quan ballava, que distreia totes les altres. Totes es quedaven encantades mirant-la mentre giravoltava  i no feien cas a la fada congelada.

- On hi ha mon!, No estic disposada a consentir aquests desaires.

Heu vist mai cap fada enrabiada? Els que n’han vist alguna vegada ja saben que pot ser una cosa espantosa.

De sobte una ratxa de vent fuuuuu!!! s’emportà l’Espurna per llençar-la contra les roques.

Algunes de les seves companyes van córrer per poder-la abastar, però va ser inútil, encara no sabien fer prou màgia per salvar-la.

El vent, alegre i divertit, la va fer voltar i voltar com si estigues en una pista de ball , va bufar el seu cabell que surava i surava i el seu vestit girava i girava al seu voltant fins que es va fer fosc.

El vent, en arribar a la plana va amainar i la va deixar asseguda a l’ampit d’una finestra de pedra en un dels carrers més cèntrics d’aquella bonica ciutat.

Quan l’Eudald es va ficar al llit estava cansat i atabalat. Quin Nadal més trist que tindré aquest any! Va pensar, i va tancar els ulls pensant amb els passats Nadals, amb la botiga plena d’alegria.

Hauré de penjar un cartell dient que ho liquido tot.

Pobre senyor Eudald, amb aquell cartell acabaria de penjar tots els seus somnis, però que podia fer si gairebé no arribava a final de mes?

Tot pensant aquestes coses, l’Eudald no podia dormir. Poc es pensava que una petita fada l’observava des de l’escletxa de la finestra.

Al cap d’una estona, l’Espurna va entrar. La finestra del costat estava oberta i va pensar que sobre l’armari d’aquella habitació on no hi havia ningú s’hi podria instal·lar una magnífica habitació per ella: Un llit cobert amb una vànova de fulles i flors, un mirall, una butaca i una calaixera que ompliria de vestits, i al sobre hi posaria tots els estris necessaris per a posar-se bonica.

Al cap de cinc minuts estava aposentada, però com que no tenia son va anar a fer un tomb  per la casa.

Primer va treure el cap a l’habitació de l’Eudald. Ell, va semblar que sentia un aleteig i que una veueta lleugera com l’aire de la primavera  li deia a l’orella “tranquil Eudald, tot ho arreglarem” i es va adormir.

La casa de l’Eudald li va agradar molt, però el que més li va agradar va ser el taller i la botiga. Va començar a remenar per la botiga, hi havia coses molt boniques, però encara se’n podien fer més de coses i encara més boniques, i aquelles que ja estaven  fetes amb una passada de la seva vareta màgica els hi podia donar un aire diferent.

Va fer lliscar  la seva minúscula vareta sobre cada objecte, un simple tap de suro es convertia en el tap de suro ballarina, un tap de suro rateta, un tap de suro gatet, tamborets, escales,  titelles , nines tots anaren agafant un aire màgic que els feia encantadors.

L’endemà, quan l’Eudald va baixar al taller...Quina sorpresa! Els seus ulls es van topar de seguida amb aquella preciosa fada que  li va voler ensenyar el resultat del seu treball .

Des del primer moment, l’Eudald i al seva diminuta amiga van fer un bon equip. Per a l’Espurna el treball era un joc i per a l’ Eudald la seva salvació. La  gent s’encantava a l’aparador del senyor  Eudald , era impossible passar per allí i no parar-se a badar. Quan algú  volia una cosa deliciosa per regalar, sabia que havia d’anar a Ca l’Eudald.

Això si, els dies que feia una bona ventada eren els preferits de l’Espurna, i  mentre la gent s’afanyava a anar cap a casa perquè el vent els arremangava els vestits, els nuava els cabells i aixecava la pols dels carrers l’Espurna sortia a ballar i ballar, com una baldufa, sense parar i es creia la fada més feliç del món.

                                          Maria Carme Canadell Verdaguer

                                                        Del llibre Bombolles de Sabó  i altres contes ( 2008)