Bombolles de Sabó

                       BOMBOLLES DE SABÓ

Ja fa anys d’aquell estiu, l’estiu dels meus 15 anys. L’estiu dels meus texans autènticament americans, amb la marca de cuir al darrere que m’havia portat la meva tieta d’un viatge pels Estats Units. Uns texans preciosos, ajustats, genials.

L’estiu que per primera vegada, pel meu sant, m’havien regalat un perfum dins d’una ampolleta de vidre preciosa.

L’estiu que assajava de fer-me una lleu pinzellada de color a les parpelles i que el mirall em tornava una imatge amb la qual em sentia bé.

Només d’acabar el col·legi havíem passat, com cada any, uns dies a la platja amb tota la família, però la resta d’estiu la passaríem al poble.

Jo era una noia tímida, però alegre. Aquell estiu em sentia diferent, em passejava amb les meves amigues com una fada, sense tocar gaire de peus al terra, plena d’inquietuds, de ganes de fugir, de descobrir emocions noves, sentiments nous, una mica cansada de la monotonia i de la formalitat dels meus amics.

A mitjan mes de juliol van arribar una colla d’estiuejants nous a l’hotel del poble. Entre aquells estiuejants hi havia aquell noi de qui parlaven totes les meves amigues i que jo encara no havia vist perquè tot just havia arribat de les vacances familiars. Tenia els cabells d’aram, llargs i llisos que li queien sobre el front i era alt i prim i amb un cos atlètic que feia caure d’esquena. Deien que era un fill de papà amb pela llarga i que s’hi quedaria tot l’estiu. El trobàvem cada dia al matí a la piscina, hi venia sol, perquè amb els nois del poble no s’hi feia i d’estiuejants de la seva edat n’hi havia molt pocs i tots eren de tota la vida, vaja que ho tenia una mica difícil, perquè de fet era una mica massa tibat i pretensiós. Es devia pensar que era qui sap qui o potser es pensava que nosaltres érem uns babaus de poble. De mica en mica, però es va anar fent el simpàtic.

De moment havia conquistat el cor de totes les meves amigues amb la seva mitja rialla. Jo em feia la indiferent, però quan em mirava sentia tot un dringar de campanetes dintre meu. Veritablement, la seva presència donava un altre sentit a les vacances.

Jo també me n’havia mig enamorat, però en secret, cap de les meves amigues ho sospitava i per descomptat, ell tampoc.

Per acabar-ho d’arrodonir ja feia uns quants dies que havent dinat el veia prop de casa amb un cavallet i uns pinzells. Resulta que el noi era un artista.

El podia veure des del jardí mentre llegia estirada en una de les gandules que hi havia al costat de la nostra piscina i que tot dissimuladament havia posat de cara a fora i davant les reixes de la porta.

Un dia calorós de la primera setmana d’agost, quan jo sortia de la piscina del poble i me n’anava cap a casa amb la meva bicicleta, ell va sortir darrere meu i se’m va posar al davant per fer-me parar. Per primera vegada li vaig veure aquells ulls preciosos de mus de xocolata.

- M’han dit que darrere casa teva hi ha un roure centenari i m’agradaria pintar-lo. Em podries acompanyar i ensenyar-me on és? Si ho vols podem quedar aquesta tarda, ja et passaré a buscar.

Oh! Meravella, meravella! El cor em va fer una tombarella impressionant.

Una mica abans de l’hora prevista em vaig començar a arreglar. Em vaig posar una samarreta nova, els texans fantàstics, em vaig desfer la cua de cavall i em vaig pentinar els cabells, estirats i llisos. Quan vaig sentir el timbre, les campanetes del meu cor van dringar totes de cop i vaig sortir de casa com si fos la princesa del sol i de la lluna.

Vam pujar a les bicicletes, ell a la seva últim model i jo a la meva un xic atrotinada. Vam sortir al camí i vam pujar de pressa fins on s’acabava l’asfalt, després vam tombar cap a l’alzinar pel camí que portava al bosc.

De seguida vam entrar en un camí molt més estret sota l’ombratge dels arbres. Aquell era un immens bosc d’alzines i roures altíssims que gairebé no permetien que el sol travessés l’espès fullatge. En arribar a l’esplanada on hi havia “El Roure de la Senyora” vam baixar de la bici i ens vam asseure en una punta de l’immens tronc. Després d’admirar l’arbre una i una altra vegada, molt amable em va dir: “Em presentaré al concurs de pintura que l’ajuntament ha convocat per la Festa Major. M’han dit que la teva mare forma part del jurat i que en realitat ella és la més entesa en el tema i la que la seva decisió és la més important... Li podries parlar de mi. No et sap greu, oi? Guanyar aquest premi seria molt important.”

Va seguir amb aquella xerrameca, el concurs, la pintura i l’important que seria per ell guanyar el premi tenint en compte que per la festa major vindrien els seus amics a passar uns quants dies.

Així que era allò el que li importava... Oh, quina ràbia! Vaig sentir un dolor petitet dintre meu.

No va pensar en cap moment que jo sota la meva aparent fragilitat era decidida i valenta. I no sabia que la meva mare era una dona culta, sensible i intel·ligent però sobretot justa.

Em vaig aixecar, no sé com vaig poder posar un peu davant de l’altra fins agafar la bici. Vaig girar cua i abans  que se n’adonés el vaig deixar allà plantat. Ni tan sols vaig dir res perquè m’hagués sortit una veu mol estranya. Només em volia allunyar d’allí el més ràpidament possible.

- “Escolta, escolta”, em va seguir...

No em vaig parar, voler-ho arreglar no hauria servit de gran cosa i per mi se’n podia anar a pastar fang aquell tòtil. No podia suportar els interessats ni els tramposos.

Vaig travessar el bosc per una drecera, vaig arribar a casa i em vaig estirar sobre l’herba del jardí respirant agitadament i evitant que em tornés a venir al pensament.

Que fràgils que són els sentiments... tan fràgils com les bombolles de sabó.

Aquell estiu no s’acabava mai. Mai com aquells últims dies de vacances vaig enyorar el començament del curs, els llibres nous, i la roba d’hivern.

No podia suportar les meves amigues. Que ridícules les veia.

 - L’has vist avui amb aquest niki de color blau cel...?

A mi aquella dèria m’havia passat de cop. No li trobava cap mena d’atractiu i quan ell intentava apropar-se’m jo tenia unes excuses meravelloses per fer-me fonedissa.

No vaig dir res a ningú, ni a les amigues ni a la mare, vaig guardar-me aquella petita anècdota en aquell indret profund i secret on es guarden aquestes coses, sempre he estat molt reservada.

Jo encara no me n’adonava, però les coses més petites als ulls dels altres et poden marcar unes actituds i uns gustos i jo em vaig immunitzar contra aquella mena d’estúpids per sempre més.

                                                                                                                                               

                                                                                       Maria Carme Canadell Verdaguer

                                                                             

El Roure de la Senyora és un arbre monumental i majestuós, protegit i inventariat per la Generalitat de Catalunya. És un roure centenari de grans proporcions, 15 m. d’alçària, 4 m. de volt de canó i 30 m. de diàmetre de capçada, i pertany a l’espècie Quercus Humilis.

Del llibre Bombolles de Sabó i altres contes (2008)