LA BATA DE LLANA

Sóc una bata de llana de color canyella, tinc el coll solapa ribetat amb cinta de passamaneria del mateix color, una butxaca al cantó esquerra a frec del coll i un cinyell repuntat pel darrere de banda a banda de la cintura. Pel cantó de dintre del coll hi tinc una petita beta blanca doblegada on hi ha un número vermell inscrit per cada banda que indica la talla, número 3.

Vaig ser l’ultima de marxar dels prestatges de la botiga, l’última de la meva remesa vull dir.

Quan la dependenta em treia de la capsa, les senyores em miraven amb indiferència i quan la comparaven amb les de color vermell, blau brillant, verd, de quadres vistosos o dibuixos divertits, ja em podien desar.

- No, aquesta no cal que la desplegui, aquest color no m’agrada gaire.

Aleshores em tornaven a desar i cap al prestatge. Era molt avorrit.

Fins que un dia, ja feia molt de temps que no em treien, es veu que el color no tingué massa importància i en deu minuts vaig ser fora de la botiga.

Vaig sortir definitivament de la capsa en una habitació clara i senzilla però molt bonica i unes mans fines de dona m’agafaren i em feren giravoltar.

- Oi que és bonica?

Quina delícia sentir això.

No vaig tardar gaire estona a embolcallar el cos suau i olorós d’un infant ros de pell clara i ulls color de la mel.

Passaren els dies. Els capvespres d’hivern havent sopat i sobre el pijama, abrigava el cos del menut mentre jugava amb el seu germà.    Tot sovint feien escampadissa amb les joguines i gresca de la bona. Les seves veuetes i les seves rialles omplien tota la casa i quan els portaven a dormir tot quedava silent. Aleshores a mi em penjaven darrere la porta de l’habitació on hi havia el dibuix d’una pomera de pomes roges i lluents.

Un dia el nen tenia molta tos i en un dels seus estossecs, un vòmit fastigós em va caure al sobre i em va deixar bruta i amb una olor molt desagradable. Les mans de la dona van descordar-me el cinyell, m’estiraren una màniga, després de l’altra i em deixaren al terra de qualsevol manera. Un pijama verd i groc em caigué a sobre tan galdós com jo. Ens ficaren en una rentadora amb aigua tèbia i sabonosa i després de capbussar-nos una estona sortirem nets, esponjosos i perfumats.

L’endemà, neta i planxada vaig tornar al meu grat ofici.

No havien passat gaires dies quan els dos germanets s’empaitaven esbojarrats pel corredor, el petit m’agafava pel cinyell i d’una estrebada, crasss... el cinyell quedà a la seva maneta rosada i molsuda mentre ell es petava de riure.

Fou llavors que la mare se m’emportà i me’l repuntà ben fort d’una banda a l’altra de la cintura.

Durant tot l’estiu vaig restar tancada immobil dins l’armari, penjada entre dos jerseis blaus de llana i dos impermeables vermells amb botons blancs, tibats i avorrits. Si almenys hagués tingut a prop el pijama verd i groc ens hauríem contat les petits peripècies viscudes amb els nens.

De tant en tant s’obria l’armari i llavors agafaven alguna peça de roba, però a mi no em deixaven sortir. I durant alguns dies l’armari ni s’obrí i el silenci era total.

Quan vaig tornar a sortir de l’armari el nen havia crescut molt i jo no, aleshores van decidir que canviés d’amo.

Abrigar el petit era esgotador, era entremaliat i juganer. Se’m ficava i tot plegat se’m treia d’una revolada. Em tirava enlaire i queia maldestre en els llocs més impensats: sobre el refrigerador, sobre el fruiter, sobre la làmpara de peu. Tot plegat era prou divertit.

Les estacions se succeïen pausadament. Arribà el fred, la neu i el vent. De mica en mica el temps esdevingué més agradable i tornà la calor, el repòs, el tedi de l’estiu i l’enyor. I una altra vegada el fred i l’alegria d’abrigar el nen.

Arribà el desembre i la nit joiosa del Nadal.

Penjada darrere la porta de l’habitació sentia que cantaven mentre feien cagar el tió: “Tió, tió, caga torro, d’avellana i de pinyó...”

Després entraven a resar amb la tieta i l’àvia i tornem-hi.

Acabada la gresca arribà l’hora d’anar a dormir i els nens entraren carregats amb regals i... sorpresa! Cada un portava a la mà una bata de llana nova i llampant. Una de color blau brillant i l’altra de quadres gris clar i blau fosc.

Quin esglai! Que seria de mi?

Passaren els dies i jo seguia penjada darrera la porta.

Un bon dia, la mare em va ficar dins una bossa junt amb el pijama groc i verd i altres peces de roba companyes d’aventures i marxarem de casa.

Ara, penjada al capçal d’un llit de baranes blanques, estufada i amb les mànigues doblegades, espero que el petit que dorm es desperti i es llevi per poder-lo abrigar.

                      

                                                             Maria Carme Canadell Verdaguer

Del llibre Bombolles de Sabó i altres contes (2008)