Flautes i Xiulets

FLAUTES I XIULETS

En un dels carrers més cèntrics de la ciutat hi havia una botiga encantadora. A  l’aparador s’hi podien veure tota mena d’objectes bonics: penjadors, mòbils, llums, titelles, capsetes, collarets, baldufes, estoigs, llapis, ventalls, cotxes, bicicletes, cavalls, marcs per a fotografies, flautes i xiulets.

Aquella botiga era del senyor Eudald, que semblava un vell mariner amb la seva barba i una pipa que solia portar apagada. Darrere de la botiga, el senyor Eudald hi tenia el taller. El taller de l’Eudald feia una olor molt bona de fusta. Treballava sempre, tenia molts encàrrecs per festes i tota mena d’esdeveniments on la gent convidada marxava amb algun record.

L’Eudald era molt amable, sempre tenia a punt un consell i una paraula agradable. Sabia escoltar a tots els seus clients, des de la senyora Eulàlia fins la Cristina. La senyora Eulàlia era una  iaia molt bonica i delicada que anava vestida d’una manera impecable, portava elegants vestits jaqueta que sempre combinava amb les sabates i en tenia de tots colors. La Cristina  tenia sis anys i era un belluguet que li agradava molt dibuixar i fer broma.

De vegades també hi entraven gent que eren com paper de vidre a la botiga i li remenaven i potinejaven tot, ell però, tenia molta paciència.

S’estimava molt aquella botiga. Ara, sense la seva dona, el negoci no anava tant bé. Potser  hauria de llogar una dependenta, però un home que treballava pel seu compte i tal com estaven les coses li aniria molt just poder pagar un sou.

Però no es podia queixar, tenia una bona clientela i era prou feliç treballant la fusta i fent la feina ben feta, només amb això ja en tenia prou.

En aquell carrer n’hi havia moltes botigues i totes molt boniques. Just al davant de la botiga del senyor Eudald hi havia una floristeria, però els propietaris es van jubilar i se la van vendre. Després d’alguns mesos d’obres i remenament van inaugurar una nova botiga.

El senyor Eudald va quedar de pedra picada quan aquell matí va obrir i va veure la festassa que es feia per la inauguració d’aquella botiga de regals tan espaterrant. De seguida es va adonar que li farien  la competència amb coses molt boniques i cares i que aviat es  quedarien amb tota la seva clientela. Aquell va ser un dia de mal passar.

Les setmanes següents van ser molt dolentes. L’Eudald va poder comprovar que les vendes baixaven dia a dia. Un vespre, molt amoïnat, tot pujant les escales que el portaven al seu pis, es va dir que hauria de tancar. Pobre  Eudald, no hi havia pensat mai que podia passar-li allò.

Però la vida de vegades és molt estranya i ell no era l’únic que ho estava passant malament en aquell moment.

L’Espurna era una fada bonica i alegre. El dia que va néixer un grapat d’estrelles es van trobar per donar-li tot un seguit de qualitats: bellesa, humor, optimisme i bon cor. L’Espurna era petitona, gairebé no feia trenta centímetres. Tenia els cabells daurats, els ulls com dues pedres precioses,  les galtones rosades i un somriure que captivava. Les seves ales de papallona de colors grocs, verds, blaus i taronges també eren molt boniques. Parlava el llenguatge de les fades, però també el de qualsevol altra persona que se li posés al davant.

Cada dia anava a escola i ella i totes les seves companyes tenien una mestra que les ensenyava a volar i a dir les paraules exactes per fer alguns encanteris.

- Escolteu-me! Estengueu les ales al vent. Agafeu la vareta amb la mà dreta i espolseu-la enèrgicament!

 I totes les petites fades flap-flap suraven al vent.

 L’Espurna era molt aplicada, però moltes vegades es distreia i s’allunyava del grup. El vent es divertia bufant els seus cabells  i ella aleshores es posava a ballar i a ballar.

La mestra s’enfadava.

- Si no et portes bé  i no deixes de ballar, faré que un cop de vent et llenci contra les roques.

L’Espurna pensava que la mestra, la fada congelada , tenia molt mal humor i de seguida es concentrava en les seves explicacions.

Durant molts dies l’Espurna es va aguantar les ganes de ballar, més ben dit, no gosava ni moure’s i quan el vent passava fent cabrioles es posava tan trista que es creia la fada més desafortunada del món.

Però un dia la remor del vent era tan deliciosa que es va distreure i poc a poc es va posar a  ballar.

Feia uns moviments tant bonics l’Espurna quan ballava, que distreia totes les altres. Totes es quedaven encantades mirant-la mentre giravoltava  i no feien cas a la fada congelada.

- On hi ha mon!, No estic disposada a consentir aquests desaires.

Heu vist mai cap fada enrabiada? Els que n’han vist alguna vegada ja saben que pot ser una cosa espantosa.

De sobte una ratxa de vent fuuuuu!!! s’emportà l’Espurna per llençar-la contra les roques.

Algunes de les seves companyes van córrer per poder-la abastar, però va ser inútil, encara no sabien fer prou màgia per salvar-la.

El vent, alegre i divertit, la va fer voltar i voltar com si estigues en una pista de ball , va bufar el seu cabell que surava i surava i el seu vestit girava i girava al seu voltant fins que es va fer fosc.

El vent, en arribar a la plana va amainar i la va deixar asseguda a l’ampit d’una finestra de pedra en un dels carrers més cèntrics d’aquella bonica ciutat.

Quan l’Eudald es va ficar al llit estava cansat i atabalat. Quin Nadal més trist que tindré aquest any! Va pensar, i va tancar els ulls pensant amb els passats Nadals, amb la botiga plena d’alegria.

Hauré de penjar un cartell dient que ho liquido tot.

Pobre senyor Eudald, amb aquell cartell acabaria de penjar tots els seus somnis, però que podia fer si gairebé no arribava a final de mes?

Tot pensant aquestes coses, l’Eudald no podia dormir. Poc es pensava que una petita fada l’observava des de l’escletxa de la finestra.

Al cap d’una estona, l’Espurna va entrar. La finestra del costat estava oberta i va pensar que sobre l’armari d’aquella habitació on no hi havia ningú s’hi podria instal·lar una magnífica habitació per ella: Un llit cobert amb una vànova de fulles i flors, un mirall, una butaca i una calaixera que ompliria de vestits, i al sobre hi posaria tots els estris necessaris per a posar-se bonica.

Al cap de cinc minuts estava aposentada, però com que no tenia son va anar a fer un tomb  per la casa.

Primer va treure el cap a l’habitació de l’Eudald. Ell, va semblar que sentia un aleteig i que una veueta lleugera com l’aire de la primavera  li deia a l’orella “tranquil Eudald, tot ho arreglarem” i es va adormir.

La casa de l’Eudald li va agradar molt, però el que més li va agradar va ser el taller i la botiga. Va començar a remenar per la botiga, hi havia coses molt boniques, però encara se’n podien fer més de coses i encara més boniques, i aquelles que ja estaven  fetes amb una passada de la seva vareta màgica els hi podia donar un aire diferent.

Va fer lliscar  la seva minúscula vareta sobre cada objecte, un simple tap de suro es convertia en el tap de suro ballarina, un tap de suro rateta, un tap de suro gatet, tamborets, escales,  titelles , nines tots anaren agafant un aire màgic que els feia encantadors.

L’endemà, quan l’Eudald va baixar al taller...Quina sorpresa! Els seus ulls es van topar de seguida amb aquella preciosa fada que  li va voler ensenyar el resultat del seu treball .

Des del primer moment, l’Eudald i al seva diminuta amiga van fer un bon equip. Per a l’Espurna el treball era un joc i per a l’ Eudald la seva salvació. La  gent s’encantava a l’aparador del senyor  Eudald , era impossible passar per allí i no parar-se a badar. Quan algú  volia una cosa deliciosa per regalar, sabia que havia d’anar a Ca l’Eudald.

Això si, els dies que feia una bona ventada eren els preferits de l’Espurna, i  mentre la gent s’afanyava a anar cap a casa perquè el vent els arremangava els vestits, els nuava els cabells i aixecava la pols dels carrers l’Espurna sortia a ballar i ballar, com una baldufa, sense parar i es creia la fada més feliç del món.

                                          Maria Carme Canadell Verdaguer

                                                        Del llibre Bombolles de Sabó  i altres contes ( 2008)