ELS TRES VIATGERS

                                

Aquí em teniu llegint el conte “Els tres viatgers”. Aquell dia tenia un públic molt especial i agraït que  em va rebre amb joia i m’escoltava amb molta atenció. La sala era plena de vivències, records, sofriments, fortalesa i alegria. Era plena de  pau i de paraules, i d’ulls resplendents amb la innocència dels nens. I jo vaig tenir el plaer de gaudir de la seva companyia.

 

 ELS TRES VIATGERS

Aquesta història va començar la nit del dia 24 de desembre, en una antiga masia reformada com a casa de turisme rural, a menys d’un quilòmetre d’un poblet de la Cerdanya. Es deia L’alberg del Cedre, perquè just al davant de la casa hi havia un cedre immens que aquells dies al mig de les seves fulles, hi lluïen un munt de llumets.

Havia nevat durant tot el dia i encara ho feia. Les volves de neu queien  grosses i esponjoses a l’altra cantó de la finestra i el cel s’havia tornat molt blau. Una estrella viatjava molt lentament cap a la carena.

Tota la família de la casa eren asseguts a taula: els pares, els avis, els nens i també la tieta i els cosins que  havien anat a passar-hi les festes. Era la nit de Nadal i només hi havia quatre hostes: dos matrimonis grans que seien a la taula del costat.  Se sentia el crepitar de la llenya a la llar de foc mentre menjaven els galets farcits.

De sobte, el timbre va sonar estrepitosament.

Tres viatgers molt cansats i coberts de neu buscaven aixopluc .Tenien les cares colrades pel sol. Havien passat per moltes ciutats, per molts poblets,  per davant d’ hotels luxosos i per hotels senzills, per fondes i albergs però no es decidien a aturar-se. Portaven neu al damunt perquè mentre caminaven els agradava mirar les estrelles i anaven a poc a poc. Quan van veure aquella casa es van dir: “ No podem trobar res millor”. L’havien triada perquè des de fora s’hi endevinava aquella olor tan especial del Nadal.

Tan bon punt van estar  instal·lats a les seves habitacions  van baixar a sopar.

Van repetir l’escudella de galets i li van dir a la noia que els servia que mai havien menjat res de tan bo ni tant delicat.

Aquells dies, curts i freds, els tres viatgers s’aixecaven de bon matí, esmorzaven i ben equipats i ben calçats sortien a caminar. Avançaven feixugament, amb bastons a les mans. Tret de la neu que relliscava i queia dels arbres i d’alguna branca que cruixia, tot era completament en calma.

Dinaven frugalment i es retiraven a les seves habitacions. “Deuen ser tres jubilats que no tenen amb qui passar les festes”, es deien entre ells la família que portava l’alberg.

Tota la tarda la passaven treballant davant els seus ordinadors portàtils. Rebien noves de tot el món i ells també n’enviaven.

A l’hora de sopar, els tres viatgers  escoltaven dissimuladament les converses de la taula familiar. La vetllada era llarga i ells no es perdien res del que deien, sobretot del que deien els nens.

La petita Júlia estava preocupada.

- Mare, estàs segura que els reis sabran que som aquí ? Com  trobaran aquest lloc?

L’avi de seguida responia:

- Ui, no crec que als reis els hagin passat per alt les noves tecnologies i, a més, els patges ja s’ocupen d’aquestes coses. Jo aquesta mateixa tarda he sentit com passaven pel camí del bosc, encara sembla que sento les seves petjades:  patrip, patrap, patrip, patrap.

La mare de la Júlia, la Carol, s’enfadava.

- Au, pare, no sé com els pots omplir el cap amb totes aquestes bajanades. A mi els reis no em van portar gairebé mai el que els vaig demanar. Dels set als deu anys, cada any  els vaig demanar uns patins i encara els espero.

 - Vinga, Carol,  no et queixis. Tenies uns regals preciosos i, a més, els reis es poden equivocar, tenen tanta feina aquests dies...

 La Carol ja no creia en les festes i per descomptat en els reis, una espantosa tristesa    s’havia instal·lat dintre seu, feia poc que s’havia separat del seu marit i aquell mal tràngol havia accentuat el seu sentit crític contra les festes  i només hi veia la part negativa.

Però els nens, quines carones més vives. Les paraules de l’avi voleiaven al seu voltant com ales de papallona. Quin estrèpit de rialles emergia d’on ells es trobaven, quantes il·lusions, el dia dels reis s’acostava i ells ja tenien la carta feta i els fanalets a punt.

A la nit, els tres viatgers miraven pacientment  les estrelles.

El dia cinc de gener es va despertar clar i fred. El dia abans, els tres viatgers havien pagat el compte i abans que no es despertés ningú van marxar. En instants, gairebé en el mateix temps que es tarda en tancar i obrir els ulls van sortir de l’alberg,  aquell dia anaven amb vestits sumptuosos.

Els patges varen fer agenollar els camells. Ells tres  hi van pujar. Ningú els va veure marxar.  Van  desaparèixer ràpidament entre la neu camí enllà.

Havien vingut a passar aquells dies a l’alberg perquè es volien jubilar i no sabien com fer-ho. Havien reposat i també havien enviat correus a tots els reis del món demanant si els podien substituir en la seva tasca, però tot havien estat excuses.

Els reis actuals estaven massa pendents dels periodistes i de les cadenes de televisió. Tenien por de sortir a les primeres pàgines de la premsa internacional, i que algú els conegués i, la veritat, aquells dies el que volien era passar-los esquiant als llocs de moda.

Malgrat el seu cansament, els ulls de tots tres  brillaven de felicitat, anaven amb les senalles carregades de joguines i de somnis. Si es jubilaven com ho farien l’ Eloi, la Júlia, l’Anna, en Pau, la Maria, en Miquel, l’Eduard, en Nil, la Carla, l’Alba... i tots aquells nens que havien vist la seva estrella ?

Sobre la taula del menjador hi van deixar un paquet que deia:

                                                          “Carol, aquí tens un petit present 

                                                           i pots estar ben segura que t’estimen

                                                                   els tres reis de l’ Orient”

Inspirat en el conte “Els tres viatgers” el poeta i músic Miquel Soler va escriure i musicar aquesta bonica cançó:

ELS TRES REIS 

En MELCIOR va amb “sabatilles”

perquè li fa mal un peu.

L’àcid úric li fa “gota”

i un dolor que no s’hi veu.

Tot i això cap al Desembre

ell es posa a caminar...

Que un minyó està a punt de néixer,

no hi voldria pas faltar.

En GASPAR va amb genolleres,

que li fa figa el genoll.

Se li enrampa el peu esquerra

i al dret hi té un ull de poll.

Tot i això cap al Desembre

ell es posa a caminar...

Que un minyó està a punt de néixer,

no hi voldria pas faltar.

BALTASAR pateix lumbàlgia

de tant cavalcar el camell.

Fa servir “ibuprofenus”

per una hèrnia de clatell.

Tot i això cap al Desembre

ell es posa a caminar...

Que un minyó està a punt de néixer,

no hi voldria pas faltar.

No ho sabeu, però ja fa dies

Van venint a poc a poc.

D’estona a estona reposen

Allà al banc del “si no fos”.

I cada any per aquestes dates

ells emprenen el camí.

I arriben en justa hora

a adorar Jesús diví.