divendres, 23 de desembre del 2016

AQUELLA NIT DE NADAL






AQUELLA NIT DE NADAL





Ja feia estona que la Núria era a la cuina ajudant la seva mare a enllestir el sopar. Tota la casa feia una olor molt bona de brou,  rostit i altres delícies que menjarien per sopar. Quina olor de Nadal... Quin mal que feia pensar en els que no podrien gaudir d’un plat a taula o de l’escalfor d’una abraçada.
Mentrestant, en Quim, el germà de la Núria, només feia que enredar i rondinar. La Núria estava una mica cansada d’en Quim. Quan ella i la mare no se n’adonaven ja tornava a seure al sofà, però prou que es menjaria els galets  i el pollastre farcit de cansalada, bolets, prunes i pinyons que s’anava daurant al forn.
Ja feia estona que havien  parat curosament la taula i ella i la mare havien posat un rètol ben posadet sobre el tovalló amb el nom de cadascú. En total serien dotze, un més que els altres anys perquè la mare i la Núria havien convidat a sopar  la senyora Clàudia, la veïna del davant.
En Quim estava molt enfadat perquè no li agradava gens ni mica que la senyora Clàudia s’assegués a la taula a sopar.
La senyora Clàudia vivia sola, davant per davant de casa seva i de vegades ajudava la Núria en l’assignatura de català. La senyora Clàudia era professora de català, feia molts anys que estava jubilada, però ajudava a tothom qui li ho demanava i sense cobrar res.
La mare, sempre els deia que la senyora Clàudia era molt bona persona  i que sort n’havia tingut quan eren més petits perquè moltes vegades havia vingut a cuidar-los quan estaven malalts i ella havia de marxar a treballar.
La Núria n’estava molt de la senyora Clàudia, però en Quim moltes vegades esperava que la senyora Clàudia sortís a la finestra i aleshores amb una pistola imaginària, apuntava i feia Pum! Pum! Pum!, i la senyora Clàudia tornava a tancar la finestra ben de pressa i quan el veia li feia una cara ben seriosa.
El pare sempre el renyava. “On s’ha vist un nen que apunta a una veïna? Això  no es fa ni per jugar. No et fa vergonya”?
La mare va tirar els galets farcits dins el brou, senyal que aviat començarien a arribar els tiets, els cosins i l’àvia. Ah!, i la senyora Clàudia.
I de sobte, riiing, riiing i la casa es va anar omplint de rialles i petons, paquets embolicats amb colors brillants,  coca, ampolles de cava i  torrons.
S’assegueren. La taula era llarga, a un cap hi havia l’àvia, a cada banda els tiets i després els pares, la senyora Clàudia, la Núria, en Quim i els tres cosins.
Van començar a menjar els galets i la senyora Clàudia va dir:
-Aquesta és una nit de miracles.
Els nens es van posar a riure i la Núria va clavar un cop de peu al seu germà i un cop de colze a la seva cosina.
-Sí, - va continuar la senyora Clàudia- recordo especialment un Nadal de quan jo tenia si fa no fa la vostra edat. Era el primer Nadal després de la guerra i feia un fred que pelava. El menjar escassejava i encara estàvem mig morts de por. Dintre nostre encara sentíem aquell Pum! Pum! Pum! dels trets i les bombes i qualsevol cosa ens espantava.
En Quim es va posar vermell i no treia la vista del plat i la Núria i els cosins van començar a escoltar la senyora Clàudia  amb curiositat.
-Cada dia menjàvem patates o farinetes de blat de moro només bullides amb una mica de sal i aquell dia no hi havia res més. Era mig dia i feia un fred que tallava la pell. Jo i la meva àvia seiem  a la cuina al costat del foc a terra pelant patates. La mare havia anat a buscar aigua al pou que hi  havia al pati i el pare havia anat a buscar llenya. Aleshores  van picar a la porta amb uns cops molt forts i l’àvia va fer un salt a la cadira i es va tornar més blanca que la neu. Nosaltres teníem un secret, teníem un refugiat amagat a dalt al graner i teníem por que ens el descobrissin, tenir un refugiat era un risc. Hi havia una veïna que era molt xafardera i xerrava tot el que passava al poble, espiava tothom i també en treia profit. Si hagués sospitat que teníem aquell home a casa ens hauria venut. Deien que s’havia omplert les butxaques defensant la pàtria espanyola.
- Ui! Ja veig que aquest és un Nadal amb tots els ets i uts, un nadal amb conte i tot- va dir el pare.
Com que els nens estaven pendents del que deia la senyora Clàudia, aquesta va continuar.
- L’àvia va anar a obrir la porta tot tremolant però era una dona valenta i va fer el cor fort i va somriure a aquell parell de falangistes grossos i arrogants que li feien tantes  preguntes. Van entrar a la cuina com si fossin a casa seva i mentre un s’asseia a taula i ens mirava amb sorna, l’altre ho va anar regirant tot i punxava tot el que trobava amb la baioneta.
En Quim tenia la boca oberta. Estava tan atent al que explicava la senyora Clàudia que tenia la cullera suspesa als dits i ni es recordava de menjar.
-Au vinga, no deixis refredar aquests galets- va dir la senyora Clàudia mirant en Quim.
En Quim va ficar-se la cullera a la boca i es va afanyar a acabar-se tot el que tenia al plat.
-I que més va passar? –van demanar els cosins tots tres a l’hora.
-Al cap de poca estona el que ho capgirava tot va sortir del rebost amb una llonganissa esquifida que el pare havia aconseguit i havia guardat com un tresor i en secret per aquella nit. Se la van menjar davant nostre i quan se la van haver acabada van marxar.
- Uf! Quina sort! -vam dir tots plegats i vam respirar. Ja començàvem a tenir el cor encongit.
- Quins homes més dolents- va dir la meva cosina petita.
- Però no havien acabat de passar la porta que de sobte van tornar a entrar. “Que hi teniu al graner?” L’àvia tremolava de por i de ràbia “Poca cosa i quatre rates”-va respondre . A mi em flaquejaven les cames. Pobres de nosaltres, estàvem perduts. Si descobrien el nostre refugiat,  segur que se l’endurien i l’afusellarien i a nosaltres també ens tocaria el rebre.
Mentre els grans anaven fent la seva xerinola, la senyora Clàudia ja s’havia ficat en Quim a la butxaca i els cosins se l’escoltaven totalment embadalits.
- La vella escala de fusta que pujava del graner grinyolava sota el pes de les sabatasses d’aquells homes. Jo mirava aterrida  la lleixa que hi havia al costat de la xemeneia. Allà hi havia la llibreta on el nostre refugiat m’ensenyava a fer les lletres i a llegir.
La senyora Clàudia va fer una pausa per acabar-se els galets perquè la mare ja començava a servir el pollastre i en Quim, impacient va preguntar:
- I que va passar, el van trobar?
- No, no el van trobar, el nostre refugiat era prim i s’havia amagat sobre una biga de fusta que travessava el graner de dalt a baix. Van donar un cop d’ull i no van veure res que els  fes peça. El que manava va cridar: “Va, anem, no perdem més el temps”. I van marxar. 
A mi em sembla que en Quim mai havia passat tanta estona sense moure ni peu ni cama i sense dir ni piu. La senyora Clàudia li va posar la mà a l’espatlla.
- Al cap d’un parell d’hores, va arribar un cosí de la mare que vivia a pagès amb un sac a l’esquena. Ben amagat hi portava un pollastre, botifarra, cansalada,  formatge i fins i tot una ampolla de vi. Aquella Nit de Nadal, ben tancats a casa, nosaltres i el nostre refugiat vam oblidar la fam, el fred i la guerra. I fins i tot a mi em van donar un gotet de vi, no n’havia begut mai i el vaig trobar boníssim.
Aleshores la senyora Clàudia es va posar a riure i nosaltres també.
- I al refugiat que li va passar?
- El refugiat que era un parent de lluny del pare, va poder tornar a casa. I com que a casa seva tenien diners,  ens vam recompensar i amb el seu ajut vam poder tirar endavant i el temps va anar passant i tot es va anar posant al seu lloc i cada Nadal ens enviaven torrons i coses bones per menjar.
Quan la mare va anar cap a la cuina a buscar els postres, en Quim la va seguir.
-Mare, m’agradaria que li regaléssim alguna cosa a la senyora Clàudia.
La mare va quedar parada i li va dir que ja hi havíem pensat, que ja li havíem comprat una bufanda molt bonica i que ja li donarien havent sopat a l’hora de fer cagar el tió. Ai, aquell nen que devia tramar?
-A mi m’agradaria regalar-li una altra cosa. Ha quedat paper d’embolicar?
I en Quim va anar a buscar el paper de regal, va tancar la porta de la cuina  i va embolicar una ampolla de vi, aquella tan cara que havia comprat el pare a la fira de l’avet i a sobre hi va posar amb lletres ben grosses “per la senyora Clàudia” i la va posar al costat dels altres regals.
Ja ho havia dit la senyora Clàudia en començar el sopar. Aquella era una nit de miracles.



Maria Carme Canadell

Nadal 2016



NOMÉS TENIA DOTZE ANYS




NOMÉS TENIA DOTZE ANYS






Només tenia dotze anys. El seu pare es va morir i aquell fet va marcar la seva vida i tot el que passava al seu voltant. Amb el seu pare va marxar tot el que  ella hauria volgut i pogut ser. El seu pare la protegia i entenia la seva sensibilitat. Amb ell va marxar la seva infantesa però li va quedar el record d’aquells contes de fades que els llegia havent sopat, els dies  que l’acompanyava al teatre per assajar o el dia que  la va portar al Palau dels Reis de l’Orient.
Només tenia dotze anys,  només era una nena, una nena com una altra qualsevol que es començava a adonar que la vida era complicada i cruel. Però com que havien passat molt temps plegats, ell ja li havia deixat la seva empremta

Fa pocs dies li van dir: “T’assembles molt al teu pare, tens el mateix caràcter que ell” i ella va comprendre que de fet, el seu pare no l’havia deixada mai. D’on havia tret sinó la valentia per enfrontar-se a tantes dificultats?


dimarts, 1 de novembre del 2016

UN TEMPS PER A CADA COSA

ECLESIASTES

LLIBRE DE COHELET




Un temps per a néixer
i un temps per a morir.
Un temps per a plantar
i un temps per a arrencar.
Un temps per a matar
i un temps per a guarir.
Un temps per a enrunar
i un temps per a construir.
Un temps per a plorar
i un temps per a riure.
Un temps per a plànyer
i un temps per a dansar.
Un temps per a llançar pedres
i un temps per a aplegar-ne.
Un temps per a abraçar
i un temps per a estar-se’n.
Un temps per a guardar
i un temps per a desprendre’s.
Un temps per a esquinçar
i un temps per a cosir.
Un temps per a callar
i un temps per a parlar.
Un temps per a estimar
i un temps per a odiar.
Un temps per a la guerra
i un temps per a la pau.
           

dimarts, 20 de setembre del 2016

EL LLIBRE GEGANT DE SANT VICENÇ DE TORELLÓ




Exposició dels dibuixos i textos del tercer Llibre Gegant. En tant sols unes línies o en un parell de folis, escrits en prosa o en vers,  els autors, petits i grans,  ens ofereixen un munt de tresors extraordinaris. Tendres, divertits, patriòtics, poètics... tot un ventall de composicions amb una gran qualitat humana.


Maria Carme Canadell








dissabte, 6 d’agost del 2016

NIT DE POESIA A LA FONT DEL BASSALET



Aprofitant que el tema d'aquest any era l'aigua, vaig llegir uns poemes de Carme Morera, la poetessa de Gurb que ens va deixar ara fa deu  anys. Un petit homenatge a una dona que escrivia d'una manera exquisida.

Els poemes del recull Díptic Marí tenen el mar com a element vertebrador principal.


CALMA I DESIG

 A voltes...

Per cansament se’n va el ponent

aquest desig no té parla.

Per cansament ja no vull res:

només la calma.

Recordo el mar. Recordo el cel

del darrer estiu:

Sóc aigua.

 A voltes...

Per les drassanes del desig

ronda la tarda.

Cel enllà, enllà: la barca

retrobarà la calma?

Però vull la calma? Vull la calma?

Hi ha dies...

Rosada d’estiu s’instal·la

dins el jardí de l’ànima.

Un riu de maig dorm dintre meu,

arbres de juny. Pluja de blau:

Sóc aigua.

 Oh la calma!

Hi ha dies...

com es llevi el desig

el sol no troba la tarda.

 

diumenge, 26 de juny del 2016

TALLER NARRATIVA NOVÈ DIA







BREU RESUM DEL NOVÈ DIA
 

Parlem de Jorge Luís Borges, el més brillant narrador de tots els temps.
Sempre sap el principi i el final. El que hi ha entre el principi i el final ho ha d’inventar.
Llegim el conte La intrusa
 La comparació com a recurs literari:
La comparació és un recurs literari que serveix per aclarir un concepte o per reforçar plàsticament el que volem dir.
Consisteix en relacionar alguna cosa  amb alguna altra que presenti una certa semblança.
 Com acabem les històries, els relats, els contes?
Perquè volem que les històries tinguin un final?
Final feliç, final obert, final negatiu?
 Els colors com a recurs literari
 
 

 















 


dimarts, 21 de juny del 2016

TALLER NARRATIVA VUITÈ DIA

 
 
 



BREU RESUM DEL VUITÈ DIA

Hem parlat de Gabriel García Marquez i del  realisme-màgic. La realitat es fon amb la màgia i la fantasia i ens sembla que la història és certa.

Hem  llegit el conte “Ladrón de sábado”

De quina manera escrivim el que senten els personatges?

Adonem-nos d’aquell instant, d’aquell detall peculiar que normalment ens passen desapercebuts

Com dosifiquem la informació en el relat per mirar que els personatges no siguin massa previsibles?

Els seus sentiments és millor explicar-los directament, suggerir-los o analitzar-los?

Hi ha un llenguatge corporal i facial que hem de conèixer per poder suggerir emocions i sensacions dels personatges.

De quina manera podem descriure un sentiment de por, de ràbia, de preocupació, de pau...

El vestuari ens diu molt de la personalitat dels nostres personatges i de la seva posició social. Com els vestirem?

 

També hem parlat d’Isaac Singer, dels seus contes i sobretot dels seus contes jueus on també es barreja la realitat i la fantasia.

Treball: Escriurem un relat inventat però que passi en un lloc real

 

 

TALLER NARRATIVA SETÈ DIA




BREU RESUM DEL SETÈ DIA

Llegim el conte “Embolicant la troca” de Gianni Rodari.

Les paraules formen històries.

Tornem a parlar de la tècnica de desbloquejament literari ideat per Gianni Rodari. Agafem dues paraules a l’atzar, sense cap relació lògica i amb aquestes dues paraules podem crear una història.

Ho hem treballat i han sortit unes històries molt boniques i ben travades.

 
Hem parlat de la versemblança de la primera persona:

1-      Protagonista principal: el personatge central narra la seva pròpia història.

 

2-      Protagonista secundari: El narrador explica la història d’un altre personatge.

 

3-      Protagonista epistolar: És la transcripció d’una narració personal mitjançant una carta. S’utilitza el jo o el nosaltres i també el tu.

 

4-      Protagonista de diari íntim: Transcripció d’una narració personal feta en forma de diari.

 

5-      Protagonista de monòleg interior: Narració  en què l’èmfasi està posat sobre la intimitat i els pensaments del protagonista.

 

Parlem de diversos escriptors que han utilitzat la primera persona en les seves obres. De  les cartes de: Rilke, Chèjov, Rodoreda...i també de les autobiografies com ara “Enfance” de Nathalie Sarraute.

 

Parlem de les llegendes populars i llegim “Cita a Samarra”, llegenda popular àrab (Citada en “Les mil i una nits” de diverses maneres.
 
 
 
 
CITA A SAMARRA
 
Vivia a Bagdad un mercader anomenat Zaguir, un home culte i assenyat que tenia un jove servent, Ahmed, al que apreciava molt.
Un dia, el mercader va enviar el servent al mercat a comprar provisions. Al cap de poca estona, Ahmed va tornar esblaimat i esglaiat i li va dir:
-Senyor, a la plaça del mercat he vist una dona que m’ha fet un gest amenaçador i m’he adonat que era la mort. Deixeu-me un cavall  per marxar de la ciutat i anar a Samarra, i allí la mort no em podrà trobar.
Zaguir li va deixar el seu cavall més veloç i Ahmet va fugir a tot córrer.
Després, el mercader va anar cap a la placa del mercat. Al cap de poca estona va trobar la mort que es passejava entre les parades i li va demanar:
-Com és que has amenaçat al meu servent quan l’has vist aquest matí?
I la mort li va contestar:
-No ha estat un gest d’amenaça, sinó de sorpresa. M’ha sorprès veure’l aquí perquè tinc una cita amb ell aquesta nit a Samarra.
Traducció i adaptació: Maria Carme Canadell
Aquesta llegenda ha estat adaptada per molts escriptors, entre ells Gabriel García Márquez i ens obre les portes cap al proper dia. El vuitè dia, García Marquez ens portarà cap al realisme màgic.
El treball pel proper dia: qualsevol escrit utilitzant el protagonista principal, el protagonista secundari, el protagonista epistolar...
 


dilluns, 6 de juny del 2016

TALLER NARRATIVA SISÈ DIA




Vam parlar de l’ escriptor alemany Hermann Hesse i de la seva novel·la Demian i de tot el que parla en aquesta obra sobre els valents i els dèbils.

Vam enllaçar-ho amb l’escriptura d’ Ana María Matute perquè ella també va parlar molt sobre el mite de Caín i Abel.

Vaig passar un  fragment del llibre: Demian de Hermann Hesse en el que parla dels dèbils i els forts i la senyal que porten aquests.

I tornant-ho a enllaçar, vaig parlar sobre la casa de Mercè Rodoreda que es deia “El senyal”, precisament per aquesta obra de Hermann Hesse.

 

Vam parlar dels microcontes:

En un microconte el principi i el final es toquen.

Un microconte és una narració condensada i breu. Se sol utilitzar la ironia o bé l’humor i sol tenir un final sorpresa.

 

Vam parlar dels binomis de paraules.  Paraules triades a l’atzar per poder crear històries breus com per exemple:

Arbre-mel

Llapis-núvol

Amor-aigua

Mar-llibreria

Cadira-anys

Màgia-conte

Llop- ovella

 

Mini conte de Braulio Arenas (Faula): on surt el binomi “llop-ovella”:

Un pastor es troba amb un llop i li diu:

- Quina dentadura més bonica que té vostè senyor llop.

- Oh! -respon el llop- la meva dentadura no val gran cosa, ja que és una dentadura postissa.

- Confessió per confessió- va dir aleshores el pastor- si la seva dentadura és postissa, jo li puc confessar que no sóc pastor: sóc ovella.

 

INCORPORAREM ELS SONS AL TEXT

Els sons que percebem, no tant sols causen en nosaltres diferents efectes sinó que són capaços d’interpretar-los i donar-los-hi contingut.

El so d’una campana ens porta la imatge d’una església.

El refilet d’un ocell ens porta a la natura.

Podem incorporar els sons al text i deixar que facin el seu efecte. Exemple:

El llenguatge està format per sons. Una paraula i la seva imatge acústica són inseparables.

 

Substantius: Veu, cant, remor, murmuri, xiulet, gemec, estossec...

Adjectius: Sonor, estrident, agut, alt, eixordador, baix, bulliciós, cadenciós, clamorós, cruixent, estrepitós, estrident, fragorós, martellejant, metàl·lic, ressonant, sorollós, sostingut, ululant, vibrant...

 

Hi ha determinats recursos del llenguatge, com les onomatopeies que imiten un determinat so en un text. Es tracta que el resultat acústic de l’emissió de determinats fonemes s’assembli el més possible al so representat.

Onomatopeies:

Del rellotge: tic-tac.

Del gall: qui-qui-ri-qu-i.

D’un tret: Pum!

Tam-tam, bla-bla- fru-fru, ja-ja. Etc.

 

Vaig recomanar donar una ullada als contes d’Oscar Wilde: El gegant egoista, El rossinyol i la rosa, El príncep feliç, L’amic fidel, El famós coet... En tots els contes, defensa valors com l’amistat, la solidaritat o el compromís.

El més conegut és “El Fantasma de Canterville”, amb una narració àgil, ràpida, d’una gran riquesa i ple de tocs d’humor.

El que més ens interessa és la frescor del llenguatge, l’agilitat i la manera tan planera que utilitza en escriure.

 

PEL TREBALL: Escriurem  un microrelat, utilitzarem el binomi de paraules que més ens agradi o en crearem un que ens inspiri. La creació pot ser totalment lliure.

 

 

dimarts, 24 de maig del 2016

TALLER NARRATIVA CINQUÈ DIA




BREU RESUM DEL CINQUÈ DIA

 
Hem parlat de Mercè Rodoreda i de la seva obra.

Hem llegit fragments del pròleg de Mercè Rodoreda a Mirall Trencat i també hem llegit un dels seus contes: “ El gelat rosa”

També hem parlat de “Dublinesos” de James Joyce.

Hem llegit els vostres contes escrits des de la vessant del narrador testimoni.

Hem parlat del sentit del tacte en la literatura.

L’experiència tàctil és molt complexa. Segons la persona i les zones del cos, la pell és més o menys sensible a la calor, al fred, a la pressió, al dolor, al plaer.

Alguns mots:

Substantius: Suavitat, aspror, relleu, textura, rugositat...

Adjectius: aspre, dur, pastós, greixós, tebi, enganxós, llis, sec, humit, gelat, rugós, sedós, raspós, temperat...

 
Per fer el treball d’escriptura ens basarem en el conte de Mercè Rodoreda “ El gelat rosa” Mentre estem vivint una situació actual, els records se’ns faran presents i ho anirem intercalant. Podem escollir el narrador que més ens  plagui i podem fer servir primera, tercera persona...la que ens agradi més.


diumenge, 22 de maig del 2016

GOETHE


 
Karlovy vary, Txèquia.
Karlovy vary és una de les ciutats balneari més famoses i amb més llarga tradició de tot el món. Va inspirar músics com Chopin o poetes com Goethe que hi passaven llargues temporades.
 
 
EL CAPVESPRE JA DECLINA
El capvespre ja declina,
el proper s’ha fet llunyà,
i l’estrella vespertina
ja s’afanya a fulgurar.
Tot s’esborra en la incertesa,
la boirina puja amunt;
negrors fondes amb cruesa
reflecteix el llac profund.

A llevant la claror ingènua
de la lluna sento, ardent;
els cabells del salze tènue

fan amb l’ona un joc plaent.
Per tanta ombra tremolosa
ve la màgica lluor,
i pels ulls la nit frescosa
em du al cor la serenor
.

 
 Wolfgang Johan von Goethe

 Traducció de Miquel Desclot

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


dijous, 19 de maig del 2016

TALLER NARRATIVA QUART DIA



BREU RESUM DEL QUART DIA

Aprofitant la meva estada a Praga, he parlat de Teresa Pàmies i hem llegir el text “Notícia de Praga”.

També hem parlat d’ Ana María Matute, de la seva obra  i també de la seva vida, perquè d’aquesta manera podem entendre millor la seva obra i hem llegit el seu conte “ El niño al que se le murió el amigo”.

Hem parlat del Narrador testimoni.

Narrador testimoni :

El nivell d’informació del narrador testimoni  és limitat. Focalitza des d’un angle específic i des d’allí veu només el que avarca aquella visió. Veu els moviments dels personatges, sent les seves paraules, observa l’ambient que els envolta i ho explica.

El narrador testimoni pot ser un confident, un espia, un observador, un informador, un delator, un curiós, un “mirón”, un espectador.

Té diferents opcions:

Testimoni impersonal, des de fora: descriu el que veu en un espai determinat.

Testimoni personal, està ficat en la situació: està aquí, forma part del grup “nosaltres”

Les variants:

Són moltes i diferenciades les maneres de ser testimoni, es pot observar amb  poc  grau de compromís o amb molt grau de compromís o sense gaire interès.

Narrador testimoni presencial:

La seva visió és objectiva. Explica mentre focalitza la situació. Ho sol fer en temps present. Com a través d’una càmera de fotografiar. Enumera el que entra en l’enquadrament. Ho pot fer des de lluny, des de molt a prop, enfocant un detall, emmarcant un gran plànol.

Combinar més d’una de les possibilitats anteriors és el que generalment es fa en el terreny narratiu quan s’utilitza aquest tipus de narrador. La idea és apropar o allunyar la càmera d’una manera imaginària i així captar la realitat i transformar-la en el text.

El treball:

Basat en el conte d’Ana María Matute, escriurem un relat fent servir el narrador testimoni. He recomanat veure la pel·lícula “La ventana indiscreta” d’Alfred Hitchcook.