AQUELLA NIT DE NADAL
Ja feia estona que la Núria era a la cuina ajudant la seva mare a enllestir
el sopar. Tota la casa feia una olor molt bona de brou, rostit i altres delícies que menjarien per
sopar. Quina olor de Nadal... Quin mal que feia pensar en els que no podrien
gaudir d’un plat a taula o de l’escalfor d’una abraçada.
Mentrestant, en Quim, el germà de la Núria, només feia que enredar i
rondinar. La Núria estava una mica cansada d’en Quim. Quan ella i la mare no se
n’adonaven ja tornava a seure al sofà, però prou que es menjaria els galets i el pollastre farcit de cansalada, bolets,
prunes i pinyons que s’anava daurant al forn.
Ja feia estona que havien parat
curosament la taula i ella i la mare havien posat un rètol ben posadet sobre el
tovalló amb el nom de cadascú. En total serien dotze, un més que els altres
anys perquè la mare i la Núria havien convidat a sopar la senyora Clàudia, la veïna del davant.
En Quim estava molt enfadat perquè no li agradava gens ni mica que la
senyora Clàudia s’assegués a la taula a sopar.
La senyora Clàudia vivia sola, davant per davant de casa seva i de vegades
ajudava la Núria en l’assignatura de català. La senyora Clàudia era professora
de català, feia molts anys que estava jubilada, però ajudava a tothom qui li ho
demanava i sense cobrar res.
La mare, sempre els deia que la senyora Clàudia era molt bona persona i que sort n’havia tingut quan eren més
petits perquè moltes vegades havia vingut a cuidar-los quan estaven malalts i
ella havia de marxar a treballar.
La Núria n’estava molt de la senyora Clàudia, però en Quim moltes vegades
esperava que la senyora Clàudia sortís a la finestra i aleshores amb una
pistola imaginària, apuntava i feia Pum! Pum! Pum!, i la senyora Clàudia
tornava a tancar la finestra ben de pressa i quan el veia li feia una cara ben
seriosa.
El pare sempre el renyava. “On s’ha vist un nen que apunta a una veïna? Això no es fa ni per jugar. No et fa vergonya”?
La mare va tirar els galets farcits dins el brou, senyal que aviat
començarien a arribar els tiets, els cosins i l’àvia. Ah!, i la senyora
Clàudia.
I de sobte, riiing, riiing i la casa es va anar omplint de rialles i
petons, paquets embolicats amb colors brillants, coca, ampolles de cava i torrons.
S’assegueren. La taula era llarga, a un cap hi havia l’àvia, a cada banda
els tiets i després els pares, la senyora Clàudia, la Núria, en Quim i els tres
cosins.
Van començar a menjar els galets i la senyora Clàudia va dir:
-Aquesta és una nit de miracles.
Els nens es van posar a riure i la Núria va clavar un cop de peu al seu
germà i un cop de colze a la seva cosina.
-Sí, - va continuar la senyora Clàudia- recordo especialment un Nadal de quan
jo tenia si fa no fa la vostra edat. Era el primer Nadal després de la guerra i
feia un fred que pelava. El menjar escassejava i encara estàvem mig morts de
por. Dintre nostre encara sentíem aquell Pum! Pum! Pum! dels trets i les bombes
i qualsevol cosa ens espantava.
En Quim es va posar vermell i no treia la vista del plat i la Núria i els
cosins van començar a escoltar la senyora Clàudia amb curiositat.
-Cada dia menjàvem patates o farinetes de blat de moro només bullides amb
una mica de sal i aquell dia no hi havia res més. Era mig dia i feia un fred
que tallava la pell. Jo i la meva àvia seiem a la cuina al costat del foc a terra pelant
patates. La mare havia anat a buscar aigua al pou que hi havia al pati i el pare havia anat a buscar
llenya. Aleshores van picar a la porta amb
uns cops molt forts i l’àvia va fer un salt a la cadira i es va tornar més
blanca que la neu. Nosaltres teníem un secret, teníem un refugiat amagat a dalt
al graner i teníem por que ens el descobrissin, tenir un refugiat era un risc. Hi
havia una veïna que era molt xafardera i xerrava tot el que passava al poble,
espiava tothom i també en treia profit. Si hagués sospitat que teníem aquell
home a casa ens hauria venut. Deien que s’havia omplert les butxaques defensant
la pàtria espanyola.
- Ui! Ja veig que aquest és un Nadal amb tots els ets i uts, un nadal amb
conte i tot- va dir el pare.
Com que els nens estaven pendents del que deia la senyora Clàudia, aquesta
va continuar.
- L’àvia va anar a obrir la porta tot tremolant però era una dona valenta i
va fer el cor fort i va somriure a aquell parell de falangistes grossos i arrogants
que li feien tantes preguntes. Van
entrar a la cuina com si fossin a casa seva i mentre un s’asseia a taula i ens mirava
amb sorna, l’altre ho va anar regirant tot i punxava tot el que trobava amb la
baioneta.
En Quim tenia la boca oberta. Estava tan atent al que explicava la senyora
Clàudia que tenia la cullera suspesa als dits i ni es recordava de menjar.
-Au vinga, no deixis refredar aquests galets- va dir la senyora Clàudia
mirant en Quim.
En Quim va ficar-se la cullera a la boca i es va afanyar a acabar-se tot el
que tenia al plat.
-I que més va passar? –van demanar els cosins tots tres a l’hora.
-Al cap de poca estona el que ho capgirava tot va sortir del rebost amb una
llonganissa esquifida que el pare havia aconseguit i havia guardat com un
tresor i en secret per aquella nit. Se la van menjar davant nostre i quan se la
van haver acabada van marxar.
- Uf! Quina sort! -vam dir tots plegats i vam respirar. Ja començàvem a
tenir el cor encongit.
- Quins homes més dolents- va dir la meva cosina petita.
- Però no havien acabat de passar la porta que de sobte van tornar a
entrar. “Que hi teniu al graner?” L’àvia tremolava de por i de ràbia “Poca cosa
i quatre rates”-va respondre . A mi em flaquejaven les cames. Pobres de
nosaltres, estàvem perduts. Si descobrien el nostre refugiat, segur que se l’endurien i l’afusellarien i a
nosaltres també ens tocaria el rebre.
Mentre els grans anaven fent la seva xerinola, la senyora Clàudia ja
s’havia ficat en Quim a la butxaca i els cosins se l’escoltaven totalment
embadalits.
- La vella escala de fusta que pujava del graner grinyolava sota el pes de
les sabatasses d’aquells homes. Jo mirava aterrida la lleixa que hi havia al costat de la
xemeneia. Allà hi havia la llibreta on el nostre refugiat m’ensenyava a fer les
lletres i a llegir.
La senyora Clàudia va fer una pausa per acabar-se els galets perquè la mare
ja començava a servir el pollastre i en Quim, impacient va preguntar:
- I que va passar, el van trobar?
- No, no el van trobar, el nostre refugiat era prim i s’havia amagat sobre
una biga de fusta que travessava el graner de dalt a baix. Van donar un cop
d’ull i no van veure res que els fes
peça. El que manava va cridar: “Va, anem, no perdem més el temps”. I van marxar.
A mi em sembla que en Quim mai havia passat tanta estona sense moure ni peu
ni cama i sense dir ni piu. La senyora Clàudia li va posar la mà a l’espatlla.
- Al cap d’un parell d’hores, va arribar un cosí de la mare que vivia a
pagès amb un sac a l’esquena. Ben amagat hi portava un pollastre, botifarra,
cansalada, formatge i fins i tot una
ampolla de vi. Aquella Nit de Nadal, ben tancats a casa, nosaltres i el nostre
refugiat vam oblidar la fam, el fred i la guerra. I fins i tot a mi em van
donar un gotet de vi, no n’havia begut mai i el vaig trobar boníssim.
Aleshores la senyora Clàudia es va posar a riure i nosaltres també.
- I al refugiat que li va passar?
- El refugiat que era un parent de lluny del pare, va poder tornar a casa. I
com que a casa seva tenien diners, ens
vam recompensar i amb el seu ajut vam poder tirar endavant i el temps va anar
passant i tot es va anar posant al seu lloc i cada Nadal ens enviaven torrons i
coses bones per menjar.
Quan la mare va anar cap a la cuina a buscar els postres, en Quim la va
seguir.
-Mare, m’agradaria que li regaléssim alguna cosa a la senyora Clàudia.
La mare va quedar parada i li va dir que ja hi havíem pensat, que ja li
havíem comprat una bufanda molt bonica i que ja li donarien havent sopat a
l’hora de fer cagar el tió. Ai, aquell nen que devia tramar?
-A mi m’agradaria regalar-li una altra cosa. Ha quedat paper d’embolicar?
I en Quim va anar a buscar el paper de regal, va tancar la porta de la
cuina i va embolicar una ampolla de vi,
aquella tan cara que havia comprat el pare a la fira de l’avet i a sobre hi va
posar amb lletres ben grosses “per la senyora Clàudia” i la va posar al costat
dels altres regals.
Ja ho havia dit la senyora Clàudia en començar el sopar. Aquella era una
nit de miracles.
Maria Carme Canadell
Nadal 2016
