Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya: La Paraula
La paraula
Joan Solà
Parlament de Catalunya, 1.VII.2009
1
Em sento molt honrat, senyors diputats, de trobar-me entre vostès en aquesta
institució tan noble i antiga de la democràcia i de la paraula.
Avui els vinc a parlar precisament de la paraula.
La paraula, aquesta misteriosa, insondable, entranyable propietat dels humans,
que ens diferencia de la resta d'éssers vius.
La paraula, que ha produït monuments eterns de bellesa i harmonia humana com
ara la Bíblia, el Mahabarata, l'Alcorà, la Divina comèdia, la Ilíada, Don
Quijote de la Mancha, el teatre de Shakespeare. O L'Atlàntida, La plaça del
Diamant.
Vostès, senyors diputats, s'han de sentir orgullosos de treballar precisament
amb aquesta mal·leable i nobilíssima pasta de la paraula. La paraula, que
tantíssimes vegades i en tants territoris ha evitat que els neguits, les dèries
i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora. Diguem-ho tot, però: també la
paraula ha servit massa vegades (i aquests anys que vivim ens ho mostren de
manera lamentable i emblemàtica) per enganyar, enverinar i enfrontar els pobles
d'Espanya.
Els honors que aquests dos últims mesos se m'han concedit són la causa que avui
jo sigui entre vostès. Potser vostès han cregut que era bo i escaient que un
especialista de la paraula els fes un dia companyia en aquesta noble sala.
Potser vostès han percebut almenys una petita part dels neguits que aquests dos
mesos m'han arribat a mi d'una gran quantitat de ciutadans, en forma de cartes,
de telefonades, de correus electrònics, de SMS, de rumors orals, d'articles a
la premsa, d'entrevistes, de programes de ràdio i TV. A mi m'ha semblat
entendre que una notable quantitat de ciutadans volia que algú els prestés la
veu, la paraula, potser una veu nova, diferent de la professional de vostès.
Doncs accepto de prestar la paraula a aquests conciutadans, i amorosament,
ardentment ¾com el cuiner,
vestit de blanc, prepara les llepolies del convit¾ he preparat les
paraules que avui els vinc a dir.
Em limitaré a l'objecte principal de la meva dedicació, la llengua catalana. I,
com fan vostès cada dia, intentaré defensar, modestament però amb la màxima
sinceritat, la meva posició respecte d'aquesta llengua.
2
La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut
social ni de salut filològica.
a) Per salut política em refereixo al marc estatal de referència. Quan es va
pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d'acceptar la desigualtat
legal de les llengües de l'Estat. El castellà esdevenia sobirà, indiscutible,
obligatori, amb drets il·limitats. Les altres llengües ipso facto esdevenien
subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants.
Però em refereixo també a l'actitud secular de la immensa majoria dels
espanyols monolingües envers la diversitat de tota mena, i concretament envers
la diversitat lingüística. La ideologia estatal ha sigut monolítica en aquest
punt: s'ha escampat de mil maneres durant els darrers segles i ha creat o
reforçat un sentiment advers, sovint de rebuig clar. Ho sap tothom i tots ho
diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai
que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la
diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se
senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de
limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols;
de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i
a tranquil·litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui
hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua,
ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre
tement que algú ens interpel.li negativament sobre la nostra manera de ser i de
parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits
dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i
urgent de modificar les nostres relacions ¾i les regles de joc¾ amb Espanya.
Però deixaré aquesta branca de pensament, que ens distrauria del tema
principal.
b) La salut social es podria concretar en aquella frase que hem repetit
infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es
parla castellà en l'àmbit lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la
frase en eslògan però no hem aconseguit que ens mogués gaire d'una manera de
fer que només ens condueix a empitjorar la situació.
Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els
altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats,
una polèmica semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al
castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on
aquesta llengua no és o no era patrimonial.
Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests
territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és
llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els
totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels
grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan,
aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores
aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un
enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar
les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la
mateixa.
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic,
que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que
això és um altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país,
que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha
mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua
anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s' anava, ara sí, ofegant.
Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no
podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem
fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma de Mallorca, de
València, de Perpinyà, d'Alacant, de l'Alguer o de Fraga.
Cada any, precisament en aquesta època, ens hem de sentir humiliats o
desorientats per la mateixa cançó de l'enfadós que l'examen de català de selectivitat
és més difícil que el de castellà. Els mitjans de comunicació ens intoxiquen en
lloc de clarificar la situació: en lloc de denunciar que falla un sistema
educatiu que no pot proporcionar a la llengua catalana tota la força i
l'exigència que necessita en aquesta societat; en lloc de denunciar que no hi
ha pas una qüestió de dificultat sinó d'ideologia: el català no és digne de
ser, no té dret a ser una llengua tan «difícil» i tan estrictament exigible com
qualsevol altra matèria; en lloc de subratllar que el castellà és hegemònic
pertot arreu (als mitjans de comunicació, als locals i ambients lúdics i de
relació social, etc.) i que en aquesta llengua es pot fer i es pot expressar
tot.
c) La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo
a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques,
sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per
riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona
o tercera, vaja; una llengua subordinada. D'una banda, per exemple, molts
programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa
dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats
de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres llibre d'estil és un
eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En tercer lloc, tots vostès,
tots nosaltres, tota la classe social més o menys benestant ¾si alhora és
més o menys sensible als aspectes lingüístics¾, tots els universitaris, tots els membres d'acadèmies, tots els metges,
els arquitectes, els polítics, els dirigents de banca, els artistes i fins els novel·listes
ens preguntem contínuament ¾mig fent-hi broma, però
amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint¾ si en català això o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal
altre objecte, tal o tal animal o planta o concepte; o simplement «traduïm» mot
a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al pensament en castellà, en
francès, en italià, en anglès.
I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda en compte en l'etern i
irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però
és d'una importància decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d'usar
una llengua insegura, degradada, que es percep clarament com un patuès d'una
altra o, pitjor encara, com una cosa que no ens la podem treure de sobre però
que ens molesta, que de fet no ens serveix per a res perquè podem cobrir amb
l'altra llengua totes les necessitats de la vida de cada dia.
Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de
segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s' hagi de qüestionar contínuament la
bondat, la genuïnitat d'allò que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d'esmerçar
un temps enorme a fer llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim
contaminats? ¿Que els pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això
sol, senyors diputats, encara que no hi hagués res més, seria un motiu
suficient de reflexió profunda per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem
ser un país normal?
3
¿Causes, solucions?
Ni l'oportunitat que avui generosament m'han ofert en aquesta cambra, senyors
diputats, ni la meva preparació no em permeten d'aprofundir en les causes i en les
solucions. Em limitaré a verbalitzar amb brevetat quina és la síntesi que a mi
em sembla que ens situa en algun punt positiu, dinàmic, útil.
La causa remota, però persistent, és l'esmentada actitud hostil de l'espai
polític on ens ha tocat de viure envers tota llei de diversitat.
La causa més propera i apamable, però també ja bastant anquilosada,
interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble
subordinat.
Una sensació acceptada potser com a fatal, com a indefugible, i clarament
reforçada de tant en tant per esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals
del finançament i de l'Estatut.
Aquesta sensació col·lectiva, inevitablement contamina els individus: com a
individus, també tenim interioritzada la sensació d'inseguretat a la vora
d'altres espanyols que no tenen vel·leïtats polítiques o no tenen una llengua
molesta.
I per tant, la inseguretat es transmet a la llengua. Perquè la llengua, senyors
diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable
de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la
nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell.
Vull dir que jo veig una relació íntima entre la col·lectivitat, els individus
i la llengua. La llengua no pot ser normal si no ho són els individus i si no
ho és la comunitat que la parlen.
I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena,
tranquil.la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la
sensació que hem dit d'inseguretat, de dependència. Mentre d'una manera o altra
accepti aquesta situació i en parteixi com a principi polític d'actuació. No:
l'actuació, amb aquest punt de partida, serà sempre limitada, insatisfactòria,
ineficaç, irritant.
Potser això que acabo de dir equival a haver descobert la Mediterrània. Però
calia descobrir-la. Calia saber on hi ha les causes profundes dels fets
visibles.
Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits:
neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els
catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem
mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la
realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als
ciutadans, no pas de lamentar-la.
Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar
de viure més temps amb l'estigma de ser una col·lectivitat mal encaixada en
l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels
que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens
produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a
molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de
tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan
sols al territori on és patrimonial.
La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució
és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i
per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per
aconseguir-ho.
Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres
ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la
Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé com; però si hem de
continuar convivint amb els altres pobles d'aquest espai, això ha de ser imprescindible.
Ens cal arribar a una situació comparable almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el
Canadà.
Paral·lelament, hauríem d'aspirar a crear les condicions polítiques i socials
que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i
necessària. Aquests són els dos adjectius que els entesos no es cansen de
subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment històric. Es
tracta, ja ho sé, d'una qüestió enormement difícil, complexa, tenint en compte
que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i
forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants,
l'economia, el turisme, les forces internacionals, les migracions, l'equilibri
de la nostra societat. És difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan
hi ha un veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de
mantenir la personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen
llengües amb menys parlants que la nostra. La solució és difícil, però fa
trenta anys que no volem afrontar-la des de l'arrel i simplement hi posem
pedaços.
Els ciutadans percebem clarament que moltes de les accions que l'administració
realitza a favor d'aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a
immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles
lingüístiques; i això, malgrat que treballen en aquestes iniciatives
moltíssimes persones plenes d’il·lusió i d'abnegació. Altres accions ens
arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella consigna d'anys
enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda al català.
Totes aquestes iniciatives topen amb el handicap d’una societat esgotada de
tanta lluita estèril, i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament
com a substituts impotents d'una voluntat política absolutament indiscutible
que hauria de proporcionar d'una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de
les que són políticament «reconegudes».
4
Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant malgrat
tot això. I té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per
aconseguir-ho.
Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la
societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem
inequívocament la seva múltiple personalitat. Aquesta és una tasca de tots els
catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a
legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.
Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o
escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més
inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua
antita i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha
contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se
ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement
i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels
altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut
més inferior a cap altra.
Moltes gràcies.
